Cocu

Amor, seguretat, companyia, consol, ràbia, companyia...

Caminar, passeig, fidel, córrer, saltar, caçar, dormir, seure, companyia...

Amor, amic, company, viatge, malaltia, ràbia, solitud... companyia.

Branques, rius, arbres, muntanyes, senglars, conills, gallines, gats, ratolins...

Companyia.

Hiro, cocu, amics...

Companyia.

Ara mateix hauria d'estar caminant pel bosc, com cada matí, des de fa molts anys, tants que em costa recordar-ho. Santpedor va ser el primer lloc on vam viure plegats. Després Manresa i ara hem acabat a Fonollosa. Onze anys. Ara ja no camina amb mi.

Vola amb mi.

Ja no em mira assegut mentre escric aquestes ratlles. El noto dins meu, envoltant-me, perseguint gallines entre la pluja fina que cau del cel. Avui és divendres tretze, i plou finament. El cel plora? El Cocu ha marxat de matinada, a casa, mentre l'Ester i jo mateix el mimàvem, l'acaronàvem. Fins l'últim alè.

Jo he plorat, com poques vegades ho he fet. Hem plorat.

Plorarem.

Després de les persones que més estimo, la família i alguns amics, ell m'ha acompanyat més que ningú. Ja ho se. Només és un gos.

És solament el Cocu. Quantes persones han après a estimar mirant-te a tu? Veient-te, tocant-te? Quelcom és important quan la seva pèrdua deixa un forat.

Per a mi, per a nosaltres, eres molt important.

El forat és farà més xic, però no es tancarà. Allà dins hi quedaran moltes coses viscudes, molts camins descoberts, moltes hores compartides.

Onze anys són molts. I vull recordar-los tots, positivament. Com la llum que vas portar a les nostres vides. A la meva.

Company, amic, fidel, camins, muntanyes, núvols, estels...

Amor.

Arreveure Cocu!