Una casa de Barrets!

El Barça és més que un club. Sí. És evident només mirar el que ha guanyat i guanya en les competicions de les diferents seccions que te. Potència mundial en futbol, bàsquet, hoquei, handbol, atletismes, petanca?

També son més que un club en xerrameca, mala maror i entorn viciat i perdedor.

Com, un club tant important que hauria de viure amb i per ventar-se de les victòries, trofeus, guardons i guardonats que te i ha tingut, sempre està lamentant-se de les poques coses que te per queixar-se?

Suposo que va donat amb el caràcter dels catalans. Perdedors. Perdedors històrics que som incapaços d'anar pel món amb el cap ben alt esgrimint les coses boníssimes que tenim com a poble: la capacitat d’adaptació, la capacitat de superació, de fer feina i de treballar en equip, d'aportar voluntariat a la vida quotidiana, de formar personalitats notabilíssimes en el món de la ciència, pensament, art, cuina...

Som un poble poderós i petit, que potencia més la petitesa del seu sí que no la grandesa dels seus actes. I això, es transmet a tot el que fem. I el Barça no se'n salva.

Segurament, i no crec que m'equivoqui, el Barça és el club poliesportiu més potent del planeta, possiblement amb més trofeus de grup i individuals que hi ha pel món. Te una imatge potentíssima i segurament també, és el culpable que al seu voltant, es creï un forat negre que impedeix que altres clubs puguin créixer tant com podrien. És l'efecte tsunami, davant i darrera la gran onada hi ha un gran depressió.

El culer, i no dic cap mentida, és un seguidor estrany. Fins i tot diria que com a seguidor -i això segur que no ho dirà mai un jugador o un directiu per que el lapidarien-, és un frau. Un aficionat a seure a la cadira callat, poc expressiu. Poc donat a cantar i recolzar el seu equip vagin bé o no les coses. Reactiu. L’excusa habitual és, que al Camp Nou s’hi va a veure espectacle, i com que n’hi ha tant, no pots fer res més que mirar i aplaudir. Si en Messi en marca tres coreja i canta... si les coses van justes o malament, calla, silencia el seu estat. Imagineu un Camp Nou corejant, cantant originalment, animant des del primer minut fins l’últim i convertint el clam en un infern per a qualsevol equip rival? D’aquests camps n’hi ha pel món, però no és el cas del català. I si de guanyar-ho tot, passa com és lògic i provable, a no guanyar-ho tot, els silencis, els xiulets i les crítiques descarnades afloraran molt de pressa, quasi automàticament. Per això si que és ràpida la culerada.

I la premsa, els periodistes, que són tant objectius i bons professionals -com tot el que fem en aquest país- no dubtaran ni un instant a matxucar a l'equip que protegeix el seu diari; faran aflorar les gràcies i desgràcies per igual, només per vendre més exemplars. Sabeu que a Anglaterra no hi ha aquest tipus de premsa esportiva? I com funciona allà el futbol? 

Els catalans, el públic del Camp Nou en general, són com són. Més o menys sempre han sigut igual, però la premsa és sanguinària, i la gent llegeix la premsa. I segurament és el pitjor d'aquest món futbolístic. La sagrada premsa que un dia posa pels núvols un entrenador o un jugador i al dia següent treu les declaracions que acabaran amb ells.

Jo he jugat a futbol, he entrenat equips de futbol; vaig néixer l'any que el Barça de Croiff i Reixac guanyava la lliga, i he viscut la del Benables, l'era Shuster; quan el Dream Team començava a fer història jo rondava pel mini estadi entrenant amb l’atletisme; quan van arribar els foscos dies del Van Gal, Gaspar i companyia vaig refugiar-me en el passat, que sempre és millor... Vaig ressuscitar com molts amb el Ronaldinyo i l'Etoo i el Deco i he gaudit com mai amb l'era Guardiola vivint a Santpedor i presumint de poble i ara, assumeixo la nova etapa Tito amb estupor. Com acabarà? Jo no li veig un gran final, perquè no li he vist un gran principi. No faré teories sobre si un jugador de l'altura de Messi farà o no farà brillar una altra perla vinguda del tròpic. El futbol, al final, és així, com deia Valdano. Però des de Kubala a Neymar el món ha seguit i seguirà girant, i el que queda és la memòria i l’ambició de seguir essent gran! Però és que també hi ha les eres del bàsquet amb l’Epi i el Solo, i l’Aito, i l’hora de l’hambol, amb el menyspreat Urdangarín i Massip, i l’actual i explosiva etapa del futbol sala. L’hoquei no para de guanyar títols, l’atletisme és un dels grans de l’estat; les noies, les grans oblidades, també guanyen, amb el permís de les de l’Espanyol...  

El Futbol Club Barcelona hauria de ser una entitat a imitar indiscutiblement des de tots els punts de vista, i hauria de ser l'enveja de tots aquells clubs esportius o poliesportius que hi ha per tots els territoris. Un club d'una ciutat relativament petita i amb uns resultats tant impressionants... però a vegades sembla un petit club de barri que juga a estar a l'alçada dels altres. 

Ridícul.

Entre el "soci", la premsa, l'entorn i els la resta, aconsegueixen que una cosa que hauria de ser l'orgull de tots, sembli una casa de barrets de l'alçada d'un campanar. I això, ho podríem aplicar de retorn amb tantes i tantes coses d'aquest nostre país...

Vaja, que n’hi ha per rumiar-s’ho una mica.