Monuments de pedra i totxo inútils i repartits per tot el territori. Cases, edificis, casetes i masies, barracons, naus, granges i fàbriques abandonades a la seva sort o dissort mentre mig planeta pateix fam, fred, abusos econòmics i desnonaments lents o més lents. Agonies personals i agonies materias repartides en un món injust, un món que s’ofega a si mateix senzillament, perquè no sabem ni volem compartir allò que tenim i no usem, allò que fem malament, allò que no sabem com aprofitar.
Vivim envoltats d’errors i no sabem que fer-ne. Una casa que es va construir massa lluny de tot, que possiblement va valer una petita fortuna per algú que potser es va arruinar, o no. Potser va ser el caprici d’una persona a qui no li ve d’aquí; però allà està. Una idea esbojarrada d’un adinerat i propiciada per un arquitecte que només va pensar en la seva butxaca.
Un edifici mig construit i aturat perquè el POUM no va permetre seguir endavant. No volem que ningú en tregui un rèdit, no volem que ningú el pugui usar per a res… deixem que el material, la ma d’obra i els esforços es perdin. Deixem que embrutin el paisatge, massa car tirar-ho a terra. No pensem per a què ens pot fer servei, no volem, no hi caiem…
Masies abandonades entre camps que ja no es conreen o que han passat a mans d’algú que ja no vol treballar la terra. Espais per a la memòria que ni la memòria recorda.
Passat i present abandonat. Edificis d’un casc antic massa vells o massa “guetos” per invertir un cèntim en retornar-los a la llum. Donar vida a una ciutat petita ja no dona beneficis si una ciutat més gran necessita la seva gent. Que marxin i s’enrunin no és problema mentre mantenim la bèstia afartada.
Diners.
Diners.
Diners.
No en tenim prous o en tenim tants que no sabem que fer-ne.
Morim pobres com les rates i oblidats de tot i tothom o som els més rics del sementiri, però no compartim, ja no el que tenim i usem bé, sinó tot allò que no sabem que fer-ne. Des que som petits aprenem a tenir coses que després llencem; regalar? Donar? Compartir? Només els nens saben que vol dir això i tant mateix els hi traiem les idees rapidament del cap. Allò que és teu, és teu, defensa-ho.
I seguim veient com hi ha famílies sense llar, sense recursos, sense possibilitats.
I ens queixem que ens ocupin un lokal que no usem, simplement perquè estem esperant el moment que sigui més car per vendre’l o lloga’l. I mentrestant, buit, ple de pols i de res més, es va envellint i nosaltres anem pagant el preu per tenir no res.
Tenir.
Tenir.
Tenir.
Diners, tenir. Tenir diners. És l’única cosa que a molts els importa fins que arriba alguna cosa mes important que els fa caure en desgràcia. Salut, amor, vida, solitud.
Una dona mor sola i tres anys després la troben a casa. Ningú la troba a faltar. Ni les electriques, ni el gas, ni l’aigua, ni els assitents socials… amics? Es pot viure sol, sense amics, sense família?
Es pot. I morir més sol que la una, també.
Monuments de pedra i carn que moriran sols perquè no sabem que fer amb tot allò que tenim o no tenim, perquè no sabem cuidar les coses, les persones, els llocs.
Abandonem i tornem a començar, i allò abandonat resta oblidat. Però que no ens ho toquin!
Perquè som com som.
Oi?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada