Coronavirus 1 - Humanitat 0. Una opinió barroera i personal de tot plegat.

Com dirien en castellà: voy a levantar ampollas!

El que escriuré ara no està d’acord amb la norma general, amb la moral que hem heretat, amb la idea bucòlica de la espècie humana tal i com la coneixem, i segurament, no està d’acord ni amb el que penso jo, íntimament. Pot ser. Però ho he de dir, perquè penso que s’ha de dir.

El Coronavirus, és un virus; natural o experimental, o un error buscant la vacuna de la sida, o un atemptat dels xinesos, o una jugada doble dels EEUU, o un engany dels Russos... però en el fons, me la pela bastant. És un virus. I com a tal te la seva funció. Com tots els virus del planeta. És com... les mosques! Les molt emprenyadores mosques, no serveixen per a res! NO! És clar que serveixen, i de molt! Les mosques són les responsables de gran part de la feina de putrefacció dels elements orgànics, i serveixen d’aliment a nombrosos animals que d’elles s’alimenten. Tot te la seva funció.

En el nostre bonic planeta blau, les coses tenen sentit. Els virus, els bacteris, les plantes, els animals, els mars, les muntanyes. Fins i tot nosaltres. Equilibri; ja he usat aquesta expressió darrerament?

Que Pessao que soc!!

Sip. El planeta és ying i és yang. És foc i és aigua. És calor i és fred. És vida... i és mort. Tot segueix el seu curs.

Tot? NO! Hi ha un poble d’irreductibles que es neguen a seguir el curs que els toca. Els humans ja fa temps que no el seguim. Estem fora. Ens n’hem sortit. Hem jugat a ser Déu, i gràcies a la ciència -negada per els religiosos durant segles i ara usada en el seu nom -encara que molts científics siguin uns descreguts!-. O no salvem infinitats de vides gràcies a la ciència? I la vida... tota vida és sagrada, no? Bé, tota no; la dels que no són humans, no. I... la de molts humans tampoc. Vaja... tota vida és sagrada sempre i quant ens interessi que així sigui. La resta són baixes colaterals. Quin xollo aquest Déu. Parlo de Déu en genèric, aquí hi puc posar totes les deïtats existents i conegudes, extintes o actuals... segueixen un patró bastant semblant, encara que els uns i els altres es neguin entre ells i tal. Perquè, tots sabem que els Déus, els que coneixem són invencions nostres, contes molt guais amb capítols i trames i intrigues que passen de poders a poders, de pares a fills, de mestres a deixebles... Els de veritat o l’únic, si existeix o no, ni ho poso en dubte ni ho assevero, no hi entro ni en tinc ni idea de com és. Però és possible que sigui lluny, de viatge per l’univers creant altres mons, atrafegat; potser no te cobertura i no s’està assabentant de res. O sí! I està molt emprenyat amb naltros perquè el planeta era de collons fins que hi vam posar les mans! Les mans, i les potes, les bombes, les químiques, les deixalles, les mines, les merdes per tot... buf! Que m’accelero.

Sí, fora conyes. Ho vulguem veure així o no, divina o laicament hem sortit de la selecció natural de les coses. I aquesta sortida de carril, pensem que ens ha portat a la nostra magnífica era de domini, i ala!

A la porra la selecció. Menys la Roja, la Roja no! (perdó)

En nom de qui sigui ho curem tot. Ho hem de curar tot. No podem suportar no curar-ho tot! I si no ho podem curar, amaguem-nos fins que puguem. Com ara amb el Corona. Fins quan? Potser trobaran la vacuna. Potser ens adaptarem. Potser empitjorarà. Potser no. Potser a mi em sembla que és igual, perquè el mal ja està fet.

Fa ja uns anyets que no som nets, que no sobrevivim només els forts (m’hi incloc perquè soc així de xulo, però ves a saber...); la nostra línia genètica s’està debilitant a passos de gegants. Soc cruel si dic que venim de persones que no haurien sobreviscut en condicions naturals normals? Perdoneu-me doncs, però és una evidència científica. I no és una crítica, és una realitat. I ens preguntem com és que tenim malalties estranyes, genètiques, degeneratives, cancerígenes, mentals o víriques (i és lícit preguntar-ho, eh?)

A la natura, el que no aguanta, cau. Com deia Mufasa: tots formem part del gran cicle de la vida. El que mor alimenta d’altres, i el que mor sense descendència no passa la seva genètica. El dèbil, cau; el lleó que perd la lluita no regnarà. Potser no morirà, però es quedarà sense femella.

I això passa amb conills, gossos, gats... ui, no, que aquests també estan bastant tocats per la medicina mascotil. Vaja, passa amb totes les espècies animals i vegetals. Les fortes sobreviuen, la resta fan d’adob.

Repeteixo, vull aixecar butllofes, fer pensar. No és una crítica, és empirisme pur. Ens sorprenem del perquè ens passen coses en relació al món i amb nosaltres, però no volem respondre i afrontar una veritat final. Potser ens ho mereixem; potser ens toca.

Potser cal.

Si el virus no és una invenció per aniquilar enemics d’entre els països regnants, és una arma de guerra de la terra contra l’home (i dic home masculinament perquè en realitat són bàsicament els atributs dels homes els que ens ha dut fins aquí, oi que sí tios?)

Pillarem tots, o potser no. És possible que no sigui ara, però en vindran més.

Eines de desequilibri per equilibrar.

Jo no soc metge, no parlo de medicina. No soc químic, no parlo de química.

Soc persona i he après que tot te un sentit, m’ho han ensenyat a l’escola. He vist molts Nacionals Geographics que expliquen aquestes i altres coses interessants sobre com funcionen les coses. Sobre grans espècies que han regnat sobre la terra abans que naltros i com han desaparegut deixant ossos darrera seu. No som capaços de consensuar ni la nostra història recent perquè està escrita pels vius del bàndol que sobreviu, sense gaires mirades a la contraportada, a la història que no escriuen els que han caigut. I ens creiem grans, mitològics, hereus directes de les deïtats. I portem 140 mil anys aquí, com aquell qui diu un pet de bufa, i d’aquests anys ben pocs dominant el foc o la roda... Com acostumava a dir el meu profe de filo, els éssers humans no hem evolucionat gaire des que anàvem vestits amb cuir, el que ens ha fet més forts és acumular el coneixement, però el cervell no s’ha mogut gaire d’allà on era. Sabeu que els dinosaures van viure i regnar durant 150 milions d’anys? I després, van passar 65 milions d’anys més fins que vam arribar. I abans dels dinosaures, van haver-hi altres regnes que també abasten milions d’anys.

Atenció, comparativa:

Dinosaures: 150.000.000 d’anys vivint per aquí, menjant, cagant, pixant. S’extingeixen. El planeta es recupera d’alguna mega catàstrofe que encara no hem consensuat i ala, està de puta mare. Divers, ric, preciós, ufà. Un paradís terrenal. I arriben Adan i Eva...

Humans: 140.000 anys. Falten uns quants zeros. I només en els darrers 140 anyets ho hem matxucat tot a una velocitat d’escàndol: éssers vius, aire, aigua, muntanyes, mines i racons remots. Resultat: sobre població mundial, planeta a punt de petar, canvi climàtic, recursos vitals escassos, reducció radical de la diversitat biològica. Ens extingim? Bé, no ho sabem encara.

NOSALTRES AMB 140 ANYETS N’HEM TINGUT PROU PER DEVASTAR EL PLANETA!

ENCARA NO HO VEIEM? FALTA ALGUNA DADA MÉS?

Ho dic cridant perquè és per cridar. Devastar és un terme que queda curt. Som la vergonya de les espècies, hauríem de demanar als nostres deus una mort ràpida i digna de la nostra infinita capacitat de destrucció. Som els únics que matem per pur plaer, per enveja, per amor, per odi, per venjança, per esport, per matar i prou.

Val, no, això és demagògia, ho se. Hi ha animals que també ho fan, alguns animals fan una d’aquestes coses. Alguns maten per enveja, alguns maten perquè sí; i alguns ho fan per amor, oh! Que tendre... (sabeu que s’han gravat escenes tremendes de ximpanzés apallissant fins la mort membres d’un mateix grup, així per que sí? Clar que també és curiós que passi precisament amb ells, que diuen que és l’espècie animal més propera a nosaltres).

Sí, és cert que tenim coses bones. Clar que sí. Magnífiques! Però aquestes coses bones no poden servir eternament d’excusa per donar llargues perpètues a les nostres barbaritats, no? Som capaços de lo més gran i de lo més vil. Som els reis.

Sí, en això som també els putos amos!

Pregunto a l’estil Cuní: la ciència ens ho vol explicar tot i fa servir un mètode, el científic, que és l’únic vàlid per dir si una cosa és o no és certa. Excepte si la cosa és divina, que llavors ja no s’hi fica perquè entrem en el terreny pantanós de les creences i clar, con la Iglesia hemos topao! D’acord. La ciència mèdica occidental és dogma. El que no sigui això, és bruixeria, màgia negra, budú, terraplanisme, negacionisme, conspiracionisme i cataclisme. Sí, diré que hi estic d’acord. Però porto tres folis explicant a la meva manera barroera i expressament provocadora que en part, la causa de la nostra situació actual potser és a conseqüència de la ciència mèdica que tot ho vol salvar: Paradoxal? (aquesta és la pregunta)

Vivim per morir i res més?

Vaig a simplificar molt les coses, pel simple fet que sense la roba que ens vesteix i els gatgets que ens fan moderns, l’homo sàpiens és un mamífer més del sistema planetari del que forma part, un eco sistema equilibrat que ell, és a dir nosaltres, ens estem encarregant constant i dramàticament de desequilibrar.

Som part del sistema. És curiós que, quan diem això ens referim al sistema que nosaltres hem creat artificialment per existir en la nostra particular realitat, lluny de la realitat superior que ens envolta, el sistema planetari. Quan diem que el sistema està obsolet, no ens refeferim al sistema global natural de les coses sinó al nostre sistema. Però el que en realitat està en perill és l’eco sistema, no el nostre, perquè el nostre es manté exactament allà on, els que el volen així, és. Els que, com segles enrere i m’atreviria a dir milenis enrere, viuen magníficament bé a costa de “l’esclavitut” volguda, planejada, consensuada, re-envolsada, ignorada i ben tramada de la resta dels mortals, no volen que canviï gran cosa al seu voltant. Són aliens al sistema que ells mateixos defensen, sent-ne la part superior, la punta que sura del gran Ice-berg que és la humanitat. I mentrestant, per mantenir tot això, els recursos naturals, els petits i grans eco sistemes, les diferents i variades espècies animals, vegetals i minerals són saquejades, esquerdades, aniilades, esclavitazades, reconvertides, esborrades i malversades. No és un discurs nou, repeteixo el que milers de persones amb diverses especialitats abans, ara i després de jo, han dit, diuen i diran mentre els quedi alè al cos. Ens estem carregant la casa on vivim sobretot, per acontentar uns molt pocs en el seu viure al marge de tot; per “maquillar” l’esclavitud de la massa social mitjana que viu per comprar el que no necessita i per, en última instància, ignorar el que els passa a la gran majoria dels que, ja no són ni esclaus, sinó només una trista moneda de canvi, en la gran partida de la humanitat cap a la seva extinció massiva, veloç i segura. No ho dic jo, ho diuen molts altres, ens queda poc temps per reaccionar.

I total, per què? Per tenir l’últim model d’Iphon o Xiaomi, la tele més gran, el cotxe més veloç i confortable, la casa més moderna i connectada, la consola més ultra real que la realitat mateixa i totes les oportunitats per estar a la última en tot. Moda, joguines, hobbies, objectes, aparells, pel·lícules, series, cotxes, cases... coses. Coses que no serveixen per ser, sinó per ocupar el temps. Un temps ocupat i a tope de ple que no ens permet meditar, pensar, observar, ser crítics, valorar, estimar, jugar, abraçar, passejar... no fer res.

Els animals no fan res. No cal ser com els animals però, cal ser tant diferents? Ens cal tot aquest maquillatge per no veure la cara que fem sense tot això? Pregunto, senzillament.

Perquè no veure tot això, no observar com som no ens fa més pro, ens fa més necis. Només un neci es carrega la casa on viu sabent que se l’està carregant. Només un nen petit no te la consciència que et dona l’experiència de la vida; som nens petits amb moltes joguines noves cada dia. Ben ocupats. I ben ocupats, distrets, híper actius i atrafegats, òbviament, no tenim temps per gaudir realment del que tenim a la vora nostra mateix. I és curiós perquè en el nostre imaginari col·lectiu, ho sabem. Construïm ficcions escrites i gràfiques de tot tipus on sabem tot això, ho sabem. Però quan pensem en aplicar-ho a la realitat és com si: va! Tot això són rucades del cinema o de la literatura. Siguem seriosos! A produir! A créixer sense parar...

M’explico?

M’enteneu?

Jo no faig gaires coses bé. De fet, no se gran cosa de res en concret. Però sí se una cosa. Se perdre’m per els camins que envolten el poble on visc, caminar escoltant el soroll de les meves passes, perdrem en els estels a la nit, respirar l’aire pur de la muntanya, observar les flors, mirar embadalit un estrany insecte... I amb això no necessito gran cosa més. Gaudir de la companyia dels meus, dels amics al voltant d’una taula, xerrant, jugant, menjant, compartint el silenci.

I cagun tot el que s’arrossega! Sí, tinc mòbil, veig series i miro pel·lícules. Tinc cotxe i casa i roba i els meus fills joguines i masses que en tenen. Sí, a casa també som víctimes del sistema com vosaltres. No m’escapo pas de tot això. Aquí està la qüestió. Per què? Tot i que ho tinc tot en un passeig o una estona corrent pel bosc, el mòbil el porto al darrera amb l’Strava connectat per saber els kilòmetres, desnivell i passes que faig... i ho copartiré al Face per... no se ben bé perquè. Tot i que ho trobo tot en la companyia dels meus, la conversa girarà al voltant del que faci el Messi o de la darrera sèrie que ens hem empassat voraçment, en una sessió esbojarrada -incís, quan mirem 5 capítols seguits d’una gran obra mestra televisiva, els nostres sentits es col·lapsen i recordem el general i el sentit però ens perdem els detalls, ah! I del primer, ja quasi ni te’n recordes-. I ens farem una selfie, i la compartirem... i es perdrà en el temps i l’espai infinit d’un disc dur eternament a l’espera de ser revisada.

Hem perdut la capacitat de viure a poc a poc. Ens l’han pres; ens han donat el típic premi que donem als gossos una vegada i una altra per aprendre a fer el que cal fer. I ho hem après a fer i no ens qüestionem res massa estona, no fos cas que deixéssim de fer el que ens toca. L’amo crida i EP! Movem la cua i correm a la seva falda...

Mentrestant, no ens adonem del temps que en realitat passem fent coses que no ens omplen, que no ens agraden, que no ens aporten res, que només serveixen per una cosa. Acumular el diners necessaris per consumir aquella llista de coses que he dit abans i perquè algú faci créixer el seu petit imperi, que uns quants facin una vida al marge, absolutament indecent, absolutament inhumana, absolutament anti-planetaria. Ei! Que sí, que és tant senzill com això, tant simple i buit com això. Vivim per morir i mentrestant anem fent el que ens diuen, a vegades a plaer, sovint sense motiu i molts cops a contra cor. No és molt trist?

I em direu, això tu. Que ets un mal pensat i desconfies de tothom. Que ets un descregut i no t’agafes a res. Terraplanista, conspiranoic, negacionista!! Que ho critiques tot i a la vegada segueixes com tothom, fent el que toca.

Sí, teniu raó. Soc un descregut i faig el que toca i ho critico tot i faig d’advocat del diable i soc el diable i l’àngel a la vegada. I sí, teniu raó... perquè fer-me cas a mi?

No em feu cas a mi. Feu cas als que en saben i ens ho estan dient des de fa temps.

Hem de canviar, la consciència, les maneres, els hàbits. Alguns, no hi som a temps, i només ens ho qüestionem circularment mentre tornem a agafar el mòbil i ens fem la selfie de torn. Però hi ha els nostres nens. Ensenyem-los que hi ha una altra manera! Fem que obrin ells els ulls i deixem-nos portar per la senzillesa de la seva mirada...

No ho se, crec que és bastant absurd portar noves vides a aquest món sabent que el seu futur és tant incert per culpa sobretot, de la nostra pròpia incapacitat per reaccionar. Siguem proactius i no passius. No ens deixem arrossegar per el corrent. Agafem els rems i remem! Allà, a la riba de l’altre costat, hi ha una altra manera de viure.

No hi ha res escrit i res ens ho impedeix.

Només nosaltres.

Feliz Cumpleaños

Tengo 44 años recién cumplidos, me llamo Francesc, soy catalán y sí, me catalogo como independentista reciente. Reciente porqué antes no lo era. Era uno más. Nunca he sentido nada especial por la bandera nacional Española o por los himnos de ese país o por la Roja, los toros o las sevillanas, pero no me consideraba fuera de España por ser catalán, y pensaba, como muchos otros, que aun había tiempo para que ese país fuera uno grande, plural y plurinacional, como debería ser. Debería serlo por voluntad política, la qual debería reflejar la variedad cultural y idiomática del país. Debería serlo por voluntad popular, puesto que el pueblo debería tener el control de lo que hacen sus gobernantes.

Pero no. En “ese” país no se refleja variedad popular ni variedad política porque estábamos siendo engañados, por partidos de derechas que no lo eran y por partidos de izquierdas que tampoco lo eran. Porqué estábamos siendo engañados por una cohesión aparente en aras de una constitución que nos dijeron, vendieron y rezaron (no les olvidemos a ellos, los de negro también estaban en el ajo) como la llave que cerraba todos los males de tiempos pasados. 

Borrón y cuenta nueva, dijeron.

Perdón y no revolver entre los lodos, no sea que nos encontremos algo feo. Nos protegían. Nos cuidaban de nosotros mismos, pobres infelices sin opinión ni buen criterio. 

Hoy, a los “indepes” se nos juzga por todos los platós, periódicos y revistillas. Nos llaman traidores, revolucionarios y rebeldes. Se nos acusa de todos o gran parte de los males del país y de ser insolidarios, de querer romper España, de querer empobrecer a los españoles. De violentos. Lo que no causamos nosotros lo causan los inmigrantes. Sobre todo los negros y los musulmanes, los latinos no, son buena gente. Los políticos y los funcionarios de los diferentes gabinetes gubernamentales no son los responsables, no. Ellos solo gobiernan, dictan leyes, otorgan y quitan privilegios y controlan nuestra intimidad con más leyes y policía y guardia civiles y cleros y más leyes… pero no tienen la culpa de nada. La tenemos los indepes y los inmigrantes.

Si ser coherente con unas ideas y no comulgar con otras de igual poder de convicción es ser un rebelde, un revolucionario y un traidor, lo reconozco, soy un traidor. Ya podéis venir a buscarme. 

No miro mucho Tele5, Antena 3 o la Sexta, menos la 1ª o la 2, pero tampoco miro mucho TV3 o el 33. Simplemente he dejado de ver la tele en directo como muchos otros de mi generación y posterior, que nos hemos centrado en la series y las pelis que nos llegan por otros medios. Pero estoy hasta el gorro, forro, cojones y huevos, que salgan los señores de Cs y Vox y PP y me digan lo que deberíamos hacer y no hacer con los impuestos de todos los catalanes. Que me digan esos señores y señoras que mis impuestos no pueden servir para hacer independentismo cuando en sede hispánica se fabrican ideas y manipulan datos constantemente con mis impuestos también, y yo nunca he podido crear ni siquiera un estado de opinión al respecto. Cuando se critica la immersión lingüistica avalada por europa y aplaudida por muchos países del mundo, y se hace lo que se hace con la educación española; un país pobre en educación es pobre en todo… pero que yo no puedo quejarme de lo que se hace con mis impuestos, como se redistribuyen, que se financia, a quien se le dan subvenciones, que cultura se potencia con ellos y que otras se silencian por decreto. Eso si, mi tele manipula y dogmatiza y adoctrina.

Me quiero separar de esta fábula de país porque es un timo, igual que el timo de la estampilla o el timo de los trileros. Mientras mirábamos para adelante todos juntos del bracito los pegaron el palo cambiándonos la pelota de baso durante años. De hecho, creo que ni hay pelota. Nos han robado, estafado, manipulado, roneado, troleado, mancillado, insultado, menospreciado, vejado, intimidado y controlado desde el puto principio.

Y YA ESTÁ BIÉN! 

Me quiero ir de este país porque no ofrece ninguna alternativa a la mierda que nos hacen tragar desde hace demasiado tiempo, y estoy hasta los cojones de tragar mierda. Sabe mal!

Digamos las cosas por su nombre, por favor!

Este país fue dividido por una guerra civil y nunca más se ha soldado. Si te la pegan, te cabreas. Si te estafan, te lanzas al cuello del estafador. Pero nosotros no podemos hacer o pensar o decir nada que no sea correcto porque nos vamos a la cárcel! Yo no puedo soltar un, “acabemos con ellos! Reyes, princesas, políticos, funcionarios, jueces, ricos y nuevos ricos, poderosos y famosillos. Os mereceis lo peor y mucho más en nombre de todos los miles de personas honradas, indepes o no, a las que estáis insultando cada día, solo por el hecho de levantaros. No lo hagáis, sentaros en vuestras podridas butacas y no os levantéis, la vergüenza os debería joder vivos por el resto de vuestros días…”

Pero si yo dijera eso, o cosas más fuertes, o más radicales, o peores, estaría incurriendo en un delito de odio. O sea, yo odio y siembro. Ellos no. Ellos hacen política. Y como son politicos y se dedican a mentir impunemente pueden decir lo que les salga del rabo, nabo, coño, polla, cojones o chichi, sin penalización ninguna. Aunque esté grabado. Aunque se contradigan, y esté grabado. Aunque hagan un ridículo histórico, y esté grabado. Aunque me amenacen con cosas peores que la cárcel, y esté grabado.

En este podrido país, ya no hay ganas de cumplir años, porque en la mierda se vive mal. 

Pero se ve que solo nos hemos dado cuenta unos cuantos, y somos los malos. Los rebeldes, los revolucionarios, los traidores. 

Anda y que os aproveche vuestro podrido país de mierda. Deberíais coger la próxima patera que llegue y meteros todos ahí… a ver que opina el mar de vosotros. 

Ladrones.

Feliz cumpleaños Ciscu

La trampa mortal

He deixat els nens i tot connectant els auriculars m’he creuat amb una mare que entrava al cotxe: ostres, vas ben preparat! això vol dir quilòmetres! Si, he respós jo, esqüetament mentre començava el meu galop tranquil, monòton. Per banda sonora, Queen. El meu estimat Freddie, mort ja fa tant de temps que el món el recorda com una icona del passat però jo l’escolto com si encara em xiuxiuegés a l’orella… eeeeeeeeooooo! 

Corro. Pujo, baixo, m’inclino, respiro, pateixo, m’entrebanco, recupero, penso, miro, observo, noto, respiro, rumio, pateixo, pujo, baixo.

Queen Canta per mi…

Faig uns quants quilòmetres com ha baticinat aquella mare, i em sorprenc. Ara feia dies que no aguantava tant. Deu ser la música que em porta? 

Avanço per senders estrets, les herbes em mullen els turmells, les meves passes escapen als matolls alts i travesso verdisses. De cop, una trampa mortal se m’enganxa al pit. No puc escapar, però segueixo corrent. Miro avall i veig consternat com tota ella està estampada al gersei. i al mig, com sense saber que passa, la seva creadora, la teixidora incansable està quieta al mig del xandall com fent-me de logo de l’heroi del creador traspassat. 

Per uns instants curts, com si fos un testimoni, un auguri a toro passat, em converteixo en un home aranya viu, en tres dimensions. Però jo segueixo corrent i ella decideix que la meva pitrera no és lloc per caçar i no li interessen les tires còmiques pòstumes. Salta.

Jo corro. No puc llençat teranyines per les mans ni fugir a través dels arbres. Però se m’acut aquesta absurda lectura.

Arrivo a la carretera després de deixar el bosc. Segueixo endavant i metres enllà un cotxe em sobrepassa i és la Núria que m’anima a seguir. Jo estic cansat. Però segueixo, em queda ménys. 

Un quilòmetre potser, o mig. No ho se. El meu sentit no ha augmentat. 

Però m’adono que tot fent esport, dos morts m’han inspirat. Per ells, i per tot el que ens han deixat, val la pena seguir. 

El món és millor després d’ells, encara que ja no hi siguin, fa molts anys o fa un dia.

Que tingueu tots un bon dia.

Mètodes i mètodes

(Simulació, la Berta i la Bruna, dues mares, es troben pel carrer)

• “Ostres neena, si que avança amb l’anglès el teu fill, no? Que fa classes? -Li comenta la Berta a la Bruna tot escoltant com xerra paraules inconexes però notablement accentuades el fill d’aquesta última.
• Ui si - la Bruna s’infla com un paó -, a la llar d’infants ens venen uns nois d’una empresa d’anglès d’extraescolars que ho fan súper bé! Canten, ballen, toquen la guitarra, juguen… tot en anglès! 
• A la meva no li fan això. I es nota, eh? Hauré de parlar amb la directora a veure si fem alguna cosa. Que aprenguin anglès de ben petits és molt important. 
• Sí, com una segona llengua mare. Diuen…”

Aquesta conversa jo l’he sentit. L’he viscuda. La viurà algú altre en un altre moment o la fabricarà un escriptor mediocre com ara jo, qualsevol moment d’aquests. Potser usaran altres paraules, potser es referiran al Francés o a les classes de futbol, basquet o esgrima de torn.

Extra escolars.

Són activitats que fan els infants fora de l’escola (d’aquí el nom), per aprendre coses que els poden (o no) anar bé a la vida. Hi ha de tot. Jo mateix n’he fet com a “monitor”.  Joves i no tant joves, sense titolació de cap típus (o no), sense gaire experiència (o no) i amb la capacitat pedagògica necessaria (o no) per dedicar unes hores a las setmana, molt ben remunerades, a fer que les nostres nenes siguin més capaces. 

Existèixen empreses serioses, i empreses no tant serioses. Hi ha seguiments rigorosos i de no tant estrictes sobre els resultats obtinguts. Es garanteix un nivell, o només es fan festivalets de final de curs per justificar unes hores i uns sous que, tant mateix potser és igual que es justifiquin.

En el fons, la majoria d’aquestes hores dedicades són per cobrir un horari laboral mal fet en el que els nens i les nenes queden desamparats. 

Un cangur sortiria molt més car, i no demanariem resultats.

No siguem hipòcrites. No treballem prou per pagar cangurs i no tenim temps per estar amb els nostres fills i filles quan surten de l’escola, i aquest nínxol es cobreix molt bé amb aquest sub món de l’educació paral·lel. I no és mala opció, és el que hi ha. Com he comentat, hi ha empreses, personal i matèries per a tots els gustos. 

La pregunta és, són útils? De veritat garanteixen els resultats que diuen obtenir? 

Jo era vàlid per ensenyar anglès? El mètode era bo?

Al final tot es redueix a la visió que tingui cada parella de progenitores. La exigència que es tingui cap al vàstag, la relativització d’aquests espais de “lleure educatiu”, la capacitat de l’infant per aprendre malgrat tot. Però això em porta a parlar d’un aspecte que a mi si que em sembla rellevant.

Hi ha mètodes que funcionen. Funcionen amb mestres inútils, amb monitors sense experiència, amb canalla desconnectada. Està demostrat que funcionen. Mètodes vivencials, experimentals, visuals. A les hores escombraria -quan els infants ja porten nou hores enganxats a les aules i surten amb ganes de desfogar-se i els tornen a enclaustrar fins que soni l’hora materna que els alliberi-, amb professionals del lleure que no tenen títols però potser molta vocació i ganes, i amb sovint, material escàs i poca preparació (no oblidem que els que fan de monitors, la majoria de vegades venen corrents dels seus propis estudis o de feines de migdies que complerten amb els sous d’una, dues o cinc classes setmanals fora d’horari.) 

En resum, tot i que les coses són com són, i totes les variables hagudes i per haver que afecten aquest món extra curricular, molts adults necessiten aquestes hores i molts infants les aprofiten. Alguns descobriran la vocació musical, esportiva o plàstica en elles. 

D’alguna d’elles en sortirà un gran campió de tenis taula, o d’escacs. 

Quan vius una cosa, quan experimentes amb ella, quan la veus, la toques, l’olores; quan fas que una cosa passi a formar part de la diversió, tinguis l’edat que tinguis, la recordes. Si la recordes, poses les bases per que t’agradi, t’atregui, t’apassioni. 

Viure per recordar i recordar per aprendre.

Potser, només potser i sense ànims de passar-me de llest, hauríem de replantejar-nos seriosament els mètodes tradicionals d’aprenentatge, perquè el que salta a la vista és que la majoria de les hores que els nostres infants estan tancats a una aula, ni viuen, ni recorden, ni aprenen gaire res, i quan acaba el dia només parlaran de la passada de classe que hauran viscut després de fer tres quartets d’hora (mal fets o no) en un racó de l’escola que encara no ha estat netejada pel servei pertinent.

O no.

L'instint mata la cultura

Fa pocs dies em va arribar via Facebook un vídeo del presentador Jesús Quintero. Jo no soc pas fan d’aquest home i independentment de les seves opinions personals, en aquell petit retall televisiu hi vaig sentir una gran veritat. “Mai abans, com ara, s’havia presumit tant de ser analfabet, que sigui un gran que no haver-se llegit mai un llibre”. Ell ho expressava behementment, estava enfadat. Enfadat amb el sistema que està muntat al voltant de tota aquesta massa de gent que no llegeix, que no s’interessa per la cultura però que sap llegir. Analfabets amb estudis. 

Al contrari que els nostres avis i algunes mares i pares que mai van accedir a la cultura, que no van poder estudiar i que, aquesta espina els ha estat clavada tota la vida com una màcula, una pena terrible.

No haver pogut estudiar.

Els que ens van precedir eren molts, gent sense massa estudis que van tirar el país endavant malgrat les guerres, la dictadura i el recomençar.

Els que ens segueixen són tots personatges amb estudis obligatoris, accés a un món de cultura i d’educació sense fi, però prefereixen Supervivientes, OT i Mujeres hombres y vicebersa.

I nosaltres, que estem al mig, hem de fer que el país avanci veient com la generació que ens va precedir es va esgotant abandonada a la seva sort i amb les seves penes eternes i la generació que ens segueix avança enganxada a les pantalles de les programacions escombraria i la programació estudiada pels seus gustos, vicis i pecats. 

Ja no entro en tot el món comercial posat als seus peus perquè no pensin ni tant sols un moment, que la seva vida és una merda molt ben maquillada.

La cultura, la veritable cultura, és aquella que t’ensenya a respectar la diferència. Perquè el món està ple de diferències culturals que cal protegir. La cultura és lo contrari a l’instint. L’instint surt quan el cos agafa el control. El cap i el cos aprenen per separat. 

I això, no és un detall banal. No pas.

Tots els mandataris, els grans caps de les empreses, els grans legisladors, els grans arquitectes de la humanitat ho han sabut sempre. Si eduques massa el cap, el cos no respondrà quan esperes que respongui, perquè el cap tindrà el control.

Si que estudiem tots per obligació. Però el que aprenem a l’escola normal, no ens capacita per ser persones àvides de coneixement, de cultura. Ens fan avorrir el coneixement en general perquè la nostra resposta davant els atacs constants a la nostra llibertat de pensament, acció i obra sigui zero. I si no responem, ens les colen per tot arreu.

La cultura mata l’instint, i l’instint mata la cultura.

Si tens una massa crítica de població capaç de reaccionar per instint en el moment necessari, en aquell moment en que necessites que respongui visceralment, llavors tens assegurat l’ascó al govern del món.

Perquè de la mateixa manera que no hi ha rics que ho siguin de manera totalment honrada, no hi ha polítics que no calculin quina és la quantitat de vots que poden esgarrapar accedint als registres més bàsics de les ments humanes. 

La visceralitat dona vots.

L’instint mata la cultura. La cultura construeix, i construir costa molt.

Destruir-la és un moment de rauxa. Un segon dins l’arc inesgotable del temps en que, el penediment no aflora i la bèstia surt, ataca, destrossa i engoleix. Ja hi haurà temps per el penediment, si és necessari. 

El mal ja estarà fet. 

Ens volen rucs.

Així de senzill.

La infecció de Catalunya

Suposo que els senyors del PSOE, amb els seus socis aquí a Catalunya, el PSC amb el rei del ball al capdavant, es deuen pensar que els Catalans som com la resta dels votants del seu partit i del partit que governava fa uns dies i del partit del senyor Rivera. És a dir, pensen que som tontos, i amb això no dic que siguin tontos els seus votants, però a ells els hi sembla que si.
M'explico ras i curt, i a veure si ens entenem. Els Catalans no canviarem d'opinió per que hi hagi un nou president que, com tots sabem, és poc clar en els seus plantejaments polítics. Bé, clar ho ha estat, i s'ha posat sempre al costat dels vots dels espanyols.
Perquè, d'això va la cosa, no perdem el nord de vista.
VOTS.
El senyor Sanchez vol governar i sap que no pot amb els vots que te. El senyor Rivera vol governar i sap que si no hi ha eleccions ara, el seu suflé es pot desinflar com ho va fer el del senyor Iglesias. El senyor Rajoy governava amb el recolzament de tots els de les dretes que així anaven mamant de la teta i ell mateix sap, que els seus fidels votants seguirant votant dretes, perquè en aquest país veí no hi ha criteri. No hi és perquè els quatre que manen, ja s'encarreguen que hi hagi poca o escassa pluralitat informativa i política. Per això persegueixen amb tantes ganes al país veí, Catalunya, perquè som com som, i perfectes ni de lluny, però plurals comparats amb ells, una barbaritat. I aquesta heterogenia ens fa perillosos.
Abans, amb els vots dels Socialistes d'aquí, el PSOE guanyava eleccions. Ara ho fa C's, i si aquí es desinfla, allà també ho farà, no us enganyeu.
Per tant, si a Catalunya no hi ha la solució votant que necessiten per desmarcar-se i s'encallen en aquest panorama d'empats tècnics entre uns i altres, ho han de solucionar buscant els vots anti catalans per agafar terreny.
El que és més anti català guanya.
El Rivera, una proposta molt singular, Català però que no vol una Catalunya real, la vol ocupada, la vol castellana, la vol sotmesa. Em recorda algú.
En Sanchez, un paio que no el vol gairebé la meitat del seu partit i que lluita fraticidament amb l'andalusa que treu el cap abans no se la carreguin amb algun escàndol de la seva província, la més corrupta d'europa segons la UE. No ha guanyat res, gairebé no hi hauria de ser, i quan accedeix al lloc del desgraciat de'n Rajoy, posa de ministres en llocs claus, a persones que han demostrat la seva anti catalanitat sobradament. Bé. Res a dir.
En Pablo, que no acaba d'aixecar-li els vots als sociates perquè no acaba de convèncer a ningú amb el seu discurs entre dues aigües, una mica com Podemos en general, que ataca molt quan és a la oposició, però que després... es dilueix. Curiós.
El mateix mal que afecta a uns afecta els altres. Es diu corrupció sistemica. Quan un sistema està malalt, o es cura o segueix infectat.
I Catalunya no està infectada, és plural i opina diferent, agradi o no agradi. El que està ben infectat és el sistema governamental estatal, i nomé així s'explica que quan algú hi accedeix, no canvia res.
La infecció passa per contagi.
I així anar fent.