El Petit Príncep

Ostres, són tres quarts de dotze de la nit, i ja s’acaba el dia. Un dia especial per mi per què he fet anys, he passat un dia al calendari i oficialment ja soc una mica més vell, encara que en realitat només hauran passat vint i quatre hores i jo ja he estat preparant aquest esdeveniment durant els darrers tres cents seixanta cinc dies anteriors. Però no em sento pas més vell; potser més savi, més expert, més cansat. Cansat de tot un dia d’emocions que ha començat amb un despertar d’hora, amb cafè, magdalenes i sorpresa; un paquet embolicat en una prestatgeria, sobre el llit del Jan: un llibre! I no un de qualsevol, no! Una versió il·lustrada en tres dimensions i amb els dibuixos originals de l’autor, del Petit Príncep. Els pocs que em puguin conèixer aquesta petita debilitat, saben que és el meu conte preferit. Quan era petit ja l’escoltava gravat en un disc de vinil que tenen els meus pares, i de més gran en vaig aconseguir una versió en disc compacte per ordinador, interactiva. Però tot i la tecnologia, res pot igualar a tenir el llibre a les mans, veure els dibuixos com salten de les pàgines mentre rellegeixes aquelles frases tant cèlebres que t’han acompanyat el créixer, que t’han guiat a les fosques quan no aconseguies el son...

Recordo que quan era petit i em posava el disc, m’aprenia els diàlegs i imitava les veus dels personatges ; em sabia el text quasi de memòria i volia entendre el que realment significava aquella narració. Llavors no ho podia entendre del tot, per que jo veia un nen i un problema amb una rosa, i amb un xai; i veia un home gran perdut en el desert que volia arreglar un avió i es topava amb un problema més important que tornar a casa: el nen, el xai i la rosa.

Ara em veig a mi mateix dins el conte, fent-me gran i mirant el nen de lluny, cuidant la meva rosa i procurant ser-ne responsable, mirant de tenir cura que el xai no se la mengi... el temps que perdo per la meva rosa és el que la fa tant important... soc responsable d’allò que he captivat. Ja ho diu la guineu...

A vegades, m’aturo i soc conscient que soc molt poc responsable de totes les guineus que he i m’han captivat. I els meus xais s’han menjat moltes de les meves roses. Suposo que a tots ens passa i és inevitable que al llarg de la vida, molts dels nostres lligams més forts s’afluixin i es trenquin; és trist però és la vida. Forma part del créixer, madurar, avançar; el Petit Príncep ho sabia, no podia tornar al seu petit asteroide portant el cos feixuc d’un altre però li deixava el seu record, i els seus estels riallers.

Sempre ens queden els records, oi amics? Bons o dolents, i sense el desig de ser melancòlic, recordar-los ens fa saber, posant els peus a terra, d’on venim, qui érem i en què ens hem convertit. Els records tenen la virtut de tenyir de llum els punts foscos i emboirar els espais oberts i clars, convertint tota la vida passada en una pel·lícula antiga de tons pastel, on tot passa a ser, relativament dolent o bo. El passat passat està, però és bonic mirar els estels i somiar que per un moment, tots riuen dolçament.

I així, passen els minuts i ja són les dotze! I el dia del meu aniversari s’acaba. Els meus dos tresors dormen ja fa estona i jo, jec aquí sol, escrivint sobre vells amics oblidats i nous contes retrobats, mentre s’acaba la pel·lícula que he posat a quarts d’onze. Harry Potter i les relíquies de la mort, segona part. Soc grandet per mirar-la, oi? Però és clar, jo vaig començar a llegir-me els llibres ja fa molts anys; encara no en tenia ni vint i cinc; era un altre cercle que calia tancar.

Tot i que, potser em prengui la llicència un altre dia i la torni a mirar; la dedicaré al nen que sempre, portaré a dins. Bona nit.

Tots som una mica hipòcrites!

Avui veient la televisió, he pogut copsar que estem molt sensibilitzats per tot el que fa a les desgràcies del món que ens envolta. Som la societat, possiblement, més sensibilitzada i pietosa que hi ha hagut mai al llarg de la història de la humanitat envers els problemes dels altres. Som tant sensibles, que ens afecta sobremanera veure les imatges dels resultats de les guerres, revoltes, atemptats, injustícies i altres successos que ens ensenyen a les notícies de tots els canals de les nostres televisions. És a dir, per que jo m'entengui: si la majoria de problemes que tenen aquests països on passa tot això han estat creats, en part, per la nostra influència armamentista i política i d'interessos econòmics, i la majoria de les imatges que veiem són gravades, programades, retransmeses i visionades per nosaltres mateixos... on està el problema? Ara seré sarcàstic, però, no potser que ens estiguem passant un xic de voltes tots plegats amb tanta sensibleria i hipocresia?

El món no és just. Això ho sabem nosaltres i pràcticament el 99% de la població mundial que és conscient que un altre món és possible. Però, no tot el món és conscient d'això; hi ha moltes persones que viuen ignorants de la nostra “tant avançada” civilització. O potser, el pitjor de tot, és que s'adonen de cop i volta que hi ha dos mons completament diferenciats i volen formar part del nostre sense passar per tot el que nosaltres hem hagut de passar per arribar-hi, i sempre tenint en compte que el nostre sigui el bo, de món...

Ens omplim els pulmons i les boques proferint discursos de cooperació, enviant diners i menjar a zones empobrides, enviant soldats "en missió de pau" a àrees del planeta on es maten per un pam de terra o un plat d'arròs, o el que és pitjor, es maten salvatgement per no ser dels uns o dels altres. Ajudem a pal·liar la fam seva i la nostra consciència, per què, som nosaltres mateixos que tanquem els ulls o mirem cap una altra banda, mentre els omplim els magatzems d'armes i pólvora per que segueixin matant-se. Cooperem amb ajuda humanitària mentre neguem el dret al poble autòcton a revoltar-se contra els seus torturadors, dictadors i altres polítics de mala factura que possiblement són al seu lloc, gràcies també, a nosaltres.

Som els responsables materials i immaterials, directa o indirectament de la majoria dels mals que hi ha al món actualment, però no suportem veure les imatges del que a través dels nostres canals de televisió, i per interès d'audiència i econòmic, ens posen a l'hora de dinar.

I sobretot, que no ho vegin els nostres nens!! Que estem creant monstres!

Però quanta hipocresia que gastem, no?

S'acosta el Nadal

Ja el tenim aquí. El nostàlgic i bonic Nadal de cada any, carregat de records, de festa familiar i de retrobaments. Una data en el calendari nostrat, que si només fos això, un dia, un punt concret i especial, seria meravellós...
Però el Nadal és una trampa, un ham comercial per matxacar-nos les carteres temporada rera temporada; hem de ser generosos per Nadal; hem d'obrir el nostre cor, per Nadal; hem de deixar-nos la paga per Nadal, que la crisi està molt xunga i si no, l'economia no es recuperarà! Ara la crisi serveix d'excusa per a tot, fins i tot per que no parem de comprar per Nadal, que gràcies a això, tot se solucionarà. Bé, no se si ningú ho ha dit, però molts ho farien si poguessin.
És un tòpic i s'ha repetit molt aquella frase de: carai! estem molt malament però tothom es compra la tele i les consoles i no paren de gastar molts euros en coses totalment vanals i innecessàries. És sabut que el capitalisme consumista en el que vivim ens remet constantment a comprar per que no pari la roda de girar! Si les fàbriques paressin... el CATACLISME!
Però tot és fals. Tot és un muntatge. Si tot parés de girar per un moment i penséssim uns instants que estem fent, potser tot tornaria al seu lloc, de cop; sí, si que hi hauria un cataclisme, però seria un bon catacrac, un "volver a empezar!".
Diuen que la millor manera d'estalviar és comprar quan es te i no estirar mai més el braç que la màniga. Res de crèdits, res de targetes; les pagues extres ens les donen per gastar-nos-les en regals futils? Res de pagues extres, estalviem i no ens les gastem! Això voldria dir que aquest Nadal, ningú hauria de comprar massa res, només el necessari i algun detall il·lusionant; l'economia pararia i ningú faria l'agost, al desembre. Mirariem què és important i què no ho és, i segurament pocs sortirien a esquiar i les estacions d'esquí haurien de tancar per bancarrota i ho catalogarien d'hivern desastrós. Els anuncis de la tele serien estèrils, per què la gent pensaria i no deixaria que els inflessin el cap als seus infants, i renunciarien a les conegudes joguines que ho fan tot i no duren res. Els grans magatzems es quedarien amb els seus passadissos carregats de joguines de tots colors a les estanteries, joguines absurdes que no aporten res; molta gent al carrer, molta gent conscienciada d'altra banda, que això és el que hauria de passar... un daltabaix!
Tot aniria enrera, enrera però endavant! Si un sistema no està bé, s'ha de canviar, començant per enderrocar el que és incorrecte. Que descric una recessió? No n'he viscut mai cap, però no crec que s'allunyi massa del que hauria de passar. Però no l'hauríem d'anomenar així! Hauríem d'anomenar-ho "alliberament".
Però tant mateix, estariem millor tenint menys, i amb més temps per xerrar, jugar a jocs de taula econòmics i senzills -a cartes, per exemple-, celebrar amb les persones les festes de retrobament -no amb les màquines i consoles davant del televisor-, i finalment, encetar un nou any amb millors perspectives que les que teniem. Més pobres, menys avars però molt, molt més feliços.
Bon Nadal a tothom!

Sigues aigua, amic meu!

La llibertat és un concepte ben estrany. 

De fet, per mi no és un concepte, és un estat. Ser lliure és l’estat natural de les coses, i contra natura, els éssers humans, tendim a tancar-ho tot, a acotar-ho tot; ja sigui per por, per desconeixença, per desconfiança, passió, odi...

Tot el que hem tocat, des dels principis dels temps, ho hem tancat en uns determinats marges, o presons, o com vulgueu anomenar les barreres visibles o invisibles en les que tanquem, des de pensaments, fins a persones, animals i coses. Tot ho classifiquem de tal manera, que per això ens hem hagut d’inventar el concepte “llibertat”. I doncs, que és la llibertat? No crec que sigui tant senzill com dir “llibertat és fer el que ens roti, pensar el que es vulgui, actuar com es vulgui i morir com es vulgui”, però vols dir que està tant lluny d’això? Per que no pot ser això tant senzill, si tenim en compte que la nostra llibertat acaba allà on comença la dels altres? Jo puc ser tant lliure de fer i pensar, com em permeti l’espai que em deixin els demés... i aquest espai és molt més gran del que sembla a simple vista. A vegades simplifiquem les coses de tal manera, que els petits espais que tenim entre veïns, o els companys de classe o la mínima separació dels seients del tren, ens semblen els límits d’acció i pensar... però, no és l’espai en sí mateix un invent humà per delimitar allò que en realitat no entenem? 

L’espai és infinit. Per tant, la capacitat de ser lliure, també. La separació  entre tu i jo és tant gran, que mai, per més que pensem i actuem de manera diferent, ens hauríem de trobar si no volguéssim ... a no ser que atemptéssim contra les nostres respectives llibertats. Aquí és on està el límit. L’atemptat contra la meva manera de pensar, o la teva; si jo atempto contra la teva vida, t’estic tallant la llibertat i estic sobrepassant la meva.

La llibertat és doncs per a mi, un concepte ben clar: l’estat natural de les coses és tant lliure que ens ha obligat a nosaltres a enfosquir-les, acotar-les i posar límits allà on no n'hi havia; al crear les "presons" a tot el que ens concerneix, donem sentit al concepte.

Hi ha una cançó que cantava quan era petit. Diu així: “sigues lliure i camina cap a l’estel que vulguis guanyar... no pensis el que els altres et diran”... Això és per a mi la llibertat. Jo busco el meu estel, i els altres, que busquin i facin el que vulguin... Si hi ha molta gent que pensa com jo, tenim el dret i la llibertat d’unir esforços per aconseguir l’estel desitjat. Els altres tenen tot el dret i la llibertat de pensar que no estem en el bon camí, o que estem equivocats, o de buscar un altre estel... però no tenen la llibertat de canviar-nos la ruta, o de tallar-nos les ales; això seria atemptar contra la nostra capacitat de ser lliures! M’enteneu?

La llibertat és un concepte ben estrany, per què com tots els conceptes, els hem creat per entendre millor la realitat, i tots sabem que la realitat és tant relativa i variada com tants ulls se la mirin.

Vaja, penseu el que vulgueu, sou ben lliures...

36 Nadals sense en Franco...

Desembre de l’any mil nou cents setanta quatre. Barcelona. Un mes fred, com molt freds eren els mesos d’hivern en aquelles èpoques, no se pas si per causa climàtica, o per fer-li l’ullet a la dictadura, i així acabar d’esclafar les petites espurnes d’escalfor que s’enlairaven ací... i allà. Evidentment, el fred natural que feia llavors anava acompanyat de vent i pluja i, fins i tot de tant en tant, de neu; mai gaire, doncs a Barcelona mai ha nevat amb exageració, tret de la nevada del seixanta dos, la més gran del segle, que es recordi i se’n tingui constància. Aquell any, però, no va nevar. Va ser un hivern fred, sec, i segur que preciós... Un any aquell, el 1974, un any de generació nombrosa. La gent, reclosa dins casa seva per por, o per pobresa, o per temor de dir el que pensava o el que no pensava, devia passar moltes hores mortes pensant el que farien, i deixarien de fer... i entre xerrada i xerrada, una mica d’amor, que no manqui. Devia ser realment, una manera de despertar, de dir que ja n’hi havia prou, o que ja en tenien ganes. No ho se, jo no hi era, encara. Jo havia de néixer llavors, una setmana abans de Nadal...
Un Nadal que seria l’últim que passarien tots amb en Franco. No puc ni imaginar-m’ho, tot i que n’he sentit moltes històries. Com devia ser la sensació? Jo, que soc molt innocent, a vegades, crec que potser s’assemblaria a la actual vida de queixa constant contra els que manen, però sense queixa. Amb un soroll sord que devia aixecar-se sense prendre el vol, com si fos un estel... amb una cadena ven curta, no fos cas. La veritat, és que no puc, ni se imaginar la realitat de la situació. Em costa pensar com devia sentir-se la gent. Eren feliços, malgrat tot? Només el no poder parlar fora de casa el teu idioma, no deu ser tant dur, no? O potser hi havia un pànic contingut constant, una mena d’histèria col·lectiva que es generalitzava entre les famílies més fonamentalistes, mentre que a la resta del país, es vivia... simplement bé.
Això és el que intenten fer-nos creure molts, arreu del país veí, donades les circumstàncies, avui en dia. I... pot ser més absurd tot plegat, tenint en compte que sabem del cert, que els que ens manen ara, son els directes hereus d’aquells que tanta por van fer als nostres progenitors, és a dir, els hereus dels responsables de la dictadura que va portar quaranta anys d’endarreriment general i pena i injustícies per a molts. És com tenir la seva imatge, reflectida en pells joves a primera plana de les noticies, diaris i revistes; és com si el mal de llavors s'hagués reencarnat i s'aixequés sota l'hombra del passat. Quin mal profund pot arribar a fer a les entranyes d’aquells que realment, van sentir-se oprimits, i de tots els que hi van perdre companys, amants, fills, pares, nets... la pròpia vida.

Jo ho veig així, i no exagero gens quan ho dic, o més aviat ho escric, doncs és el que penso...

Tenim un país, ampli i divers, que està ple de particularitats i complexitats, diversitats que no es volen reconèixer pel simple fet que, si es fes, potser portaria la disgregació de l’estat, el trencament de la pàtria! La por de perdre les seves províncies és enorme, real; calla que potser, el que passa és que no volen devilitar l'economia, o senzillament no volen o no poden soportar que finalment els catalans siguin amos del seu destí, posant fi a tant odi i visceralitat centenaris que han donat sentit a la seva opressió...
Però, per que temen tant que marxem del seu recer, si potser ens està bé estar-hi, però amb la llibertat de gestionar-nos, de pensar i parlar en català, o vasc, o valencià, o gallec... de ser nosaltres, convivint amb els altres; tant difícil és conviure? Per que hem de pensar en marxar corrents, quan tot el que tenim és el que som, amb ells.
Jo crec que uns quants -pocs-, els més directes fills de la “españa de entonces”, aquella gran i única, aquell somni, estan profundament espantats, i exporten la seva por a una gran quantitat de gent que no ha disposat de la oportunitat de saber, el que va passar en el seu país, ara fa, tant sols trenta vuit anys. I segueixen cridant: que ve el llop!
Però el llop, per sort, fa trenta sis anys que va morir i, sincerament, tant de bo ho hagués fet molt abans.