En la nostra societat actual, una societat avançada segons els suposats indicadors amb els que ens mesuren les democràcies a occident, les lleis i les forces de la llei han d’estar al servei del poble, per defensar al poble i per ajudar-lo a avançar en un clima respectuós i de convivència cívica.
Ajudar a, no obligar a. És molt diferent.
La convivència és una cosa que aprenem a l’escola! Això ho vaig sentir a dir a un mestre que em va fer reflexionar molt. No anem a l’escola a aprendre idiomes, matemàtiques o física; això ho podem fer on volguem i quan volguem. A l’escola, sobretot, aprenem a conviure, a formar part d’una societat; ja ens n’ensenyen des de ben petits. Convivim amb altres nenes i nens per aprendre a respectar la diferència, compartir amb persones que no són la nostra família, a respectar les idees dels altres i l’expressió de les mateixes, tot expressant les nostres pròpies. Això ho aprenem de xics i ens fem grans amb aquesta base sòlida.
De fet, per defecte, en una societat normal no calen policies per a la majoria de persones i tasques diàries. I les lleis són allà, fetes per expressar els límits i repercussions que ens hem marcat entre tots, per a tots igual; són fetes per a ser respectades però no per rellegir-les constantment. El civisme i la convivència apreses durant els anys d’infantesa ens són suficients per conviure sense necessitar les forces de l’ordre ni la llei. Aquesta última i els seus representants intervenen quan algú o alguns se salten les normes o provoquen situacions que topen amb el marc legal establert. Fins aquí podríem estar-hi tots d’acord.
És cert que el moviment independentista del qual jo en formo part ha topat i superat el marc legal establert per l’estat espanyol. I segons aquest marc legal, els responsables han d’assumir-ne les conseqüències. El que és obvi també, és que aquest moviment el que cerca és desempallegar-se d’aquest marc legal espanyol, entre d’altres coses, també. Per tant, la legalitat és quelcom difícil d’establir en aquest cas, doncs quan vols separar-te de la parella, el més segur és que topis i saltis el marc legal establert entre els dos, i això no és gaire diferent a tots els efectes. Però, jo crec que la qüestió definitiva d’aquest escrit no és aquesta, doncs aquesta ja és una qüestió llargament parlada i de difícil entesa entre les parts.
El problema, jo veir, arriba quan des dels estaments de govern se’ns diu que necessitem les forces de l’ordre per conviure, perquè nosaltres sols no en som capàços. El problema de fons arriba quan, des dels poders legislatius es fabriquen lleis a mida per, “aprofitant el moment i la oportunitat”, collar les llibertats de tothom, omplint-se la boca amb excuses legals, tripijocs judicials i demés burocràcies sense fi, per tal de reduïr les possibilitats de maniobra a la gent de peu, davant les persones d’Estat. És a dir, en termes senzills i perquè tothom ho entengui, crear dues classes diferenciades en funció de si ets part de l’estat o ets contribuent i prou. Ens fan tornar a l’escola i substitueixen als mestres i als companys per policies i llibres de lleis, i ens els estampen a cada passa.
Ens estan fent repetir la EGB a base d’espiar la nostra intimitat i revisar el que podem o no podem dir, el que hem o no hem de pensar i el que podem i no podem compartir; se’ns ha acabat el criteri. I això és abusar de la llei i és abusar de les institucions d’ordre. És tractar-nos de criatures. Això no és normal.
En una societat madura, els adults, que sóm i se’ns considera així des que fem 18 anys i ens donen permís per votar, conduir, follar, casar-nos, beure, fumar, treballar i comprar el que ens plagui, deixem de tenir capacitat de raonar quan enfrontem les nostres idees a les dels polítics que suposadament ens representen? O és que ells estan per sobre del bé i del mal i no perden el seny? Això que tant ens reclamen, es veu que ells el tenen automàticament, senzillament per haver set escollits en uns comicis? I te més seny qui més vots aplega? És a dir, que a més vots més seny acumules però la gent que t’ha votat, de manera individual no te prou seny per diferir de tu? Puff.. això fa pudor de merda.
Quan un grup de gent, minoria, polítics i pròxims, empresaris i noblesa, minoria al cap de vall, acumula el poder i fa us d’ell per apoltronar-se i alliçonar el seu poble, persones madures i capaces com ells, perquè el poble no és prou assenyat, aquesta minoria esdevé corrupte i els corruptes s’agrupen i es defensen amagant-se dins les lleis del sistema. D’això se’n diu IMPOSICIÓ ideològica i CORRUPCIÓ institucional.
Quan un grup de gent, minoria, polítics i pròxims, empresaris i noblesa, minoria al cap de vall, usa la força pública, física i judicial, per defensar les institucions on ells treballen o de les que en formen part, enfrontant-se contra la poblacio que els ha escollit o pagat amb els seus impostos, aquesta minoria està saltant-se les mateixes lleis que suposadament haurien de defensar el mateix poble que és atacat. Les DICTADURES ja ho tenen això, maquillen la realitat de la població per donar totes les solucions mastegades i a mida perquè tothom sàpiga que ha de fer i pensar en tot moment, sense possibilitat de dissentir, expressar la diferència o criticar el poder.
La DICTADURA IMPOSA el seu criteri perquè defensa la seva posició de privilegi, CORROMPUDA a tots els nivells -persones humanes plenes de poder i casualment carregades d’euros-, i fa creure al seu poble que necessita ma dura per ser lliure, quan el que en realitat està fent és tancar-lo en una gàbia de falsa protecció perquè no es pregunti segons que.
Ara mateix, no hi ha uns quants presos polítics. No només.
Tots som presos dels nostres polítics. Dels espanyols principalment, però també dels catalans, dels europeus, dels americans o dels xinesos. Som presos d’un grapat d’errors que hem anat cometent inconscientment, donant poder a persones humanes que són tant corruptibles com nosaltres mateixos, tant imperfectes com nosaltres mateixos i tant egoïestes com nosaltres mateixos. Cada u tindrà el seu nivell de tot això, però segur que en menor o major mesura, ens podem adonar fàcilment que hem donat les claus de la nostra gàbia a les nostres classes polítiques en nom de la democràcia, i ara, engabiats com estem en un marc legal que només beneficia aquell que te diners i possibilitats, només podem lamentar-nos.
Perquè qualsevol altra acció que no sigui un lament, és susceptible de ser jutjada i engabiada en una altra mena de presó, més mundana i menys assoleiada que la que tenim a casa nostra.
Cal repensar-ho tot, de dalt a baix.
La supervivència del noatre model de societat en depen.
Ho dic seriosament.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada