Vells records

Us he de fer una confessió: aquest desembre passat, l’Ester em va regalar un peli de cine pel meu aniversari, i quan vaig ser al cine, i vaig veure aparèixer les lletres, va sonar la música i la pantalla va agafar aquell color salmó característic, vaig plorar i tot el meu cos es va convulsionar.  Tots els pels se’m van eriçar quan vaig escoltar la vella veu d’aquell personatge tant especial, en Bilbo Saquet, i se’m van escapar unes quantes llàgrimes mentre l’emoció m’agafava de dalt a baix...

M’explicaré una mica. Jo he estat jugador de rol. Una de les etapes més intenses de la meva vida va ser la que em va agafar des de l’època d’institut fins passats els trenta anys. Si nois i noies, si. Vaig jugar a rol uns tretze o catorze anys, i vaig començar de gran, ja era major d’edat. Els meus col·legues eren molt més experts quan em van batejar i submergir en el mundillo. O sigui que imagineu, si algun d’ells encara aguanta, portarà més de dos terços de la seva vida jugant amb els llibres i els daus. I ja quasi en tinc quaranta!

I que vol dir això? Doncs vol dir que, quan vaig anar al cine després de molt de temps de no fer-ho –qüestions de responsabilitat paterna –, i veure la primera d’una nova trilogia del món del Tolkien, vuit o nou anys després -ja no ho recordo bé - de la última vegada que vaig entrar a veure el Retorn del Rei, i també la mateixa quantitat de temps quasi, que no faig una partida de rol al costat dels meus companys oblidats... doncs va ser com un xoc, un cúmul d’emocions que va aflorar incontroladament. Tot es va barrejar. Les partides interminables, ens nans els elfs, els daus i els centenars de personatges que vaig arribar a ser, conèixer i compartir al voltant d’una taula.

Jugar a rol va ser una alliberació en el seu moment. Un punt d’inflexió en la meva vida que als divuit anys es debatia entre seguir de ple i únicament al món del cau i el voluntariat, o trencar una mica els esquemes i ser un noi de carrer, bar i discoteca. El rol em va acollir i em va donar una alternativa imaginativa i constructiva que durant anys, va ser un refugi, un càlid racó de diversió i un món d’experimentació controlat. Mai en solitari, sempre acompanyat, de dos a deu companys compartint experiències al límit. Va ser fantàstic. En guardo un grandíssim record. Però a vegades es com si no hagués existit. També recordo com es va anar acabant. Jo pensava que seria per sempre, com tots; però fins i tot els bons rolers moren sols, i un per un, de millor o pitjor manera, vam anar desfilant i intentant agafar-nos amb les ungles a un món que seguia igual mentre nosaltres creixíem. Algú segueix, en tinc constància. Jo vaig perdre el tren, o el vaig deixar passar. Però no esborra cap dels moments que tinc gravats a foc dins el pensament; només em cal una mica d’escalfor, com l’anell únic, per fer aflorar les paraules a la superfície. La màgia de la imaginació sense cap dosis de multimèdia ni informàtica. El plaer de jugar i inventar del no res, amb l’ajuda de tots, móns totals, complerts i brutals en tots els sentits, fins a les últimes conseqüències.

Bé, no volia fer una dissertació sobre el rol. Només volia constatar que, fa poc vaig patir un cop emocional com feia algun temps que no em passava, i aquells personatges de la pantalla es van convertir en un moment i per sempre en el testimoni, la imatge i el record de tots els meus companys i batalles jugades. Per mi, el Hobbit no és només una pel·lícula o un llibre d’aventures, és la imatge onírica feta realitat de les partides jugades. I per si la boira i el temps n’esborra el record i els detalls, sempre em quedarà la nit del 18 de desembre del 2012 per revifar-m’ho.

Volia compartir-ho amb vosaltres, i potser de retruc, amb algun d’ells. Molts records...