dimarts, 28 de febrer del 2017

Respecte per als infants


Hi ha dies, avui no és el cas, que quan vaig a dormir repasso alguna mala estona que he passat amb el Jan o amb la Ivet. Ara, per edat i energia desbocada, mes sovint em passa amb ell, però em dolen les dues situacions per igual. Els que sou pares o mares m’entendreu segur; aquells moments que, malgrat la preparació «ZEN» que hem de portar en tot moment, el teu infant fa alguna cosa que us treu de polleguera, aquella goteta -segur que insignificant- que fa vessar el got. I és clar, això va a caràcters, quan el volcà està adormit i fa una sacsejada, les roques i el fum arriben on arriben.
Jo soc com soc. De petit, quan tenia l’edat del meu gran ara, diuen que era «moooolt» pitjor. Coincideixen els pares i els germans o sia que, els dono un vot de confiança! És broma. Sí, jo era un element i ara, he estat pare i m’he transformat; m’he passat al costat fosc i els meus fills em volen redimir a base de sotragades. Sort en tinc de l’Ester que m’està ensenyant una altra manera de fer les coses perquè sinó, jo faria el mateix que vaig aprendre a casa: la guerra es combat amb guerra! El crit amb més decibels i els cops amb càstigs i alguna bufetada!
Sí, sort. Tinc sort perquè amb ella anem aprenent a cercar cada dia les maneres per trobar l’equilibri entre els «seus» estirabots i la nostra paciència.
I no, no he volgut pas dir que a casa meva, quan era petit, fóssim uns bàrbars. Tot el contrari. Però la tendència i l’estil educatiu de fa 40 anys eren una altra cosa. I viure com vivíem nosaltres, en 60 metres quadrats, vuit persones apinyades competint per un espai de tranquil·litat era, a part d’un mèrit enorme vist amb ulls d’ara -seríem un pis patera-, era la guerra diària. Una guerra pacífica que ens va ensenyar i curtir per la vida, prou bé, vistos els resultats. Però, no és ni de lluny el paradigma de casa nostra en la actualitat.
I això és el que em comporta més maldecaps alhora d’educar els meus fills. Les evidents diferències entre els estils educatius. El que vaig mamar jo, el que va mamar l’Ester i el que volem i ens sembla més adequat per als nostres fills.
Millor? Així ho pensem nosaltres. Encara que sobre el paper comporta més temps per a veure’n els resultats. Educar respectuosament comença per assumir que els infants han de ser infants i que la majoria «d’errors» que cometen són experiències i lliçons que han de viure, afrontar i superar. Tot allò del càstig i el control amb aquest mètode és un error. Renyar, castigar i cridar per haver fet quelcom que han de fer per aprendre com funciona la vida és contradir el mateix principi de la prova-error. Són ells que, observant els resultats i les conseqüències, han d’anar encaminant la seva pròpia experiència. I això, com es pot intuir, és més llarg i costa més esforç que un cop sec sobre la taula, un crit, un «ves a la teva habitació» o el que sigui amb un altre mètode més expeditiu.
I la figura d’autoritat dels pares on queda? Algú s’ho pot preguntar. Tenir autoritat no és sinònim de ser autoritari i manar per la por. Els pares segueixen tenint tota l’autoritat a casa, però ha de ser des de la presència, des del recolzament. Ser allà per mostrar l’error o l’èxit i donar un cop de ma o ajudar a descobrir les eines per superar l’atzucac, identificar sentiments, repartir abraçades, comprensió...
Evidentment, si s’ha de donar un toc d’alerta, també s’ha de fer! Però els infants, per norma general, no fan coses perilloses, busquen els seus límits! Aquests a vegades també coincideixen amb els nostres i és llavors que ens hem d’adonar que ells, no ho fan expressament, forma part de la seva experiència de vida, un lloc o situació que nosaltres ja hem explorat abans, i no per això els hem de tallar les ales o els hem de donar la solució tancada. Ells fan la seva i nosaltres, hem d’estar allà per quan s’espantin, quan es puguin passar de la ratlla, quan corri perill la seva preciosa vida...
En el fons, escriure això per mi és una teràpia perquè soc el primer que m’equivoco. I quan ho faig, he de ser prou hàbil i ràpid per demanar perdó a temps. Això també és molt important per mi, i pels que aprenen de mi. La lliçó d’equivocar-se bé, ser assertiu i empatitzar amb els altres.
Som un exemple, l’exemple a seguir. Allò que fem bé i allò que fem malament està sent gravat a foc en les seves ànimes. Essent conscients que no ho fem pas bé tot, i rectificant i reaccionant a temps, donem més bones lliçons que amagant-nos en el nostre orgull d’adult. Perquè, els nostres infants s’equivocaran prop de les nostres faldilles, i creixeran i es tornaran a equivocar, i aniran millor o pitjor i quan no hi siguem ens buscaran en el seu palau mental i ens trobaran allà, preparats per ensenyar-los la importància dels perdó i de l’amor incondicional.
Quantes coses ensenyem parlant i quantes n’ensenyem fent? Com diu la dita, les paraules se les endú el vent, amb això ja responc bastant la pregunta.
I costa. És molt esgotador. Sobretot quan arribes cansat a casa de treballar, i haver comprat, netejat, endreçat, viatjat, llegit, escoltat... vaja, després d’un dia normal en que a un adult se li acaben les piles i pensa en la tranquil·litat de la seva dolça llar i es troba amb els fills, carregats inesgotablement d’energia, que et posen a prova.
Buff! Hi ha dies de tot. Que us he d’explicar. Hi ha dies que pots seguir el ritme. N’hi ha que no. I que fas?
Respira! Recorda que la teva resposta ensenya més que el que diguis quan obris la boca. Els infants no són aquells «éssers capritxosos i mal girbats» que et volen fer patir. Són personetes petites que volen créixer, aprendre, fer el que tu fas. Respecta’ls. Aprèn de les seves respostes també, i et veuràs reflectit en les seves maneres, en les dolentes i també en les bones, i podràs seguir creixent tu també.
Difícil, sí. Impossible? No. Llarg? Sí. Útil? Nosaltres pensem que sí. Cada nova experiència ens diu que anem bé. Però hem de mirar el conjunt, no el moment. L’ara és la immediatesa, i no hi ha res més immediat que un crit o una plantufada o un «ves a la teva habitació i pensa sobre el que has fet!».
En una vida llarga i plena d’interrogants que encara no sabem quines preguntes tancaran ni quantes respostes generaran, els infants han de tenir un llibre de navegació gran i en blanc perquè es puguin escriure ells la seva ruta, nosaltres els hem de donar una bona brúixola i una barca robusta i resistent. La resta del camí, l’han de fer sols. Malgrat que el nostre orgull de pares i el nostre amor incondicional sempre estarà allà, patint per ells.

dilluns, 27 de febrer del 2017

Tinc pressa!

«Inventamos una montaña de consumo superfluo, y hay que tirar y vivir comprando y tirando. Y lo que estamos gastando es tiempo de vida, porque cuando yo compro algo, o tú, no lo compras con plata, lo compras con el tiempo de vida que tuviste que gastar para tener esa plata. Pero con esta diferencia: la única cosa que no se puede comprar es la vida. La vida se gasta. Y es miserable gastar la vida para perder libertad.» Això ho deixa anar un petit gran home, José Mujica, expresident d’Uruguay, com qui no vol la cosa. És una reflexió curta, senzilla i totalment encertada que resumeix perfectament el capitalisme consumista extrem que ens regeix les existències. Jo no ho podria dir millor, ni més clar.
És miserable gastar la vida.
I la gastem. I ho fem amb pressa, com si ens interessés certament anar esgotant segons valuosos amb tasques que no aporten res a la nostra vida més íntima. Vivim de la mentida socialitzada que hem de ser útils i que hem de participar del sistema per poder-ne gaudir els beneficis, Esclavitzem les nostres capacitats que en la majoria de vegades no coincideixen amb els nostres anhels o aficions també útils, però potser més artístiques o creatives. Segurament l’ésser humà es podria difinir com a ésser creatiu i la majoria de nosaltres no tindrem mai temps per crear res valuós o atemporal, senzillament perquè haurem gastat el temps en coses més «importants», com treballar tota la vida.
Correm sempre, uns més i d’altres menys, per fer totes les coses que un dia a dia ens exigeix. Si tens família, per pujar-la, per assegurar-ne el futur; encara que sigui precàriament. Si estàs sola o sol, corres per altres motius, per l’agenda, per la competència dels altres al teu lloc de treball o pels estudis i la feina que has de compaginar. Mantenir endreçada la casa, tinguis el temps que tinguis, és prioritari per viure a gust. Comprar, fer el menjar, rentar la roba, ocupar-se dels més propers, ocupar-te una mica de tu, treballar en una o dues feines, participar de la vida social, descansar. Tot, a una velocitat que no permet massa gaudir del temps. Una velocitat que no ens permet adonar-nos que la vida marxa, que segueix, que no s’atura ni quan nosaltres pretenem aturar-nos.
Jo tinc temps de portar els meus preciosos nens a l’escola però no tinc temps d’estar-me abraçat a la meva nena l’estona que ella necessita o la que jo mateix busco. Veig el meu nen i vull corre a fer-li petons i recordar-li que l’estimo, però no em deixen, ens mirem de lluny al passadís i he de respectar les normes. La classe ha de començar. Tampoc tinc el temps suficient de seguir passejant fins a cansar-me amb el gos mentre llegeixo entre els camins de Castellnou, envoltat d’arbres i cants dels ocells. He de mirar el rellotge, he de fer el recorregut que se que em durà de tornada al cotxe per arribar a temps a casa i donar un cop de ma amb la feina que l’Ester s’ha quedat fent, per mantenir aquell ordre que tant busquem i els nens tant s’entesten en desmuntar. Tinc el temps just d’escriure quatre ratlles, que necessito explicar, però no tinc temps per a més, les reviso i les publicaré en un moment o altre, amb pressa i a una altra cosa.
Corro, tinc poc temps malgrat viure i moure’m en un entorn rural. Les feines m’esperen. I treballaré corrents, amb presses; faig menjar els nens en mitja hora i cap al pati. Ells jugarien tot el dia però jo tinc el rellotge a ma i soc conscient que el temps passa. Que l’estan perdent.
L’estan perdent? Ells i elles són els únics que no el perden. I per això es queixen, i per això no volen entrar, no volen fer cas. No volen deixar de jugar, de participar, de relacionar-se. De viure la vida al màxim, cada segon. Per a ells el temps no existeix. Per això estic jo, per anar-los fent adaptar al temps real, al de la vida real. Aquella que diu que el temps és or, i que tot s’ha de fer segons un horari, un horari que s’enriqueix amb la nostra vida, mentre nosaltres som cada segon, una mica més pobres...
Tanta pressa tenim per morir?

dilluns, 13 de febrer del 2017

«Tu hijo dejará de tener rabietas cuando le digas esto»


«Tu hijo dejará de tener rabietas cuando le digas esto»
Llegint el títol d’aquest article que m’ha enviat l’Ester (seguiu l'enllaç següent http://www.vix.com/es/imj/familia/166405/tu-hijo-dejara-de-tener-rabietas-cuando-le-digas-esto ) i que ha trobat al Facebook, un pensa: Vinga! Dóna’m la solució! Per fi. Llavors, començo a llegir-lo i poc a poc se’m van posant els pels de punta. Entra suau, proposant un diàleg ras i curt on l’infant no pot entrar i acaba amb xantatges al més pur estil dictatorial. Si no em fas cas per les bones...
Aniré a pams. Estic convençut que hi ha moltes persones -que em mereixen tot el meu respecte- al món, que pensen encara que la canalla són uns canalles, per fer-ho gràfic. Que els nens i les nenes des que neixen fins que es guanyen un sou són, en definitiva, uns manipuladors consumats que van per la vida fent xantatges als papàs i a les mamàs -sobretot-, i que el que cal és ma dura, intransigència, disciplina i contundència. Ep! Que no violència física! No ho he dit, ni ho insinuo. Per això he començat dient que em mereix el meu respecte la manera de pensar de molta gent, perquè és amb la que ens han educat a la majoria. És el que hi ha, oi?
Reproduir patrons és el que se’ns dona més bé als humans.
Però en aquest segle que vivim i els temps que corren, cada dia hi ha més pedagogs, psicòlegs, professorat, educadors, mares i pares i fins i tot, alguns governs de països punters en l’educació contrastada, que apunten en direccions diferents. Venen a dir, resumint, el següent: els infants són només petits de mida, però tenen tots els drets que tenim tota la resta d’adults del planeta. Dret a queixar-se, a ser feliços, a estar tristos, a enfadar-se, a jugar, a no fer-ho... a ser. I els pares, sobretot nosaltres, i els adults en general tenim l’obligació d’entendre aquests drets per sobre dels nostres. Aquesta persona -que no he pogut identificar i que ha escrit el text en anglès originalment- comença l’article dient que davant d’una rabieta al supermercat li molesta la «inhabilitat dels pares per educar els seus fills» i que «aquests nens es convertiran en un mal de cap per la societat» i és llavors que dona la resposta màgica, quatre frases en realitat: «ja t’he respost», «no discutirem això», «aquesta conversa s’ha acabat» i «la decisió està presa, si tornes a esmentar-ho hi haurà conseqüencies». Parlem d’un infant, no d’un adolescent. Un infant que vol quelcom que veu i li agradaria tenir-ho i nosaltres el deixem cridant a terra, incompetents!
Segons l’article, i seguint aquestes pautes, que acaben amb la retirada de privilegis i converses amb una paret per part de la pobre criatura, aconseguiràs que de gran, aquesta personeta sigui feliç, no sigui una lacra per la societat i respecti, suposo, per sobre de tot l’ordre i la disciplina.
Lluny queda l’esforç de l’adult per empatitzar amb la criatura, per entendre els sentiments de frustració, per acompanyar en el dolor i el plor aquella personeta que no compren. L’adult l’ha de fer callar, si és que no és que no i sinó, et quedes sense tele, sense mòbil, sense dibuixos... Càstig o premis. D’acord, ell o ella parla de conseqüències, però els exemples que posa són conseqüències no directes, són càstigs a tots els efectes, per tant.
Jo no hi puc estar més en desacord, tot i que soc el primer humà que peco a vegades de manca de paciència. Però els infants són infants. Aprenen a base d’equivocar-se i d’encertar-la i la millor manera que aprenguin a afrontar el món, de petits i de grans, és guiar-se per uns adults que els comprenen, que els acompanyen, que els estimen i que els raonen les coses, encara que en un moment determinat no siguin capaços d’expressar la gratitud que et deuen per això.
I vaja, que per principis no has de fer-li a ningú quelcom que no vols que et facin a tu, encara que aquest algú sigui un infant, el teu fill, la teva filla o el d’algú altre.
Sinó, i per riure una mica, posem aquests exemples lapidaris que usa ell o ella en un altre context, amb dues persones grans, no ho se, una parella, per exemple. Imagineu:
-Carinyo! Mira! Agafem un paquet de Pantera Rosa? Mmmmm!
-No, ho sento, avui no en vull.
-Vaaaa, que serà només avui! Per recordar els vells temps!
-Ja t’he respost abans.
-Carinyo? Que només és una Pantera Rosa!?
-Ja t’he respost abans.
(i així fins la fi del temps...)
O aquest altre...
-Carinyo! Mira! Agafem un paquet de Pantera Rosa? Mmmmm!
-No, ho sento, avui no en vull.
-Vaaaa, que serà només avui! Per recordar els vells temps!
-No discutirem això!
-Carinyo? Que només és una Pantera Rosa!?
Però el carinyo ja no t’escolta perquè ha marxat en una altra direcció donant-te l’esquena.
O finalment i per acabar...
-Carinyo! Mira! Agafem un paquet de Pantera Rosa? Mmmmm!
-No, ho sento, avui no en vull.
-Vaaaa, que serà només avui! Per recordar els vells temps!
-La decisió està presa, si tornes a esmentar-ho hi haurà conseqüencies
-Per una Pantera Rosa?
-Avui dorms al sofà.
-Nen, que t’has vegut l’enteniment?
-I no veuràs la tele!!
...
Ridícul, no? Pensem-hi!

dissabte, 11 de febrer del 2017

Cervells en Standby


Quan jo era petit, eren altres temps, els pares em deien que abans de creuar el carrer mirés a dreta i esquerra, que passaven molts cotxes i podria prendre mal. Jo ho vaig aprendre i per sistema i mecànicament, ara de gran sempre miro a dreta i esquerra abans de creuar cap carrer. És una tasca fàcil, mirar abans de creuar, percebre el mal abans de que passi i evitar problemes.
Quan vaig ser més grandet, no gaire, i miràvem la televisió, ens deien: nens! No mireu la tele de tant a prop que us quedareu cecs! Potser és per això que vaig acabar portant ulleres. No feia massa cas.
A casa teníem estufa de butà abans de les elèctriques, i recordo perfectament com jugàvem amb la reixa quan estava encesa. O bufàvem per veure com la flama blavosa es bellugava amb el vent i es tornava ataronjada i feia: Brrrrrffffff! A l’escala devíem tenir tots les estufes de butà però mai va passar res greu, que jo recordi. Suposo que érem tots més conscients i aquestes eines eren tant habituals que no ho consideràvem un perill. S’encenien quan eren necessàries i s’apagaven quan no calien, ningú dormia amb l’estufa encesa. Et posaves més mantes, anaves amb la bata per casa i quan feia molt fred, ens agrupàvem allà on hi havia la font de calor. Senzill.
Quan anàvem a dormir, tancàvem els llums de l’habitació i tot quedava a les fosques, no teníem els llumets del pànic ni làmpades amb formes boniques i de colors. S’apagava el llum del sostre, que era una bola d’aquelles de teixit endurit per on es filtrava la llum i llestos. Res quedava en standby. De fet, ni coneixíem aquesta paraula anglesa que ara és tant corrent. La tele no tenia comandament. Aparells elèctrics habituals a casa, no en recordo. Tot estava guardat als armaris. Les cafeteres eren de cafè molt i de fogó, no hi havia microones i res de Thermomix, robots de cuinar, torradores o forns elèctrics amb rellotge i temporitzador electrònic.
No cal dir que com que no hi havia mòbils ni tauletes ni ordinadors, res no es carregava durant la nit, no hi havia baixades de cap típus -excepte la de l’ascensor- i per tant, tampoc teníem que apagar la wifi.
Alguna vegada ja he parlat de les diferències d’abans i ara, no descobreixo res nou, i molta gent ha escrit sobre el tema. Vull expressar la meva inquietud perquè, posats a adoptar mesures, un cop les tens en compte a la vida diària, no fan cap mal i sembla que empitjorar les coses no les empitjora.
Mesures, aquesta és la qüestió.
Ens han venut la moto i l’hem comprat embolicada sense ni mirar dins, i ara ens la mengem amb patates, cada dia. Ens queixem de les factures de l’electricitat cada cop que pugen les tarifes i veiem ministres entrant a les portes giratòries, però no som capaços d’apagar, ni tant sols la wifi.
La wifi, és l’exemple que m’interessa, però tot hi està associat. Mesures senzilles per abaixar la factura -nostra i del planeta- i evitar, si és veritat, alguna que d’altra malaltia mental o física a costa de les ones que llença al medi casolà.
Que hi ha estudis en contra i a favor de les ones dels aparells que funcionen amb ones de qualsevol tipus, és evident. Que hi ha interessos amagats darrera els estudis, és una altra evidència que no destacaré. Tothom te interessos. Bons i dolents. Econòmics i de salut. Quan ens diuen que podríem abaixar la factura de la llum apagant els aparells de les nostres llars, i no ens preocupa perquè preferim pagar una mica més però tenir la casa a punt, connectada quan hi som, quan no hi som, quan estem desperts i quan estem dormint, mira, cada u a la seva. És una elecció lliure, un pel absurda, però lliure. Quan ens adverteixen que a les elèctriques ja els està bé que seguim amb els llumets encesos, i a les telefòniques ens garanteixen estabilitat de senyal de dia i de nit a màxima velocitat, i ens està bé, i no pensem que ells guanyen i nosaltres perdem, val, és la moto d’abans que encara ens l’estem menjant.
Però ens hauria de preocupar una mica no fer cas als de estudis que s’han fet senzillament per advertir-nos que per SALUT -sense interessos amagats ni econòmics al darrera-, vigilem amb les senyals continuades, sobretot quan dormim, a prop dels nens, en escoles, en edificis, als centres comercials, etc... Ens els passem pel forro només perquè no hi ha interessos econòmics al darrera i no en fan la publicitat a cada canal, entre les sèries dels nens i durant els late shows de torn?
Això si que és fort.
Hi ha gent, persones humils i treballadores en aquest món nostre, que estudien els efectes nocius i perniciosos de les coses que fem servir i ens diuen sense embuts: ei! que els que venen aquests objectes no us ho diran mai perquè els interessa que els compreu sense parar però, la senyal que emeten no és bona! Aquestes persones cobren un sou, d’algun lloc, és evident. Però no ho diuen perquè comprem un mòbil de pedra i ens passem al telefon amb fil, ho diuen per ajudar. No costa res, almenys, pensar-hi una mica:
  • Puc posar lladres amb botó a tots els conglomerats elèctrics que tinc a casa, i apagar-los quan no hi soc? Quan dormo? Quan no ho faig servir?
  • Puc desendollar el transformador del mòbil de la paret quan no carrega res?
  • Puc apagar la wifi quan no hi ha dades que transportar?
  • Puc senzillament endollar i desendollar allò que uso i quan no ho uso? Tant costós és?
Ho dic, però soc conscient que jo (nosaltres) som els primers que pequem d’això. Bé, cada cop menys. Tenim gairebé tot a punt per fer-ho bé. A vegades ens perd el costum i no fem el gest, però quan anem a dormir, a casa, tot està apagat. Teles, mòbils, ordinadors, transformadors, forn, torradora, llums, microones... No hi ha aparells elèctrics més enllà de la llum a les habitacions. Hem descobert que no costa tant! I estalviem! I potser, ens guarim en salut nosaltres i estalviem alguna malaltia futura als nostres nens. Ves a saber. Mal no ens en fa, segur.
Ara bé, soc conscient que quan apago el llum de la làmpada del llit i tanco el llibre i els ulls, la wifi de sota o de més avall, o del costat, o del davant és oberta. Que a l’habitació d’un pis de molt a prop algú es lleva amb el despertador del mòbil, i que l’electricitat de tot l’edifici i de tots els aparells que segueixen en standby es conjuren en contra del nostre gest, senzill i saludable.
Només cal que feu la prova i comproveu quantes senyals us arriben a casa a partir de les dotze, de les onze si aneu a dormir d’hora.
Ja ho se. Tothom és lliure. I tant!
Jo faig el que puc. A casa fem el que podem. No ens costa tant. I pensem que és bo, que no és una cosa dolenta, preocupar-se per la salut de tant en tant.
I em pregunto, si tots, uns quants més, una majoria féssim el mateix gest? Per si de cas. Hi guanyaríem segur! I no cal prescindir de res, només dedicar uns segons del nostre dia, a fer coses bones, gestos senzills. Mirar per la salud, nostra i del planeta.
Només com mirar a dreta i esquerra abans de passar el carrer. Eh que no costa tant?
Gràcies!
PD: També se del cert que hi ha corrents modernes que acusen a tots els moviments animalistes, naturistes, naturals, vegans i a tot tipus de moviments conscients del nostre entorn proper i llunyà, de moure’s per interessos ocults, anti-sistema i comunistes diversos. Realment, si som tant tancats de mires que no veiem quan ens volen xuclar diners i sang per un igual, i quan ens volen donar un cop de ma, ens ho hem de fer mirar. Jo no tinc cap dubte que, el món actual en el que vivim està malmès i s’ha d’arreglar, i algun gest hem de començar a fer la gent de carrer, per entendre’ns. No tot és culpa dels que manen!!
Salut!