dilluns, 13 de febrer del 2017

«Tu hijo dejará de tener rabietas cuando le digas esto»


«Tu hijo dejará de tener rabietas cuando le digas esto»
Llegint el títol d’aquest article que m’ha enviat l’Ester (seguiu l'enllaç següent http://www.vix.com/es/imj/familia/166405/tu-hijo-dejara-de-tener-rabietas-cuando-le-digas-esto ) i que ha trobat al Facebook, un pensa: Vinga! Dóna’m la solució! Per fi. Llavors, començo a llegir-lo i poc a poc se’m van posant els pels de punta. Entra suau, proposant un diàleg ras i curt on l’infant no pot entrar i acaba amb xantatges al més pur estil dictatorial. Si no em fas cas per les bones...
Aniré a pams. Estic convençut que hi ha moltes persones -que em mereixen tot el meu respecte- al món, que pensen encara que la canalla són uns canalles, per fer-ho gràfic. Que els nens i les nenes des que neixen fins que es guanyen un sou són, en definitiva, uns manipuladors consumats que van per la vida fent xantatges als papàs i a les mamàs -sobretot-, i que el que cal és ma dura, intransigència, disciplina i contundència. Ep! Que no violència física! No ho he dit, ni ho insinuo. Per això he començat dient que em mereix el meu respecte la manera de pensar de molta gent, perquè és amb la que ens han educat a la majoria. És el que hi ha, oi?
Reproduir patrons és el que se’ns dona més bé als humans.
Però en aquest segle que vivim i els temps que corren, cada dia hi ha més pedagogs, psicòlegs, professorat, educadors, mares i pares i fins i tot, alguns governs de països punters en l’educació contrastada, que apunten en direccions diferents. Venen a dir, resumint, el següent: els infants són només petits de mida, però tenen tots els drets que tenim tota la resta d’adults del planeta. Dret a queixar-se, a ser feliços, a estar tristos, a enfadar-se, a jugar, a no fer-ho... a ser. I els pares, sobretot nosaltres, i els adults en general tenim l’obligació d’entendre aquests drets per sobre dels nostres. Aquesta persona -que no he pogut identificar i que ha escrit el text en anglès originalment- comença l’article dient que davant d’una rabieta al supermercat li molesta la «inhabilitat dels pares per educar els seus fills» i que «aquests nens es convertiran en un mal de cap per la societat» i és llavors que dona la resposta màgica, quatre frases en realitat: «ja t’he respost», «no discutirem això», «aquesta conversa s’ha acabat» i «la decisió està presa, si tornes a esmentar-ho hi haurà conseqüencies». Parlem d’un infant, no d’un adolescent. Un infant que vol quelcom que veu i li agradaria tenir-ho i nosaltres el deixem cridant a terra, incompetents!
Segons l’article, i seguint aquestes pautes, que acaben amb la retirada de privilegis i converses amb una paret per part de la pobre criatura, aconseguiràs que de gran, aquesta personeta sigui feliç, no sigui una lacra per la societat i respecti, suposo, per sobre de tot l’ordre i la disciplina.
Lluny queda l’esforç de l’adult per empatitzar amb la criatura, per entendre els sentiments de frustració, per acompanyar en el dolor i el plor aquella personeta que no compren. L’adult l’ha de fer callar, si és que no és que no i sinó, et quedes sense tele, sense mòbil, sense dibuixos... Càstig o premis. D’acord, ell o ella parla de conseqüències, però els exemples que posa són conseqüències no directes, són càstigs a tots els efectes, per tant.
Jo no hi puc estar més en desacord, tot i que soc el primer humà que peco a vegades de manca de paciència. Però els infants són infants. Aprenen a base d’equivocar-se i d’encertar-la i la millor manera que aprenguin a afrontar el món, de petits i de grans, és guiar-se per uns adults que els comprenen, que els acompanyen, que els estimen i que els raonen les coses, encara que en un moment determinat no siguin capaços d’expressar la gratitud que et deuen per això.
I vaja, que per principis no has de fer-li a ningú quelcom que no vols que et facin a tu, encara que aquest algú sigui un infant, el teu fill, la teva filla o el d’algú altre.
Sinó, i per riure una mica, posem aquests exemples lapidaris que usa ell o ella en un altre context, amb dues persones grans, no ho se, una parella, per exemple. Imagineu:
-Carinyo! Mira! Agafem un paquet de Pantera Rosa? Mmmmm!
-No, ho sento, avui no en vull.
-Vaaaa, que serà només avui! Per recordar els vells temps!
-Ja t’he respost abans.
-Carinyo? Que només és una Pantera Rosa!?
-Ja t’he respost abans.
(i així fins la fi del temps...)
O aquest altre...
-Carinyo! Mira! Agafem un paquet de Pantera Rosa? Mmmmm!
-No, ho sento, avui no en vull.
-Vaaaa, que serà només avui! Per recordar els vells temps!
-No discutirem això!
-Carinyo? Que només és una Pantera Rosa!?
Però el carinyo ja no t’escolta perquè ha marxat en una altra direcció donant-te l’esquena.
O finalment i per acabar...
-Carinyo! Mira! Agafem un paquet de Pantera Rosa? Mmmmm!
-No, ho sento, avui no en vull.
-Vaaaa, que serà només avui! Per recordar els vells temps!
-La decisió està presa, si tornes a esmentar-ho hi haurà conseqüencies
-Per una Pantera Rosa?
-Avui dorms al sofà.
-Nen, que t’has vegut l’enteniment?
-I no veuràs la tele!!
...
Ridícul, no? Pensem-hi!

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada