Urgències mèdiques

Ara fa dos anys i escaig, molt abans per tant de poder tenir aquest espai per comentar la jugada, vaig tenir un incident mèdic que em va fer plantejar uns quants dubtes... recuperat i sense retocar ni una coma, us el planto al davant. Gaudiu de la lectura i gràcies!

17 de juny de 2009, residint encara a Santpedor

El diumenge passat vaig caure malalt. Això no seria notícia, si no fos per què normalment, aquest no és el meu estat natural ni de bon tros. Potser m’he posat malalt, i quan vull dir malalt em refereixo a estar prou malament per no anar a treballar i fer llit, un parell de cops en els darrers cinc anys, que jo recordi. I aquest fet no tindria cap més importància, si no fos per què, el dilluns al matí següent, quan em vaig trobar de pena, amb una afecció al coll prou clara i evident, almenys per mi i la meva companya, i em vaig prendre la temperatura i vaig veure que tenia febre, vaig decidir anar al metge.

No acostumo a anar al metge a no ser que m’estigui morint, parlant figuradament; és a dir, no soc dels que precisament engreixo les llistes d’espera dels CAPS o dels hospitals amb qualsevol tonteria, i normalment tampoc acudeixo a les farmàcies a buscar jo mateix els remeis, auto medicant-me, com diuen que no s’ha de fer. Aquest dilluns però, vaig decidir que havia d’anar al metge per què al llevar-me ja fregava els 38,5 i pujant, i el món del meu voltant anava amunt i avall i la suor era incontrolable. Jo sabia del cert que tenia unes angines com un piano, però que m’havien agafat molt fort i molt de sobte, per tant, calia la opinió d’un expert i les conseqüents receptes, per curar-me aviat; ni molt menys volia saltar-me la feina o buscar una excusa per passar una setmana de calor tancat a casa.

El fet és que, era dilluns de festa major al poble on visc, i per tant, la meva dona em va dur a les urgències que va creure més oportunes, a l’hospital general de Manresa. No pensàvem pas que així contradèiem cap precepte humà ni social. Hom espera, que després de treballar molts anys, pagant la teva seguretat social i usant amb bon criteri els seus serveis, un cop els necessitis, et tractin com és degut. Però davant la meva sorpresa, no va ser així.

Vam arribar a l’hospital i vaig entrar a donar les meves credencials correctament presentades amb la tarja blanca sanitària cap a tres quarts de nou del matí. La meva parella havia d’anar a aparcar i jo mateix, aguantant-me com podia, vaig entrar a donar les meves dades. Poder en aquell moment fregava els trenta nou de febre però cap professional de la medicina (es veu que a un hospital, n'és ple) se’n va adonar; ningú em va oferir estirar-me una mica mentre veien que m’arraulia com podia a la sala d’espera. Poder creien que era un ionqui massa col·locat que volia alguna cosa estranya. La veritat és que així m’ho va semblar, per què durant els vint minuts següents ningú va dirigir-me la paraula. Un cop acabada aquesta estona llarga, per mi eterna en aquell estat, em van cridar pel nom a la sala de triatge (jo no l’havia vist mai aquesta sala, i per mi que és un lloc on t’envien si no tenen clar que carai fas allà, com per dir si és o no important seguir mirant-te, o t’envien cap a casa). Vaig entrar i una infermera molt simpàtica em va fer seure, davant d’una porta oberta que donava al carrer i sense preguntar em va enxufar el termòmetre, i es va posar a xerrar amb una amiga que casualment passava per fora. Passats els cinc minuts de rigor, va acomiadar-la un moment per dedicar-me atenció, va mirar la temperatura i va adonar-se, que tenia febre! No em va mirar el coll, no em va oscultar, no va demanar-me si em trobava malament.... senzillament com que el termòmetre deia que passava dels 38,5, m’havia d’enviar a un altre expert...

Vaig seguir la línia verda fins a la segona sala d’espera, on van passar, crec, una bona mitja hora més, mentre jo estava estirat en tres cadires i tremolava de fred i suor, la febre em pujava i segons la meva dona, per què jo era prou inconscient, tenia la pell blanca i els llavis un pel morats. Van acabar-se els pacients que hi havia a la consulta i em van cridar. L’Ester, la meva dona per cert, em va ajudar a aixecar-me i vam entrar en un despatx amb dos doctors sud americans (però alerta, no tinc res contra els sud americans, ho exposo així, per què ho eren). Em van preguntar que em passava, jo els vaig dir el què, em van fer asseure, em van mirar de mala manera el coll que quasi m’empasso el pal de fusta, van mirar-me la blancor de les meves amígdales, no sense dir-se entre ells –doctor i aprenent- que si s’adonava que era “una amigdalitis aguda en ambos lados”. Llavors em van fer estirar, aixecar la camisa i em va palpar l’abdòmen amb força brutalitat, cosa que vaig notar tot i l’estat de buit en el que em sentia. Em va fer mal innecessàriament, crec.

Després, en comptes de mirar el meu expedient, o preguntar-me si acostumo a posar-me malalt, o si és habitual que tingui aquesta afecció, o on treballo, o si faig esport o el que sigui, d’interès humà, només em va preguntar si m’havien operat d’alguna cosa o tenia alèrgies (per la medicació que jo ja sospitava des del principi) i si fumava o prenia drogues. Finalment, em va dir si volia una injecció per fer baixar la febre o una pastilla, i jo vaig dir que una pastilla millor, que agulles no. Em va acomiadar amablement sense oblidar-se de dir que per infeccions al coll era millor anar a un centre mèdic i no un hospital.

Així va ser com, una hora i mitja després d’arribar a l’hospital per força major, no per gust ni per costum, vaig sortir amb les receptes que em permetrien anar a una farmàcia i medicar-me correctament, com hauria fer també amb la llei antiga jo mateix, sabent el que tenia, i molt abans, no cal dir-ho.

Però s’ha de fer bé. Has de passar pel tub, com es diu vulgarment.

Però la història no acaba aquí. L’endemà vaig anar al CAP a que em mirés el meu metge de capçalera, i que em donés la baixa o no, depenent del que digués és clar, del seu criteri. Gran error per part meva creure això.

El mateix... que et passa, que tens... sense moure’s de la cadira li vaig explicar, tenia febre, ho havia comprovat jo mateix abans de sortir, ell no ho va fer. Em va mirar uns segons, potser no sabia que dir; llavors hi vaig caure i li vaig donar l’informe de l’hospital; ell el va agafar, el va mirar; jo soc administratiu, soc bon observador també; va teclejar a l’ordinador “fumador”... consum habitual de...

No em va preguntar res més. No em va tocar. No va consultar cap expedient; no, és clar, no en tinc al poble per què des de fa tres anys que hi soc i encara no havia anat al metge. Em va donar la baixa i em va acomiadar fins dijous...

Jo suposo que la majoria de la gent és una apalancada i només va al metge per lliurar-se de treballar. Jo suposo que la majoria de la gent som uns drogo adictes i uns fumadors i per això tenim moltes malalties i és molt justificable la desatenció i la mala educació dels professionals que s’hi dediquen; és la meva única explicació, per què,

jo volia atenció mèdica per què em trobava molt malament, com no acostumo a trobar-me; ningú m’ho va preguntar.

Ningú em va preguntar si camino, si faig esport, si faig una vida sana a banda de fumar de tant en tant cannabis o ser fumador, si tinc cura de la dieta o si em preocupo per vigilar els excessos. Tampoc em van aconsellar cap d’ells, deixar de fumar o no fumar tant habitualment el que fumo. Cap preocupació real pel meu estat, ni a l’hospital ni al CAP, només judicis ràpids i poc profunds, i cap a casa. Ja tens la baixa, és això el que buscaves, oi?

Estic totalment dolgut, per què jo pago els meus impostos, la meva seguretat social i procuro tenir-me prou cura de mi per què només s’hagin de preocupar de mi els metges de tant en tant; però amb carinyo, si us plau. Una mica d’afecte i estima per la seva feina i pels pacients amb que tracten és el mínim que es demana. Potser una simple amigdalitis aguda és una tonteria; per a mi, que no em poso mai malalt, i per una vegada que vaig al metge, és una prova de foc de com funciona la sanitat en el meu estimat país. I no és la primera vegada que en surto amb la sensació que, més valdria no seguir pagant un euro per aquesta gent. 

Fums!

Sense boires matinals, el dia sempre s’aixeca molt més clar, com és obvi. I aquí al Bages, les boires són comunes, però aquestes precisament no em fan cap mena de nosa, tot el contrari. M’agrada llevar-me al matí veient tot Manresa emboirada, o més ben dit, no veient més enllà de les llums de l’estació de trens enteranyinada per un núvol blanc i espès; l’olor a humitat i aquella fresca que et diu: bon dia! Avui no sortirà el sol fins més tard! M’encanta.

És per moments com aquests pel que més valoro estar despert, estar ben sencer de cap i poder-ne gaudir plenament, omplint els pulmons d’aire fresc, deixant que em penetri fins l’última alenada; i per això val la pena tenir els pulmons capaços, espaiosos i nets. I, per moments com aquests és pels que vaig deixar enrere el tabac, ja fa un any i mig! I ja en farà dos i mig que vaig fer fora de la meva vida les altres coses que a vegades acompanyaven el tabac.

Dos anys i mig no semblen massa temps, oi? I si els comparem amb els trenta set que tinc, encara semblen més insignificants però, per a un ex fumador com jo, mirar enrere i poder comptar els dies, setmanes, mesos i anys sense fum, és pura glòria...

Si voleu més xifres per entendre la meva alegria, us puc posar unes quantes imatges mentals, deixeu-me uns quants segons...

Després d’estar-me mitja vida, és a dir, divuit anys matant-me lentament i cremant els diners, ara ja són divuit mesos sense res. Estalviant! O el que és el mateix, vuitanta una setmanes sense contaminar el planeta: no hi ha fum a casa, al cotxe, a la feina, a la roba... Si senyors sí, cinc cents seixanta set dies seguits sense tenir ni mig desig ni dubtes de lo positiu que és això per mi. Cinc cents seixanta set paquets menys de tabac comprat per la meva persona ni consumits pels meus pulmons, és a dir, onze mil tres cents quaranta cigarrets que m’he estalviat d’encendre a mig pam de la cara, i totes les calades calentes -properes als cinc cents graus- que no m’han cremat el coll. Un estalvi aproximat de dos mil set cents euros amb els que he pogut comprar-me un televisor, un ordinador i hem elevat el nivell de l'alimentació per a la família. Podeu imaginar el que, després de tants anys, representa estar vint i dos mil tres-centes seixanta vuit hores lúcid, sense estar mig marejat o oblidant-me automàticament del dia anterior...

I és que per una persona que s’ha passat durant tant de temps comptant els minuts per encendre el següent cigarret, estar vuit cents setze mil quatre cents vuitanta minuts sense pensar-hi en absolut és el paradís!

Sí, sovint he amagat el meu mal vici quan el tenia i potser hi ha gent que m’ha conegut enganxat a una cigarreta però, us ben asseguro que no em penedeixo de cap dels quasi quaranta nou milions de segons que fa que vaig prendre aquesta decisió; val la pena, és una meravella, és una de les millors coses que mai he fet. Tot i que... ara per celebrar-ho, no us fumaríeu un piti amb mi? Va, que us convido jo!

Salut a tothom!

El preu del temps

“Aquesta setmana estrenen una de les pelis més esperades del darrer any! Hi podríem anar, no?” Ni que fos la pel·lícula més esperada del segle, o la darrera part d’una saga de pel·lícules infantils que ens ha acompanyat durant deu anys, o la primera gran pel·lícula de ciència ficció catalana amb èxit internacional; fa molt de temps que no anem al cinema, però tant se val. I no us diré quan temps fa que no anem a dinar o a sopar a un restaurant, bar, xiringuito, bufet lliure... Quan has tingut un fill, et replanteges totes aquestes coses i moltes més, perquè no hi ha més remei, perquè toca, perquè és el millor per tots o pel nen. Bé, que et sacrifiques per ell o ella, i tu ja has gaudit prou de la vida, no?

Els temps estan canviant, és cert. Avui en dia és difícil veure pares que es sacrifiquin pels fills, amb tot el respecte per tots els pares i mares del món, i posant-nos a nosaltres per davant, que ningú és perfecte. La paraula “sacrifici” ja fa mal a les orelles, mal d’ulls de llegir. Tots els que s’han sacrificat a la vida, que coneixem, han acabat ben malparats pel seu acte altruista! Fa por! Però que vol dir sacrificar-se pels fills? No és pas morir a la palestra, no és deixar-se matar per ells! És entendre que hi ha coses que no podràs fer, que hi ha coses que hauran de canviar, que la comoditat haurà de convertir-se en necessitat; si he d’escollir entre el millor mòbil del món o un que només fa ring, potser que pensi primer si tot el que és necessari està cobert i em quedo amb el telèfon fix, si cal.

Com deia, els temps estan, han canviat. Els pares i mares d’avui ja no són ni de lluny el que eren els seus pares i molt menys els seus avis. I de la mateixa manera i anant endavant, els avis ja no pinten res en l’educació dels nets, i els pares a vegades, ben poc. Releguem als demés aquesta responsabilitat, però la família no, si us plau, que no s’hi fiquin! És ben curiós... O no és veritat, que un consell dels pares ens el prenem com un retorn al passat, i estem tant marcats per la dura educació dels nostres pares... Aquelles bufetades! Jo no seré com ells...

La societat ens ha fet anar perdent les arrels familiars, els epicentres de residència i convivència, d’educació, d’exemple, de bones pràctiques, de respecte per l’edat i l’experiència; ens ha tret de la casa centenària dels avantpassats per dur-nos als petits però independents pisos de ciutats i pobles, on cada u fa la seva i no et fiquis on no et demanen; I a canvi que ens ha donat? Independència a quin preu?

Hem perdut els lligams amb el passat i vivim per futurs brillants i acomodats basats en un “statu quo” ple de falses necessitats cobertes; vivim d’una vida d’engany, bàsicament. I aquest engany constant ens fa més mal del que ens pensem, fins i tot essent conscients del mal que ens fa la vida moderna. Per què... ens hem parat a pensar que necessita realment el nostre fill o filla, abans de portar-lo al món?

Quan arriba una criatura et diuen, has de preparar els papers de l’hospital, els papers per presentar el nen en societat (registre civil, ajuntaments, assistència sanitària privada o pública), has de preparar els papers de la baixa i dels permisos de paternitat i maternitat, els controls rutinaris de vacunes, les visites al metge, la canasteta, la roba d’un mes, la de dos, a quina llar d’infants el duràs, a quina escola el penses matricular (pensa que si pot ser en la mateixa zona i així tindrà amics des de petit...), prepara l’habitació, el moisès, el llitet de baranes, l’humidificador, el xucla mocs, el coixí per que no es giri, el cotxet (que si d’etapes o complert o únic); escolta mil consells diferents sobre com alimentar-lo (natural, artificial, naturístic...), mira d’anar a un grup de pre mares i post part, i grups d’alletament, compra biberons i que et siguin adequats, bolquers (marques comercials o fets a ma, de cotó o amb tota mena de productes, vigila amb els parabents...), esponja o “toallitas”, xumets, gronxadors, parcs, joguines... objectes, objectes, objectes.

I algú et parla de temps? Algú et diu: tranquil·la mare, que quan al pare se li acabi el permís de paternitat, fliparàs! Tranquil pare, que quan més enamorat estiguis del teu bebè, et tocarà fer d’home i ja l’hauràs vist prou! Algú et parla del que realment necessitarà el teu fill, i en quantes dosis li hauries de donar, per anar bé?

El temps, aquest bé preuat que la nostra societat ha convertit en or i que l’hem d’omplir amb banalitats i cines i sopars i plays i wiis per anar bé; aquest escàs concepte relatiu segons Einstein; allò del que el nostre fill hauria de gaudir més amb els seus pares, és allò del que menys disposa.

I és per això, alguns pares fem rucades com per exemple, arribar tard de treballar i allargar la “vida en vetlla” de la criatura, per poder-ne gaudir, trastocant els seus horaris per caprici; o portant el nen amb nosaltres al bar a fer unes copes per no perdre els costums, tot petant la xerrada amb els col·legues i rient-li les gràcies al nou vingut; fins i tot pretenem seguir fent la nostra vida tot i ser conscients que a partir d’ell ja no és la mateixa, i això vol dir encolomar-lo amb qualsevol (avis, amics, veïns, llars d’infants...) per tal de veure aquella pel·lícula d’abans o fer el sopar dels divendres, o anar de compres, com sempre. No cal dir que les festes s’han de celebrar igual, i si cal tenir el nen en males condicions per cap d’any o la nit de Nadal, doncs no passa res, ja ho recuperarà el dia següent...

Som egoistes a més no poder? O només fem el que ens han ensenyat a fer, i no en sabem més?

Els avis ens podrien ajudar amb els seus consells, però són les persones que menys ens escoltem, només les volem de cangurs, i si pot ser, sense avisar amb massa temps. I ells, despresos de la necessitat de formar, descarregats del pes de ser els portaveus de la saviesa, es dediquen a gaudir de nou dels petits, com abans, però sense la pressió d’haver d’educar, d’haver de ser rectes, d’haver de dir: no.

Tot està capgirat, i el sacrifici no està a l’ordre del dia.

Però tenir un fill compensa el que perds per tot el que ha de venir! És així. La vida que comença amb ell et farà reviure a tu el que tu no pots recordar dels teus anys d’infantesa, i això no te preu! Què són uns quants sopars, cines, compres o luxes de menys al costat de tornar a emocionar-te jugant amb el Lego o fent corre cotxes per l’estora? No cal fer-nos de cap lliga contra el progrés ni tornar a reviure els temps de la televisió en blanc i negre i un sol canal. La vida és com és, però ens podem adaptar per què les noves generacions comencin una mica de zero, i els ensenyem el valor del temps viscut plenament, tot redescobrint-lo nosaltres mateixos. 

Els meus dies ara tenen menys hores, vaja, tenen les mateixes però van amb horari infantil. Em llevo a l’hora d’anar a treballar o a l’hora que es llevi el nen, és a dir, cada dia a la mateixa hora, més o menys. Si és feiner, quan torno em trobo feina per fer, criatura per gaudir, horaris que respectar; si és festiu el mateix, però amb el matí pel mig. A les vuit, el nen ja dorm, i llavors, acabes la feina de la casa, fas rentadores, rentes bibis, prepares el sopar, sopes i... bé, si encara estàs amb esma veus una mica la televisió amb ulls de son, per no anar a dormir a les deu... allargues per dignitat!

I és que tenir un fill és molt més que signar papers i buscar cangurs per fer la teva vida més còmode però en família! És pensar que a partir d’ara, tornes a començar; no fas un reset, canvies el sistema operatiu! Passes de Windows a Mac, de digital a analògic, de la play als jocs de cartes, de ser tu el primer, a ser tu l’últim mico...

I és que no hi ha volta de full si volem educar els fills amb una mica de seny, o no és això el que volem? 

Un ball dolç

Som dos, estirats l’un damunt de l’altre, mirant-nos als ulls atentament envoltats de silenci; envoltats del silenci de les nostres veus mentre sona Manel pels altaveus del menjador. La tarda està perdent llum tot arribant la nit, i no he encès els llums;  tot és cada cop més fosc, entra una tènue llum pels finestrals de la terrassa i tret de les llums color malva de l’arbre de Nadal que encara no hem tret, comencem a no veure res més. Però nosaltres seguim allà, al sofà, mirant-nos totalment callats, deixant-nos emportar pel ritme musical tranquil que ens embolcalla. Em moc suaument de costat, com si fos una barca moguda pel vent, i ell no em treu la mirada de sobre, agafant-se fortament amb les cames al voltant de la meva cintura, recolzat contra el meu pit i amb el cap amunt, mentre juga amb les seves manetes amb els meus dits. Jo el miro i veig tantes coses, tantes, en una mirada tant innocent...

Mentre ens aixequem, s’aixafa fort contra el meu pit i l’agafo ferm per l’esquena; s’arrauleix entre el meu braç dret i l’esquerra i sembla que s’agafa per sobre el meu coll, però no s’agafa, només passa els braços cansats i relaxats, deixant tot el seu pes a la meva disposició. S’ha fet tant gran en tant poc temps! És tot un homenet i tant sols encara no te set mesos; i ja et diu tantes coses amb la mirada, amb els gestos, amb els sons. Et parla i no l’entens però saps perfectament el que et diu, i el mires... i somriu! Sempre somriu.

És senzillament més que un miracle, més que màgia, més que qualsevol cosa que s’hi pugui comparar; ja ho sabeu, els que teniu la sort d’apreciar i sentir el que és ser pare, o mare. És puresa en suspensió.

Ara ballem sobre l’estora, descalços tots dos, al ritme de la cançó d’aniversari ens movem i penso: sen recordarà? És impossible, diuen. Ningú recorda la seva vida abans dels tres o quatre anys, excepcions a banda. Però sabrà que quan era tant petit, els seus pares se l’estimaven amb delit i bavejaven pels racons fent fotografies, vídeos i somiant desperts sobre el seu futur? Sabrà que el seu pare ballava amb ell mentre escoltava música al menjador, abans d’anar a dormir, i que quan li mirava els ulls hi veia la perfecció feta realitat?

Ja se que creixerà, i que arribarà un dia que tot això quedarà tant lluny que semblarà impossible que hagi succeït, i tantes i tantes coses que viurem i deixarem de viure, però fins aquest dia, seguiré somiant despert i gravant a foc, ben endins en els meus ulls oberts, aquesta cara, aquesta mirada atenta i pura que em mira, que em fa sentir l’home més afortunat del món, l’home més feliç del planeta. Espero saber transmetre-li això a ell, als meus fills, passi el que passi. Vull saber-ho fer...

Mentrestant, seguim ballant tot anant cap al seu llitet. En Jan badalla sobre la meva espatlla i se li cau el xumet al terra... millor que abaixi la música.

Fins ara petit...

La màgia del Nadal

Des de ben petit, he pensat sempre que el Nadal eren festes especials. Uns dies de vacances escolars en els que feia fred i a vegades, fins i tot nevava; com que a mi m’agrada més el fred que la calor, em trobava doncs, com peix a l’aigua gaudint dels merescuts dies de descans escolar. Però per sobre de tot, eren especials per què segons la tradició cristiana, durant les festes naixia el fill de Déu, i per això, tots els grans es tornaven més generosos, i a nosaltres els petits, ens queien coses bones per totes bandes: regals, jocs, dolços i temps per fer mandres.

Segons la tradició, al nen Jesús quan va néixer, li van portar presents des de totes les contrades veïnes; la història explica que pastors humils de tots els voltants el van anar a adorar en pelegrinatge, alertats convenientment per l’àngel de l’anunciació, i des de més lluny encara, uns Reis de l’orient guiats per una estrella viatgera, van anar a oferir-li or, encens i mirra al petit minyó; els nostres regals de Reis doncs, emulaven aquests fets tant transcendents.

I no són bonics els contes quan te’ls expliquen de petit, i tot encaixa i quadra a la perfecció?

Tots sabem com acaba tot això; com tots els contes te un bonic final, i un darrer despertar; els nens creixen i es fan grans. I quan ens fem grans, això dels Reis, el Nadal i tot el conte bonic d’aquell petit minyonet pateix una trista transformació. Deixant de banda que mantinguis o no la teva fe en lo transcendent de les dates nadalenques, descobreixes un bon dia que els pares són, efectivament, els Reis del cotarro! I no només entens llavors el perquè no et portaven, ses majestats màgiques, aquelles coses que sempre demanaves i misteriosament no arribaven mai, sinó que t’adones que en el futur, hauràs de tocar de peus a terra a l’hora de fer la carta; ja mai més res serà igual...

Segurament és una de les “mentides” que els grans expliquen al xics, que cou més, que més ens marca.

I durant molts anys d’adolescència i joventut portaràs aquest pes al subconscient; anys de confusió, anys de demanar coses pràctiques en cartes buides d’emoció, d’oblidar el neguit de llevar-se d’hora per enxampar ses eminències el dia sis de gener; ja ni dissimules quan obres un regal i: Oh! Uns calçotets...

Però amb tot això i més que no hi cabria en aquestes pàgines de memòries reials, la màgia d’aquestes dates és tant poderosa que un bon dia, no saps quan, et converteixes tot d’un plegat en Rei, i regal rera regal, vas recuperant l’essència de la diada; amb més o menys capital i fortuna tornes a viure aquells dies d’infantesa i l’emoció de llevar-se d’hora o anar a dormir tard per col·locar els regals amagats pel menjador, reneix amb tu. Tot torna a ser màgic, tot torna a ser especial: decorar la casa, fer el pessebre innovant-lo cada any, tornar a escriure la carta als reis...

Jo, personalment, ja no tinc ni gota de fe en lo diví i sagrat d’aquestes festes. Almenys no la part divina i sagrada que em van voler fer creure a la força i sense alternativa quan era petit; és curiós que acabis sabent que el ratolí Pérez són els pares, els Reis són els pares, que el Pare Nadal és un invent de la Cocacola i que el tió és un tros de fusta pintada i amb barretina, i tant mateix segueixin colant-te el gol que Jesús era el fill d'un Déu, i feia miracles amb les mans... I és que alguns grans o adults, per anomenar-los així, tenen més ocells al cap que molts infants, i per alimentar tanta ploma inconsistent i volàtil s’han d’anar repetint el seu mantra personal cada dia: Pare nostre, que estàs en el cel, etc... I a mi em deien que era un somia truites!

Al cap i a la fi, el Nadal, santificat o no, te la seva màgia pròpia, un valor per si mateix i la capacitat quasi única d’aconseguir el que només aconsegueixen els funerals i les bodes de tant en tant: reunir a la família al voltant d’una taula amb l’esperit d’un infant, i fer aturar el temps màgicament entre llums de colors, música dolça i desitjos de pau, amor i tranquil·litat. I això si que és màgic, és la màgia del Nadal.