El sermó de diumenge

Darrerament he anat rellegint escrits i publicacions meves, i m'adono que ataco sovint a l’església i als capellans. Podria atacar altra gent, altres professions, altres interessos...

Però és que jo soc un ex creient devot, un ex practicant que pensava, com molts, que la solució a moltes coses, sinó a tot, estava en la transcendència. I com més em vaig acostar a les persones que s'hi dediquen, als professionals de la religió, més em vaig anar adonant que eren com jo. Volien creure! 

Jo vull creure que puc volar... però sense un suport físic no puc. Voler no sempre és poder.

Però el poder que dona el voler creure i fer creure si que és real. I he comprès amb molts anys, que el 90 per cent de les persones que es dediquen a fer-nos creure les seves creences ho fan amb propòsits egoistes, per assegurar-se un sou, una posició, un estatus; el que vulgueu. No tot són diners però, gran part del premi que guanyes assegurant-te un lloc a les files de l’església et proporciona moltes coses que a la resta de mortals ens costen diners. I per tant, una cosa per l'altre, tot són diners. 

Com deia el desaparegut Groucho Marx, els diners no fan a felicitat, hi ha altres coses, però són tant cares! 

Els religiosos han viscut sempre gratis en aquest món de dolor, patiment i esclavitud que tenim. Perquè ens sentim i pensem lliures però som esclaus d'uns horaris i uns sous ridículs que ens lliguen les millors hores de la nostra vida, deixant-nos al marge de viure els millors anys al costat dels fills, dels pares, de la vida en general. I durant mil·lennis, sota l’ombra allargada del paradís que vindrà per compensar-ho.

Ells, els religiosos, viuen amb i per a nosaltres, però aliens en el seu ésser de les preocupacions que tenim els altres: sacrifiquen la família per la dels altres, però tenen accés subvencionat als estudis, carreres, vehicles, cases, menjar, etcètera. Viuen bé, no es poden queixar, i a canvi, fan tot que la resta fem, i algunes coses pitjors, d'amagat. 

Jo ataco i critico l’església perquè són uns paràsits institucionalitzats que a costa de la història i la cultura, ens controlen encara molt, els hàbits, els fers i els desitjos, i procuren cada dia i cada setmana sermonejar-nos des dels seus impecables púlpits o els seus brillants i empedreïts altars.

Ells treballen cada dia, des de les escoles a les catedrals, intentant convèncer al personal que Déu existeix, que hi ha un pla predestinat i que nosaltres som la moneda de canvi.

Jo treballo tant com puc per fer raonar al personal. Que no ho aconsegueixo? Qui no renta plats no en trencarà mai cap, no?