Desembre de l’any mil nou cents setanta quatre. Barcelona. Un mes fred, com molt freds eren els mesos d’hivern en aquelles èpoques, no se pas si per causa climàtica, o per fer-li l’ullet a la dictadura, i així acabar d’esclafar les petites espurnes d’escalfor que s’enlairaven ací... i allà. Evidentment, el fred natural que feia llavors anava acompanyat de vent i pluja i, fins i tot de tant en tant, de neu; mai gaire, doncs a Barcelona mai ha nevat amb exageració, tret de la nevada del seixanta dos, la més gran del segle, que es recordi i se’n tingui constància. Aquell any, però, no va nevar. Va ser un hivern fred, sec, i segur que preciós... Un any aquell, el 1974, un any de generació nombrosa. La gent, reclosa dins casa seva per por, o per pobresa, o per temor de dir el que pensava o el que no pensava, devia passar moltes hores mortes pensant el que farien, i deixarien de fer... i entre xerrada i xerrada, una mica d’amor, que no manqui. Devia ser realment, una manera de despertar, de dir que ja n’hi havia prou, o que ja en tenien ganes. No ho se, jo no hi era, encara. Jo havia de néixer llavors, una setmana abans de Nadal...
Un Nadal que seria l’últim que passarien tots amb en Franco. No puc ni imaginar-m’ho, tot i que n’he sentit moltes històries. Com devia ser la sensació? Jo, que soc molt innocent, a vegades, crec que potser s’assemblaria a la actual vida de queixa constant contra els que manen, però sense queixa. Amb un soroll sord que devia aixecar-se sense prendre el vol, com si fos un estel... amb una cadena ven curta, no fos cas. La veritat, és que no puc, ni se imaginar la realitat de la situació. Em costa pensar com devia sentir-se la gent. Eren feliços, malgrat tot? Només el no poder parlar fora de casa el teu idioma, no deu ser tant dur, no? O potser hi havia un pànic contingut constant, una mena d’histèria col·lectiva que es generalitzava entre les famílies més fonamentalistes, mentre que a la resta del país, es vivia... simplement bé.
Això és el que intenten fer-nos creure molts, arreu del país veí, donades les circumstàncies, avui en dia. I... pot ser més absurd tot plegat, tenint en compte que sabem del cert, que els que ens manen ara, son els directes hereus d’aquells que tanta por van fer als nostres progenitors, és a dir, els hereus dels responsables de la dictadura que va portar quaranta anys d’endarreriment general i pena i injustícies per a molts. És com tenir la seva imatge, reflectida en pells joves a primera plana de les noticies, diaris i revistes; és com si el mal de llavors s'hagués reencarnat i s'aixequés sota l'hombra del passat. Quin mal profund pot arribar a fer a les entranyes d’aquells que realment, van sentir-se oprimits, i de tots els que hi van perdre companys, amants, fills, pares, nets... la pròpia vida.
Un Nadal que seria l’últim que passarien tots amb en Franco. No puc ni imaginar-m’ho, tot i que n’he sentit moltes històries. Com devia ser la sensació? Jo, que soc molt innocent, a vegades, crec que potser s’assemblaria a la actual vida de queixa constant contra els que manen, però sense queixa. Amb un soroll sord que devia aixecar-se sense prendre el vol, com si fos un estel... amb una cadena ven curta, no fos cas. La veritat, és que no puc, ni se imaginar la realitat de la situació. Em costa pensar com devia sentir-se la gent. Eren feliços, malgrat tot? Només el no poder parlar fora de casa el teu idioma, no deu ser tant dur, no? O potser hi havia un pànic contingut constant, una mena d’histèria col·lectiva que es generalitzava entre les famílies més fonamentalistes, mentre que a la resta del país, es vivia... simplement bé.
Això és el que intenten fer-nos creure molts, arreu del país veí, donades les circumstàncies, avui en dia. I... pot ser més absurd tot plegat, tenint en compte que sabem del cert, que els que ens manen ara, son els directes hereus d’aquells que tanta por van fer als nostres progenitors, és a dir, els hereus dels responsables de la dictadura que va portar quaranta anys d’endarreriment general i pena i injustícies per a molts. És com tenir la seva imatge, reflectida en pells joves a primera plana de les noticies, diaris i revistes; és com si el mal de llavors s'hagués reencarnat i s'aixequés sota l'hombra del passat. Quin mal profund pot arribar a fer a les entranyes d’aquells que realment, van sentir-se oprimits, i de tots els que hi van perdre companys, amants, fills, pares, nets... la pròpia vida.
Jo ho veig així, i no exagero gens quan ho dic, o més aviat ho escric, doncs és el que penso...
Tenim un país, ampli i divers, que està ple de particularitats i complexitats, diversitats que no es volen reconèixer pel simple fet que, si es fes, potser portaria la disgregació de l’estat, el trencament de la pàtria! La por de perdre les seves províncies és enorme, real; calla que potser, el que passa és que no volen devilitar l'economia, o senzillament no volen o no poden soportar que finalment els catalans siguin amos del seu destí, posant fi a tant odi i visceralitat centenaris que han donat sentit a la seva opressió...
Però, per que temen tant que marxem del seu recer, si potser ens està bé estar-hi, però amb la llibertat de gestionar-nos, de pensar i parlar en català, o vasc, o valencià, o gallec... de ser nosaltres, convivint amb els altres; tant difícil és conviure? Per que hem de pensar en marxar corrents, quan tot el que tenim és el que som, amb ells.
Jo crec que uns quants -pocs-, els més directes fills de la “españa de entonces”, aquella gran i única, aquell somni, estan profundament espantats, i exporten la seva por a una gran quantitat de gent que no ha disposat de la oportunitat de saber, el que va passar en el seu país, ara fa, tant sols trenta vuit anys. I segueixen cridant: que ve el llop!
Però el llop, per sort, fa trenta sis anys que va morir i, sincerament, tant de bo ho hagués fet molt abans.
Però, per que temen tant que marxem del seu recer, si potser ens està bé estar-hi, però amb la llibertat de gestionar-nos, de pensar i parlar en català, o vasc, o valencià, o gallec... de ser nosaltres, convivint amb els altres; tant difícil és conviure? Per que hem de pensar en marxar corrents, quan tot el que tenim és el que som, amb ells.
Jo crec que uns quants -pocs-, els més directes fills de la “españa de entonces”, aquella gran i única, aquell somni, estan profundament espantats, i exporten la seva por a una gran quantitat de gent que no ha disposat de la oportunitat de saber, el que va passar en el seu país, ara fa, tant sols trenta vuit anys. I segueixen cridant: que ve el llop!
Però el llop, per sort, fa trenta sis anys que va morir i, sincerament, tant de bo ho hagués fet molt abans.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada