12 d'octubre

El dia 12 d’octubre, jo, a nivell personal i professional, és a dir, jo i el meu bar, no vam fer festa. Jo no sento que tingui res a celebrar, ni que sigui per descansar, el dia de la festa gran de l’estat Espanyol. I no és per cap odi irracional o mania recent, o ni tant sols perquè m’ho hagin inculcat des de l’escola (vaig estudiar a una escola on el noranta per cent de les classes es feien en castellà, al pati es parlava en castellà, i el més catalanista que es veia eren algunes cançons de la classe de música, amb el Jordi Pujol, un altre és clar...).

Jo no sento cap amor, amistat o fraternalitat cap a l’estat Espanyol, possiblement perquè l’estat espanyol no ha demostrat cap interès en mi, la meva comunitat o la meva cultura propera mai de la vida, i ja m’acosto als quaranta. I abans que jo, hi havia Franco. Jo no vaig viure ni la repressió ni la post guerra ni els seixanta ni els setanta amb gaire consciència. Però he viscut els finals del segle XX, i el principi del prometedor segle XXI. Miro enrere, miro endavant. No veig que massa coses hagin canviat.

L’estat que tutela la nostra cultura, per decret, el mateix que la esclafava i la menys tenia i la afusellava durant els anys negres de la dictadura, segueix ara menys tenint la personalitat d’un poble madur capaç d’organitzar-se sol, esclafant les iniciatives culturals madures, i afusellant amb les paraules i les amenaces –ara es guardaran prou d’agafar altres armes com llavors, emparats pel règim- les intencions funestes que el meu poble, el català, te per decidir democràticament el seu futur. Tanta por els fa que decidim marxar, i quedar-se sense les nostres aportacions econòmiques, que ho han de parar, com sigui.

Perquè quan les coses anaven bé, com posen com a excusa els que critiquen el procés independentista, de la mateixa manera que els que voliem ser catalans no erem tants, els que ens estimaven pel que som, la cultura que tenim i la llengua que parlem, tampoc eren masses. No eren masses llavors, no ho son ara, i no ho seran mai. Perquè a Espanya només hi cap un idioma, un pensament, una festa nacional, una selecció, un equip blanc i una religió. Espanya és un estat egòlatra i egocèntric que tot ho gestiona per que el seu centre neuràlgic estigui satisfet, encara que sigui a costa de sagnar, esprémer i anular les altres personalitats jurídiques, culturals i històriques, tant i més antigues i poderoses que la capital. I el gran èxit espanyol no és en Julio Iglesias o la Pantoja. El gran èxit espanyol és fer creure a les províncies amb forta càrrega de vots però poca inversió econòmica i estratègica, que la culpa de la seva mala sort és de les províncies que no parlen com ells. Quan tots els que tenim dos dits de front, sabem de sobres que la famosa solidaritat espanyola que hi ha entre territoris fa que gran part dels impostos de: Catalans, Balears, Madrilenys, Bascos, Gallecs i Càntabres es quedin a Madrid. Si després no es reparteixen prou bé, és culpa dels que els han donat, o dels que els han tornat a repartir?

En aquest país, les trampes les fan els que, com el PP, fa una foto retallada per dissimular la buidor d’una plaça que el Super 3 omple amb més facilitat i menys propaganda. Vaig veure la televisió una estona dissabte. He vist la plaça molt més plena un dissabte normal i corrent, i no és notícia. A vegades els coloms congreguen més turistes que els milers de banderes que van haver de fabricar els senyors de Ciutadans. És trist que ni tant sols arribin a comparar-se amb el que va passar l’onze de setembre d’enguany o el de fa un any.

Com dèiem en família comentant la jugada, si fem cas als números que circulen, sobre el que va succeir dissabte, en podem treure algunes conclusions. I, deixeu-me dir que totes, són favorables al procés popular que viu Catalunya des de fa un temps.

La primera conclusió que un pot extreure, cedint als màxims que diuen els organitzadors que van assistir, i mirant les imatges dels actes, és la següent: si la majoria silenciosa que havia de sortir al carrer el dotze d’octubre és aquesta, la minoria que va fer la via catalana supera de llarg, en molt, moltíssim, la “gentada” de dissabte.

La segona seria relativa als números. Si com sempre els uns diuen una xifra a la baixa, els altres la inflen, i la mitjana seria la “bona”, si dissabte hi havia un ple històric en favor de la unitat d’espanya, l’onze de setembre de fa un any catalunya es va rebentar literalment. Llavors es parlava de la majoria silenciosa que no va expressar-se. Cal dir res més?...

La tercera fa relació al contingut humà. Si la via, la manifestació de l’any passat o totes les manifestacions i projectes d’estat català dins d’europa les està impulsant en un grandíssim percentatge la població, des d’organitzacions populars i finançades amb diners privats, la majoria d’actes que se celebren en contra van engegades, finançades i recolzades per organitzacions i partits polítics, fundacions privades de caràcter feixista i partits d’extrema dreta –alguns ratllant la línia de la ilegalitat, violència i xenofòbia, seguint les normes sota les quals s’ilegalitzen partits en aquest país-. El que vulgui comparar el pes popular d’unes i altres iniciatives, està mentint descaradament o és ruc, o s’ha cregut les mentides repetitives dels partits espanyolistes.

I tots els polítics que es vulguin apuntar al carro i els mèrits, també, siguin d’una banda o d’una altra, també menteixen.

El procés està en marxa, i és del poble i per al poble, parli l’idioma que parli. Si a Espanya no els està bé, no és per perdre la relació amb els amics i familiars catalans que tant estimen, és només per calers. Els que els donem cada dia de la nostra butxaca.

Per tancar aquesta reflexió post manifestacions, només vull reiterar que, jo no em sento part d’Espanya per moltes, moltíssimes més raons socials, culturals i de caràcter que no pas per raons econòmiques. A mi, si me’ls treuen per emportar-se’ls a Madrid o a Barcelona –que això ja serà un problema que solucionarem quan siguem un país de veritat-, m’és igual. A mi el que m’importa és poder pensar, parlar i expressar-me en un entorn que em respecti el pensament, la parla i l’expressivitat. A mi el que m’importa és poder anar a comprar un llibre, en paper o digital, i trobar-lo en l’idioma que parlo i penso sense haver de fer coses rares; buscar una pel·lícula i anar-la a veure en català o en original, amb total normalitat; fer la meva vida, respectant la dels demés, i que em respectin a mi, tal com soc, penso i parlo. En definitiva, a mi el que m’importa és viure d’acord amb la vida que m’han ensenyat els meus pares.

I definitivament, aquest model de vida dista molt, del que em volen vendre des de Madrid... jutgeu el que vulgueu.