La feblesa del desengany

No hi ha gaires dolors similars als provocats pels desenganys. És molt dur reconèixer que t'han caigut als peus els valors, les idees o els amics. És molt dur encaixar el cop d'una veritat que deixa de ser-ho, per ser un engany consentit. 

La religió, és un engany consentit. Jo consento, fent un acte de fe i un salt al buit, que m'enganyin amb paraules plenes de significat, paraules al vent; ells m'enganyen, jo m'enganyo. 

Trobar finalment la fortalesa per veure que darrera de cada engany hi ha una persona, un ésser humà amb les mateixes o més debilitats que un mateix, i que el seu engany no era del tot honest, altruista. L'ego humana és molt més poderosa del que ens pensem; tots responem a l'ego tard o d'hora. Potser, quan som joves, comencem per altruisme, però caiem en les satisfaccions que ens provoquen els aplaudiments, els agraïments, els somriures; ens hi podem fer addictes a sentir-nos herois de les causes perdudes, i tot això satisfà el nostre ego, l'accentua. 

Un capellà, un religiós, un  bon fidel... les satisfaccions que els provoquen les masses que assisteixen a les seves humilies o escolten els seus consells, són "secretament" enormes. Divines en diran ells...

Ara que les coses cauen, que les religions i les creences es desplomen i que les esglésies estan quedant-se grans, els desenganys són a l'ordre del dia... i el més perillós de tot, són els voltors, que esperen aprofitar la carronya que queda. 

Els voltors que prediquen coses diferents, xarlatans moderns que aprofiten els buits que hi ha a les ànimes desconsolades dels ex creients. No penseu que busquen el millor per tots, perquè no hi ha res que els diferenciï dels seus antecessors. Estaven allà, menyspreats quan els altres anaven forts, i ara que hi ha espai, a cops de colze i poc a poc, van agafant el seu, per començar a inflar els seus egos adolorits d'anys de silenci. 

Els radicals pugen amb força a la nostra societat. En minoria, sí, però amb força. Prediquen coses que els altres ja no s'atreveixen, i ho fan amb mètodes de predicador americà. Sols a l'escenari, sense alçacolls, donant una imatge diferent, humana i mundana. Fan servir llenguatge modern, directe, atacant les debilitats i punxant al cor amb missatges d’esperança, però no deixen de ser discursos assajats i recitats cop rere cop, comerciant amb els sentiments igual que ho faria un comercial amb la seva mercaderia. Porten testimonis dels seus mèrits, dels seus èxits; conversos creients i obedients que sovint viuen amb ells i per ells, adorant al seu mentor i líder per sobre de tot, i també fan les tasques fosques d’atendre als nous futuribles. Però no us enganyeu, els seus ideals són més antics que les paraules que utilitzen, i les seves intencions només busquen engruixir les seves files, ja sigui a través d'una sala des angelada i oberta a tot, com a través d'una entitat vinguda a menys. El subterfugi de les paraules; parlar molt bé i no dir res del tot clar. Demagògia de la modernitat amb finalitats fosques que no es diuen mai en alt.

Quan tens un desengany amorós, sempre et donen un consell, un de molts, que sovint és el més encertat. Deixa passar el temps! No t'agafis a lo primer que et prometi el que tenies o més. Espera, sigues pacient, retroba’t i mima’t. Si una cosa s'acaba, sovint és perquè ho havia de fer, i l'espai que deixa, potser és espai que ha d'estar lliure perquè entrin coses noves, no velles disfressades per acabar al mateix lloc.

Els xarlatans, els voltors de les masses, estan a l'aguait, i estan fent un picat silenciós sobre nosaltres; és qüestió de temps que ens adonem, massa tard, que hi ha corrents retrògrades que han emergit de les cendres de les esglésies que a consciència hem enderrocat. 

I us ben asseguro, perquè ho he viscut, que no són aigua clara...