Hi ha dies, avui no
és el cas, que quan vaig a dormir repasso alguna mala estona que he
passat amb el Jan o amb la Ivet. Ara, per edat i energia desbocada,
mes sovint em passa amb ell, però em dolen les dues situacions per
igual. Els que sou pares o mares m’entendreu segur; aquells moments
que, malgrat la preparació «ZEN» que hem de portar en tot moment,
el teu infant fa alguna cosa que us treu de polleguera, aquella
goteta -segur que insignificant- que fa vessar el got. I és clar,
això va a caràcters, quan el volcà està adormit i fa una
sacsejada, les roques i el fum arriben on arriben.
Jo soc com soc. De
petit, quan tenia l’edat del meu gran ara, diuen que era «moooolt»
pitjor. Coincideixen els pares i els germans o sia que, els dono un
vot de confiança! És broma. Sí, jo era un element i ara, he estat
pare i m’he transformat; m’he passat al costat fosc i els meus
fills em volen redimir a base de sotragades. Sort en tinc de l’Ester
que m’està ensenyant una altra manera de fer les coses perquè
sinó, jo faria el mateix que vaig aprendre a casa: la guerra es
combat amb guerra! El crit amb més decibels i els cops amb càstigs
i alguna bufetada!
Sí, sort. Tinc sort
perquè amb ella anem aprenent a cercar cada dia les maneres per
trobar l’equilibri entre els «seus» estirabots i la nostra
paciència.
I no, no he volgut
pas dir que a casa meva, quan era petit, fóssim uns bàrbars. Tot el
contrari. Però la tendència i l’estil educatiu de fa 40 anys eren
una altra cosa. I viure com vivíem nosaltres, en 60 metres quadrats,
vuit persones apinyades competint per un espai de tranquil·litat
era, a part d’un mèrit enorme vist amb ulls d’ara -seríem un
pis patera-, era la guerra diària. Una guerra pacífica que ens va
ensenyar i curtir per la vida, prou bé, vistos els resultats. Però,
no és ni de lluny el paradigma de casa nostra en la actualitat.
I això és el que
em comporta més maldecaps alhora d’educar els meus fills. Les
evidents diferències entre els estils educatius. El que vaig mamar
jo, el que va mamar l’Ester i el que volem i ens sembla més
adequat per als nostres fills.
Millor? Així ho
pensem nosaltres. Encara que sobre el paper comporta més temps per a
veure’n els resultats. Educar respectuosament comença per assumir
que els infants han de ser infants i que la majoria «d’errors»
que cometen són experiències i lliçons que han de viure, afrontar
i superar. Tot allò del càstig i el control amb aquest mètode és
un error. Renyar, castigar i cridar per haver fet quelcom que han de
fer per aprendre com funciona la vida és contradir el mateix
principi de la prova-error. Són ells que, observant els resultats i
les conseqüències, han d’anar encaminant la seva pròpia
experiència. I això, com es pot intuir, és més llarg i costa més
esforç que un cop sec sobre la taula, un crit, un «ves a la teva
habitació» o el que sigui amb un altre mètode més expeditiu.
I la figura
d’autoritat dels pares on queda? Algú s’ho pot preguntar. Tenir
autoritat no és sinònim de ser autoritari i manar per la por. Els
pares segueixen tenint tota l’autoritat a casa, però ha de ser des
de la presència, des del recolzament. Ser allà per mostrar l’error
o l’èxit i donar un cop de ma o ajudar a descobrir les eines per
superar l’atzucac, identificar sentiments, repartir abraçades,
comprensió...
Evidentment, si s’ha
de donar un toc d’alerta, també s’ha de fer! Però els infants,
per norma general, no fan coses perilloses, busquen els seus límits!
Aquests a vegades també coincideixen amb els nostres i és llavors
que ens hem d’adonar que ells, no ho fan expressament, forma part
de la seva experiència de vida, un lloc o situació que nosaltres ja
hem explorat abans, i no per això els hem de tallar les ales o els
hem de donar la solució tancada. Ells fan la seva i nosaltres, hem
d’estar allà per quan s’espantin, quan es puguin passar de la
ratlla, quan corri perill la seva preciosa vida...
En el fons, escriure
això per mi és una teràpia perquè soc el primer que m’equivoco.
I quan ho faig, he de ser prou hàbil i ràpid per demanar perdó a
temps. Això també és molt important per mi, i pels que aprenen de
mi. La lliçó d’equivocar-se bé, ser assertiu i empatitzar amb
els altres.
Som un exemple,
l’exemple a seguir. Allò que fem bé i allò que fem malament està
sent gravat a foc en les seves ànimes. Essent conscients que no ho
fem pas bé tot, i rectificant i reaccionant a temps, donem més
bones lliçons que amagant-nos en el nostre orgull d’adult. Perquè,
els nostres infants s’equivocaran prop de les nostres faldilles, i
creixeran i es tornaran a equivocar, i aniran millor o pitjor i quan
no hi siguem ens buscaran en el seu palau mental i ens trobaran allà,
preparats per ensenyar-los la importància dels perdó i de l’amor
incondicional.
Quantes coses
ensenyem parlant i quantes n’ensenyem fent? Com diu la dita, les
paraules se les endú el vent, amb això ja responc bastant la
pregunta.
I costa. És molt
esgotador. Sobretot quan arribes cansat a casa de treballar, i haver
comprat, netejat, endreçat, viatjat, llegit, escoltat... vaja,
després d’un dia normal en que a un adult se li acaben les piles i
pensa en la tranquil·litat de la seva dolça llar i es troba amb els
fills, carregats inesgotablement d’energia, que et posen a prova.
Buff! Hi ha dies de
tot. Que us he d’explicar. Hi ha dies que pots seguir el ritme.
N’hi ha que no. I que fas?
Respira! Recorda que
la teva resposta ensenya més que el que diguis quan obris la boca.
Els infants no són aquells «éssers capritxosos i mal girbats» que
et volen fer patir. Són personetes petites que volen créixer,
aprendre, fer el que tu fas. Respecta’ls. Aprèn de les seves
respostes també, i et veuràs reflectit en les seves maneres, en les
dolentes i també en les bones, i podràs seguir creixent tu també.
Difícil, sí.
Impossible? No. Llarg? Sí. Útil? Nosaltres pensem que sí. Cada
nova experiència ens diu que anem bé. Però hem de mirar el
conjunt, no el moment. L’ara és la immediatesa, i no hi ha res més
immediat que un crit o una plantufada o un «ves a la teva habitació
i pensa sobre el que has fet!».
En una vida llarga i
plena d’interrogants que encara no sabem quines preguntes tancaran
ni quantes respostes generaran, els infants han de tenir un llibre de
navegació gran i en blanc perquè es puguin escriure ells la seva
ruta, nosaltres els hem de donar una bona brúixola i una barca
robusta i resistent. La resta del camí, l’han de fer sols. Malgrat
que el nostre orgull de pares i el nostre amor incondicional sempre
estarà allà, patint per ells.
