Educació moderna, a l'antiga

Educació, valors, coneixement, emprenedoria, esperit crític, treball en equip, sacrifici, esforç, capacitat de reflexió, coneixement del medi, treball en projectes, fraternitat universal, món global i acció local...

És una llista, una llista d’aptituds, valors i capacitats que volem que tinguin o els ensenyin als nostres fills. Una llista dels valors o potencialitats que hauríem de tindre com a societat, individualment i en grup. Paraules encadenades que, em sonen molt, i d’altra banda em queden lluny. El que és mes curiós és que, hi ha una gran part de la població que  les descobreix ara, la novetat per a l’educació del futur.

Jo crec que no m’equivoco si dic, que he mamat i viscut immers dins aquest estil de vida, per que jo vaig ser escolta. Bé, dic mentida; jo soc escolta, perquè un ho és per tota la vida. És una herència que, vist el que hi ha, agraeixo plenament. He dit estil de vida perquè així l’anomenàvem llavors i molts ens miraven estranyats.

Escoltisme? Ah! els Boy Scouts? Aquells nens americans que recullen diners venent galetes i fan camps a l’estiu? Aquells de les pelis que van tant uniformats? Sona a exercit, a església; tuf de naftalina, flaire de vell. És cert. Però l’escoltisme que jo vaig viure no era així. Era modern, implicava als joves per als nens. Vivia i creixia amb la societat i per a la societat. Un moviment revolucionari, assambleari, participatiu i crític. Molt lluny de les galetes, però sense oblidar les galetes...

I mira, ara resulta que a les universitats ensenyen a treballar en equip; a l’escola usen mètodes de resolució de conflictes innovadors i dinàmiques i treballs per projectes, donant el protagonisme al educats, i no als educadors. Hem d’ensenyar més el que és la vida i com és, que no pas sumes, restes i rels quadrades. Hem de potenciar les emocions a les aules per tractar les persones individualment dins el grup, i s’ha de donar valor a la persona per sobre les notes, o els currículums obligatoris de les diferents àrees de sempre...

Tot això ho he viscut. Al cau. Des de petit. I sense formar militarment ni fer mai res en contra de la meva voluntat o del grup al que pertanyia. He viscut i après a viure dins d’una tancada societat limitada, marcada des de la seva creació i el seu historial. L’escoltisme se’l treu del barret un coronel militar, és cert, i va lligat a l’església, com és lògic; el moment cultural i temporal que li toca viure, uneix a l’escoltisme i l’església en germans de caminada,i perquè no dir-ho, l’església al cap i a la fi, és la única institució no governamental que durant anys, ha ajudat amb locals i suport humà aquest moviment tant interessant.

Interessant, perquè ja en el seu moment inicial, aposta per la joventut. Una joventut que era menyspreada i només servia per treballar i no opinar, en el món dels adults. Interessant, perquè era una escola de vida que dotava d’esperit crític i coneixements sobre la natura a qualsevol noi o noia que creixia, jugant, xerrant, compartint i suant, acompanyat d’altres nois i noies de la seva edat. Interessant, perquè no conec gaires persones que hi hagin estat, que no se sentin orgullosos de la seva estada, més llarga o més curta.

A mi, ara em queda lluny, ho reconec. Em queda lluny perquè les circumstàncies de la vida m’han allunyat dels caus i les seves institucions. Però la feina està feta. Jo, em sento orgullós i se que he aportat el meu granet de sorra; vaig dedicar molts anys de joventut a intentar fer d’aquest món, un lloc una mica millor. Si ho miro amb la saviesa dels anys i la distància del temps i l’espai, veig que no ha estat en va.

Ara la societat actual reclama una educació integral i moderna, a les escoles i centres educatius, i aquesta modernitat passa per moltes de les coses que els meus coetanis i jo, de petits, de joves i de més grans, vam gaudir i ajudar a gaudir a molts i, sense saber-ho, vam assentat una manera de fer que sedueix avui, la societat actual.

Potser els escoltes hem quedat antics; potser ja no tenen sentit els nostres foulards o les  camises de coloraines; potser ja no cal anar amb pantalons curts i barret d’ala ampla; potser la mitologia de les nostres mítiques o els eixos d’animació s’extingiran, i en Bagueera i en Baloo restaran a les pàgines del llibre d’en Kipling; els nostres tòtems moriran amb nosaltres, potser...

Però potser la gràcia de tot plegat era aquesta: durant uns anys, més de cent, fer obrir es ulls a la gent en gerenal, i demostrar que una educació integral, vivencial i dinàmica era possible. Implicant als nens i nenes a la societat a través de projectes petits, i anar creixent amb ells, i fer-se nois i noies, dones i homes valuosos. Fer el relleu de l’antiga escola...

Toca deixar pas a una societat madura que integri el món escolta dins els seus gens, i aparqui el bordó i les botes de muntanya pel gaudi de cada u, en la intimitat.