Tinc pressa!

«Inventamos una montaña de consumo superfluo, y hay que tirar y vivir comprando y tirando. Y lo que estamos gastando es tiempo de vida, porque cuando yo compro algo, o tú, no lo compras con plata, lo compras con el tiempo de vida que tuviste que gastar para tener esa plata. Pero con esta diferencia: la única cosa que no se puede comprar es la vida. La vida se gasta. Y es miserable gastar la vida para perder libertad.» Això ho deixa anar un petit gran home, José Mujica, expresident d’Uruguay, com qui no vol la cosa. És una reflexió curta, senzilla i totalment encertada que resumeix perfectament el capitalisme consumista extrem que ens regeix les existències. Jo no ho podria dir millor, ni més clar.

És miserable gastar la vida.

I la gastem. I ho fem amb pressa, com si ens interessés certament anar esgotant segons valuosos amb tasques que no aporten res a la nostra vida més íntima. Vivim de la mentida socialitzada que hem de ser útils i que hem de participar del sistema per poder-ne gaudir els beneficis, Esclavitzem les nostres capacitats que en la majoria de vegades no coincideixen amb els nostres anhels o aficions també útils, però potser més artístiques o creatives. Segurament l’ésser humà es podria difinir com a ésser creatiu i la majoria de nosaltres no tindrem mai temps per crear res valuós o atemporal, senzillament perquè haurem gastat el temps en coses més «importants», com treballar tota la vida.

Correm sempre, uns més i d’altres menys, per fer totes les coses que un dia a dia ens exigeix. Si tens família, per pujar-la, per assegurar-ne el futur; encara que sigui precàriament. Si estàs sola o sol, corres per altres motius, per l’agenda, per la competència dels altres al teu lloc de treball o pels estudis i la feina que has de compaginar. Mantenir endreçada la casa, tinguis el temps que tinguis, és prioritari per viure a gust. Comprar, fer el menjar, rentar la roba, ocupar-se dels més propers, ocupar-te una mica de tu, treballar en una o dues feines, participar de la vida social, descansar. Tot, a una velocitat que no permet massa gaudir del temps. Una velocitat que no ens permet adonar-nos que la vida marxa, que segueix, que no s’atura ni quan nosaltres pretenem aturar-nos.

Jo tinc temps de portar els meus preciosos nens a l’escola però no tinc temps d’estar-me abraçat a la meva nena l’estona que ella necessita o la que jo mateix busco. Veig el meu nen i vull corre a fer-li petons i recordar-li que l’estimo, però no em deixen, ens mirem de lluny al passadís i he de respectar les normes. La classe ha de començar. Tampoc tinc el temps suficient de seguir passejant fins a cansar-me amb el gos mentre llegeixo entre els camins de Castellnou, envoltat d’arbres i cants dels ocells. He de mirar el rellotge, he de fer el recorregut que se que em durà de tornada al cotxe per arribar a temps a casa i donar un cop de ma amb la feina que l’Ester s’ha quedat fent, per mantenir aquell ordre que tant busquem i els nens tant s’entesten en desmuntar. Tinc el temps just d’escriure quatre ratlles, que necessito explicar, però no tinc temps per a més, les reviso i les publicaré en un moment o altre, amb pressa i a una altra cosa.

Corro, tinc poc temps malgrat viure i moure’m en un entorn rural. Les feines m’esperen. I treballaré corrents, amb presses; faig menjar els nens en mitja hora i cap al pati. Ells jugarien tot el dia però jo tinc el rellotge a ma i soc conscient que el temps passa. Que l’estan perdent.

L’estan perdent? Ells i elles són els únics que no el perden. I per això es queixen, i per això no volen entrar, no volen fer cas. No volen deixar de jugar, de participar, de relacionar-se. De viure la vida al màxim, cada segon. Per a ells el temps no existeix. Per això estic jo, per anar-los fent adaptar al temps real, al de la vida real. Aquella que diu que el temps és or, i que tot s’ha de fer segons un horari, un horari que s’enriqueix amb la nostra vida, mentre nosaltres som cada segon, una mica més pobres...

Tanta pressa tenim per morir?