Ciència Ficció

A mi m'encanta la ciència ficció. Que pel sol fet d'anomenar-la ja se m'ericen els pels del braç: ciència ficció. Que vol dir exactament aquesta doble paraula, frase? Doncs vol dir que es fa ficció de la ciència. I la ciència és tot, vaja, pot ser-ho tot. El món de la ciència ficció és molt gran, infinit! Es pot fer ciència ficció de la possibilitat d'existència extra terrenal, i es pot fer ciència ficció del que passa a la casa dels veïns...

Jo vaig a fer ciència ficció, a veure si me'n surto. Tot va començar, una nit fosca, en una ciutat fosca, il·luminada només per...

Milions i milions de llums de tots colors i formes possibles. La ciutat en qüestió era gran, poderosa i marítima, similar a la Barcelona que tots coneixem però més fictícia, més increïble. Perquè les coses que hi succeïren aquella nit, no podrien esdevenir mai en una ciutat de veritat. Ens centrarem en un pis, bé, una casa senyorial, un petit palau ubicat en una àrea residencial de la zona alta, una casa de rics del cagar, vaja.

Però els rics del cagar, també tenen problemes econòmics per arribar a final de mes, bé, això és el que li va dir d’Ignasi a la Tina, marit i muller de la casa en qüestió.  

-Carinyo, avui m'han enviat un rebut de la llum que supera de llarg les nostres expectatives econòmiques per a les despeses del mes d'enguany. Que et sembla si surto a fer uns extres al carrer, netejar quatre comptes i aportar uns fons de pensió que tinc paralitzats per aquí i per allà?

-Ostres, em sembla bé, espòs.

L’ Ignasi, tot honradesa va sortir de la casa, emportat per la fam i la desesperació. La seva renda no li permetia arribar a tot... però va passar quelcom extraordinari. Fora la hisenda, camuflat entre la gent normal, hi havia un banc que, donava diners gratis als rics que ho necessitèssin, sense demanar res a canvi. O això és el que li va dir l’ Ignasi a la Tina quan va tornar a casa amb una petita fortuna i un cotxe nou. El cotxe l'havia comprat amb el canvi d'unes operacions bursàtils que havia fet amb el capital que generosament li havia donat aquella entitat fantàstica. 

La Tina, tota innocència, va empassar-se aquella i altres realitats fictícies sobre la procedència dels diners del seu treballador espòs, fins que els diners, com que els sortien per les orelles, ja no eren un  problema.

I van viure feliços, i van menjar anissos... I va passar el temps.

Un bon dia, uns advocats (rics del cagar també, fills d’il·lustres advocats de l'ofici i tal...), estirant un fil brut que sortia d'una empresa que feia tuf de diner negre, i remenant papers, declaracions i imputacions de gent rica del cagar i poc treballadora (no com la resta, vaja, d'aquells que treballen poc, surten a molts llocs i tenen moltes monedes que no saps mai d'on surten -vaja, ja tornem a la ciència ficció- i, per acabar-ho d'adobar, també són fills il·lustres d'uns altres fills d'il·lustres, etc...), van trobar indicis que l’ Ignasi amagava algun secret impúdic. Aquell exemple singular de bona persona era en realitat un farsant, suposadament. Es veu que els diners que provenien d'aquella donació constant eren en realitat comissions i sobres que havia anat rebent el bo de l’ Ignasi per unes feines que es veu, no feia, o feia només en part, aparentment. 

Total, que es veu que aquella parella de pobres treballadors honrats, vivia feia temps a costa de l'esforç dels altres i poc del seu, per ser rics i tenir més oportunitats que ningú. I es veu que el pare d'ella ja era un potentat de la hòstia, i tal, i tampoc se'n sabia avenir de tanta mentida... Pobre família. Van acabar tots barallats, als jutjats, uns si, altres no. Perquè es veu que ser ric del cagar i no treballar gaire els donava dret a esquivar moltes coses que la resta no podien fer.

I la ciència ficció? On és? 

Ah! Sí, perdoneu. El que fa que una història esdevingui increïble és que, allò que hi passa sembla que no pugui ser. I el que sembla que no pugui ser és que la Tina, que podria tenir molts noms més, innocent d'ella, no sabia, ni coneixia, ni sospitava la procedència de tanta quantitat de dinerons que humilment tenia al banc, portats pel seu maridet fidel. I que el sogre, o sia, el pare ric del cagar de la noia humil i campetxana, no sabia tampoc res sobre els negocis de la filla, marit i demés parentel·la. 

Ja veieu, la ciència ficció està per tot arreu... Tant a prop i tant lluny com podeu ser capaços d'imaginar, i res del que es veu, és en realitat el que sembla que es veu, i nosaltres som tant rucs, com en realitat sembla que som, per empassa'ns-ho tot, amb interessos i comissions!

I sabeu el més increïble de tot? Aquella parella, pare i mare i família en general, va superar tot aquell incident, diluint-lo entre jutges, jurats, advocats i apel·lacions. I finalment, ells i d'altres, van seguir vivint millor que la resta, amparats per les lleis i les normes que poc a poc s'havien anat fent al seu voltant, durant anys d'anar enganyant als seus conciutadans... i va tornar a ser de nit en aquella ciutat i en moltes d'altres, llocs on les coses increïbles, succeïren de nou...

Un monòleg que arriba al final

Avui és un dia de dol. Un dia com qualsevol altre, però més trist del nomal pels que quedem aquí, vius. Avui s'ha mort un company. Un amic i company de quan jo jugava a futbol a l'Esquerra de l'Eixample. Un company de banqueta, més que res, perque cap dels dos destacava per la gràcia amb la pilota als peus, però érem els reis de les pipes i els quicos, mai en faltaven. Un bon dia ja vam plorar tots els companys la marxa prematura del seu pare, el presi, i avui plorem la seva, també abans d'hora. Una llàstima.

Una pena perquè aquest noi portava la gràcia al cos, amb la paraula, la música i el gest. Era el típic nano que es fa estimar per tothom. Era un bon amant dels monòlegs, hi tenia gràcia. Un hereu dels Mikimotos, Andreus i etzèteres que hi ha pel món. Tocava la guitarra, cantava, feia teatre, i sempre tenia un acudit a la punta de la llègua. Era ràpid, sobre tot si s'havia de riure d'ell mateix.

Avui ens deixa un bon noi, una mala broma pels que quedem. Jo no crec en Déu, ni en cels ni en inferns. Si crec en alguna cosa és que som el que som gràcies al que deixem a la memòria dels que queden darrera, i en Martí ha deixat un bon record. I com que l'energia ni es crea ni es destrueix, segur, que avui el cosmos estarà una mica més de bon humor...

Arreveure!

El pixar fora de test...

Vaig a parlar d’un tema que em preocupa, que és de vital importància i que no va de política, ni de religió ni de futbol! És un tema de salut mundial i d’educació humana. Els homes, pixem drets per naturalesa o per cultura? I aquesta primera pregunta em porta a una segona que hi va lligada: som porcs per naturalesa o per cultura? I si molt m’apures, vaig a per una tercera, ens agrada tant, ser uns marrans?

És un tòpic i passa, per tant és sabut, que els homes som uns porcs al lavabo, i darrera nostre sempre hi hauria d’haver una baieta. I com que en la majoria dels casos és així, sembla que tots els mascles del planeta siguem uns porcs, uns deixats i ens agradi viure i pixar entre la nostra merda, i la dels altres (que no ho neguem, és molt pitjor!!). Doncs bé, jo soc home, ja ho haureu notat, i a més de ser home, tinc un bar. Això em fa doblement sensible al tema, però, ara no us ho creureu, ja abans de tenir el bar, molt abans... ja passava el paper higiènic per la vora de la tassa després de fer. Ho reconec i ho dic públicament, no m’agrada! No m’agrada entrar en un lavabo i esquivar els bassals, les gotetes o altres coses. No m’agrada que hagi d’inspeccionar el seient per si hi ha les llengües seques dels anteriors inquilins, i encara m’agrada menys que després de sortir-ne, algú pensi que jo soc com tots els altres.

Però és que estic segur que com jo, avui en dia n’hi ha molts que pensen igual. I de tot aquest sub-tema no gaire tractat hi ha una educació al darrera que, des de ben petitons ens ensenya a pixar de peu. Qui no ha sentit a dir a una dona, quina sort teniu els homes de no haver de seure per pixar! I seguidament sentir, és que sou tots uns porcs, que no sabeu apuntar? Us heu preguntat mai perquè l’aigua quan cau d’una cascada no cau exactament en el mateix punt i seguint la mateixa vertical de on ha sortit uns metres més amunt? La dispersió, els entrebancs i l’alçada influeixen molt en com acaba la tassa després de pixar, i no sempre és per voluntat o premeditadament que s’embruta tot! A vegades les cremalleres també juguen males passades... És veritat que pixar a camp obert, o en un lavabo de discoteca és ben senzill, i còmode, pixar contra una paret mola! Però els vàters de mig planeta, els que tenim a casa no són parets, ni camps oberts!

Jo reivindico una educació masculina en el seure. En el pixar relaxats asseguts com ha de ser, sense presses, amb la comoditat de saber que quan t’aixequis estarà el vàter igual que com l’has trobat, i poc a poc, anar escampant com una taca, aquest cop neta, la idea que no tots els homes som uns porcs, que no tots pixem drets i que no és una vergonya ni cap cosa rara, seure per pixar.

Perdoneu, però algú ho havia de dir! 

Vells records

Us he de fer una confessió: aquest desembre passat, l’Ester em va regalar un peli de cine pel meu aniversari, i quan vaig ser al cine, i vaig veure aparèixer les lletres, va sonar la música i la pantalla va agafar aquell color salmó característic, vaig plorar i tot el meu cos es va convulsionar.  Tots els pels se’m van eriçar quan vaig escoltar la vella veu d’aquell personatge tant especial, en Bilbo Saquet, i se’m van escapar unes quantes llàgrimes mentre l’emoció m’agafava de dalt a baix...

M’explicaré una mica. Jo he estat jugador de rol. Una de les etapes més intenses de la meva vida va ser la que em va agafar des de l’època d’institut fins passats els trenta anys. Si nois i noies, si. Vaig jugar a rol uns tretze o catorze anys, i vaig començar de gran, ja era major d’edat. Els meus col·legues eren molt més experts quan em van batejar i submergir en el mundillo. O sigui que imagineu, si algun d’ells encara aguanta, portarà més de dos terços de la seva vida jugant amb els llibres i els daus. I ja quasi en tinc quaranta!

I que vol dir això? Doncs vol dir que, quan vaig anar al cine després de molt de temps de no fer-ho –qüestions de responsabilitat paterna –, i veure la primera d’una nova trilogia del món del Tolkien, vuit o nou anys després -ja no ho recordo bé - de la última vegada que vaig entrar a veure el Retorn del Rei, i també la mateixa quantitat de temps quasi, que no faig una partida de rol al costat dels meus companys oblidats... doncs va ser com un xoc, un cúmul d’emocions que va aflorar incontroladament. Tot es va barrejar. Les partides interminables, ens nans els elfs, els daus i els centenars de personatges que vaig arribar a ser, conèixer i compartir al voltant d’una taula.

Jugar a rol va ser una alliberació en el seu moment. Un punt d’inflexió en la meva vida que als divuit anys es debatia entre seguir de ple i únicament al món del cau i el voluntariat, o trencar una mica els esquemes i ser un noi de carrer, bar i discoteca. El rol em va acollir i em va donar una alternativa imaginativa i constructiva que durant anys, va ser un refugi, un càlid racó de diversió i un món d’experimentació controlat. Mai en solitari, sempre acompanyat, de dos a deu companys compartint experiències al límit. Va ser fantàstic. En guardo un grandíssim record. Però a vegades es com si no hagués existit. També recordo com es va anar acabant. Jo pensava que seria per sempre, com tots; però fins i tot els bons rolers moren sols, i un per un, de millor o pitjor manera, vam anar desfilant i intentant agafar-nos amb les ungles a un món que seguia igual mentre nosaltres creixíem. Algú segueix, en tinc constància. Jo vaig perdre el tren, o el vaig deixar passar. Però no esborra cap dels moments que tinc gravats a foc dins el pensament; només em cal una mica d’escalfor, com l’anell únic, per fer aflorar les paraules a la superfície. La màgia de la imaginació sense cap dosis de multimèdia ni informàtica. El plaer de jugar i inventar del no res, amb l’ajuda de tots, móns totals, complerts i brutals en tots els sentits, fins a les últimes conseqüències.

Bé, no volia fer una dissertació sobre el rol. Només volia constatar que, fa poc vaig patir un cop emocional com feia algun temps que no em passava, i aquells personatges de la pantalla es van convertir en un moment i per sempre en el testimoni, la imatge i el record de tots els meus companys i batalles jugades. Per mi, el Hobbit no és només una pel·lícula o un llibre d’aventures, és la imatge onírica feta realitat de les partides jugades. I per si la boira i el temps n’esborra el record i els detalls, sempre em quedarà la nit del 18 de desembre del 2012 per revifar-m’ho.

Volia compartir-ho amb vosaltres, i potser de retruc, amb algun d’ells. Molts records...