-Perdoni, quan val el cafè?
(El barman es mira al senyor amb
cara pensativa uns instants, no respon. Podria dir-li qualsevol preu, el que
està marcat a la carta o més car o més barat. És evident que, o no sen recorda
del que val el cafè, o no és client habitual, per tant... Però la seva reflexió
va més enllà. Quan val el cafè? Quan diríeu que val un cafè, al preu actual de
les coses, tenint en compte tots els factors?
El bon home s’ha llevat a les sis
i mitja del matí, s’ha dutxat i ha marxat de casa donant un petó a la seva dona
que encara remugava pel llit. Els seus fills no tornaran a veure’l quan es
llevin, com sempre. Potser, si te sort i les coses coincideixen, els veurà una
estona a la tarda si la dona s’ho pot combinar i no hi ha massa feina, però
farà allò que en diem “estona de poca qualitat”, acompanyat sempre per la
sensació que està treballant i qualsevol client passarà per davant de la seva
família. Ha arribat a la cafeteria i ha tret l’alarma, com cada matí, aquella
que sempre està encesa i de la qual paga una quota per estar al dia i activa,
connectada amb la policia per si de cas –no arribi mai el cas...- Ha recollit
els diaris que puntualment, i que no es retardin, són sota la persiana per la
lectura obligada de l’actualitat. Ha baixat les cadires, ha repassat els
terres, els lavabos i l’office, per que tot ha d’estar en perfecte estat de
revista, perquè ha d’estar net, i la clientela així li farà notar, si no ho
està –les coses no es noten si són com han de ser-.
Encén les llums del local,
prepara el forn, prepara les safates de pastes del dia, les fresques i les que
s’han de coure; fa un càlcul mental del pa que ha de fer per primera hora, que
no en sobri ni en falti, però millor que no en falti, que sinó després hauria de
córrer. Tot això, mentre prepara la caixa i engega l’aire, calent o fred,
sempre depèn del temps, i en aquest país, el temps o és fred o és calorós, no
hi ha terme mig, com en tot. Quan és tot a punt, esperarà. Què esperarà? Doncs
que entrin persones, la seva font d’ingressos. Una font d’ingressos que, fa
anys eren constants, fidels, habituals. Una aixeta que rajava segura i agraïda,
ara també va com el temps, a vegades a tot raig, a voltes sense força, a
ratxes.
Però vingui o no vingui el
personal, al rebost hi ha d’haver de tot, és clar. I això s’ha de mantenir. Ha
de tenir tots els embotits, les verdures i els naps i cols a escala de la carta
que ofereix, els serveixi o no. Perquè no hi ha res més empipador per a
qualsevol, que entrar a esmorzar i no trobar el que desitges –el se m’ha acabat
no queda polit, no queda bé-. Tot ha d’estar impecable, o si més no, el més
similar a...
I és clar: el cafè. El producte
estrella de la cafeteria. La màquina sempre encesa, amb la seva caldera sempre
a punt, dia i nit, per servir el millor cafè a qualsevol hora. Aigua, sí, però
aigua a la temperatura perfecte i la pressió adequada perquè al travessar el
cafè molt recentment pel molinet, entri a la tassa amb la particular cua de
rata i l’aroma i textura adequades per ser un bon cafè. Ciència i art. Economia
i paciència. El cafè pot ser del més barat del mercat a una varietat cara,
bona, amb aromes i harmonia –com en els anuncis de nespresso-. I si va amb llet
–normal, desnatada o de soja, o amb licor, llarg, curt, americà...
El cafè és un producte barat. La
cafeteria és una professió cansada. Dura. Hores i hores per potser, només fer
el cafè d’aquell senyor que entra per la porta. El preu d’un cafè?, pensa...)
-U amb cinc, si us plau.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada