Ésser humà, ésser salvatge. Ens hem equivocat de nom?

Els éssers humans estem sobiranament bojos. El nostre estat pur de bogeria ens fa deixar de veure la nostra pròpia barbàrie i seguir vivint com si res passés al nostre voltant. Només així s'explica com podem mantenir la ment estable, freda i aliena a totes les matances i bestieses que hem comès i cometem en nom de Déus, sobretot, Reis, líders i altres bojos que han controlat les ments del seu entorn, en cada una de les seves èpoques pertinents.

Ara em mirava 1864, un serial que narra amb extrema cruesa la Guerra dels Ducats, que va enfrontar Danesos contra Prussians. Un veu una escena d'enfrontament militar del segle passat i pensa, collons! Et quedes sense paraules. Homes, en la seva majoria, bones persones, empesos a una matança absoluta i sanguinolenta, senzillament per sobreviure, uns segons més, uns minuts, unes hores, uns dies... I anar fent. Trets d'escopeta, baionetes, canons, explosions, ganivets, espases, pedres, el fang de la trinxera; tot si val per acabar amb una casaca del bàndol contrari. Has d'entrar en un estat d'absoluta esquizofrènia per sobreviure, i si ho aconsegueixes, com segueixes vivint?

Brutal, necessari?, immoral, inhumà?, sanguinari, esfereïdor...

I clar, llavors apagues la tele i segueixes fent, com si res, ara em prenc l'antibiòtic per les angines, rento els plats i vaig a buscar els meus fills. Els meus fillets, petits, innocents, nets, purs, blancs...

Aquestes coses passaven abans, això és un serial.

No.

Aquestes coses passen en algun lloc del planeta. Encara algun salvatge lidera una colla d'homes "bons" o innocents i els porta a un estat de clímax conjunt en el que massacren pobles sencers, acribillen hospitals, assassinen nens tant purs com els meus.

Aquestes coses han passat sempre, i sempre passaran?

Soc d'aquells que pensa que les coses passen perquè deixem que passin, en el fons. Jo els conflictes militars els redueixo a la simplicitat més bàsica i animal.

Passen perquè deixem que passin. Tots ens som responsables.

I suposo que per això, mirem cap a un altre costat, fem veure que no ens afecta, preguem! Que irònic i típic dels creients... Que són els bojos d'un altre continent, d'un altre lloc, d'una altra cultura -sentenciem i diem que són pobres ignorants de cultures bàrbares-, és clar. Només fa vuitanta o noranta anys escassos, aquestes coses tant animals passaven a Europa en massa, i menys, molt menys temps, a Europa a no tant gran escala. Servia, Kossovo, Ucraïna. Això passa ara i aquí, i passa ara i a l'Àfrica, però fem com si res.

Fem com si res perquè estem bojos. La nostra bogeria és contagiosa i ens curem en grup, en teràpies de cine i series que ens porten la normalitat en forma d'uns efectes especials fantàstics a l'hora de dinar.

A vegades, penso en clau humana i em fa fàstic el que he d'heretar als meus fills, i encara rumio com explicar la maldat que hi ha al cor dels homes per permetre que els extremistes ens portin a fer aquestes coses.

I crec que, no som capaços de crear tant art i tanta bellesa que compensi la mesquinesa de la nostra natura salvatge.

Bé, és una opinió, segur que no hi estareu del tot d'acord, però és el que penso.

Bona tarda a tots...

Mòbils intel·ligents

Avui he descobert una cosa. Jo pensava que ho sabia tot dels mòbils, bé, tot el que es pot saber. Des del primer que vaig tenir, que era un d’aquells amb funda de cuir i pantalleta de plàstic on es veien les tecles i la pantalla de dues línies retro il·luminada verda, fins ara l’últim, un X-Peria de la casa Sony, n’he vist de tots colors.

El que no havia vist fins ara, és un mòbil que ja tenia abans que jo ho sabés. És més, he fet uns càlculs senzills i em sembla que aquest mòbil que tinc ara, existia abans de l’era dels Android! De fet, des de l’any dos mil que ja anava marxant i comptant els dies. 

I jo que creia estar per damunt del meu telèfon mòbil, i ara resulta que només soc una peça estratègica del seu pla preconcebut. És que no som res... 

Minority Report

Heu vist una pel·lícula que es diu Minority Report? És un film de l'Steven Spielberg que protagonitza el Tom Cruise dels primers anys d'aquest segle, em penso. La pel·lícula en sí mateixa no és més que un intent de fer un divertimento d'acció ben realitzat, amb una acuradíssima banda sonora i una impecable direcció, i una història que més enllà de l'element hipotètic del futur possible, planteja un interessant tema.

Sense fer cap spoiler, explico a grans trets el quid de la qüestió: si existís la possibilitat de detenir els assassins, als lladres, als malfactors en general, abans que cometessin les seves accions funestes, ho faríem? La pel·lícula planteja que hi ha uns humans que tenen capacitats telepàtiques i veuen el futur, i lligats entre sí, dibuixen visions que si concorden, dos de tres, per entendre'ns, ja dictaminen que una persona està o estarà a punt de cometre un crim. I llavors, a tota pastilla i amb mitjans ultra moderns, uns agents molt preparats, com toca, actuen just per emmanillar als sospitosos, abans que facin maldats. Està bé la idea, no hi ha delinqüència, hi ha temptatives.

Però llavors planteja un problema. Les visions del futur no són unànimes, tampoc existeix la possibilitat de redempció. La visió que queda en minoria i es descarta, potser és la que, a darrera hora fa que el agressor es retracti, es penedeixi i no actuï o s'apiadi de la víctima, o senzillament, tot aquell mal estigués només en el seu cap, però no acabés cometent cap crim. Això és la ficció, però no deixa de ser un reflex de la realitat, de la nostra acció humana davant d'un fet que no ens agrada.

Els oracles que veuen el futur són els que jutgem les persones per coses que han fet, sense haver-les vist, ens expliquen el que se suposa que han fet, però no hi érem. Jutgem des de la distància, des de la còmoda cadira de casa, des de la seguretat de l'anonimat, perquè no ens importa la persona, ens importa l'acte. I si som una majoria que ho pensem, no ens importa, descartem el pensament minoritari, perquè no és bo. No és el nostre.

Això passa judicialment, passa al carrer, passa a casa, passa a l'escola, a la feina, al futbol i al bar. Passa a tot arreu. Ens movem per corrents de pensament únics i descartem els minoritaris perquè fan por, perquè no ens agrada que hi hagi dissentiment. Jo penso això i el que pensin els altres me la sua. I si els puc convèncer que la meva és la bona, millor.

A la pel·lícula, per motius tenebrosos es descobreix que el sistema perfecte no ho és en realitat, i que el que se suposa resol la delinqüència no només tanca delinqüents, perquè es pot manipular. La condició humana és manipulaple. Jo opino quelcom que parla malament d'alguna cosa concreta i algú, amb mala llet, agafa la meva idea, l'extreu i diu que ataco a tothom que pensa diferent que jo, i ja he llepat.

No ens ho pensem, però estem constantment sotmesos a la manipulació dels altres, i qui més poder te, qui accedeix als oracles, pot decidir que ha de pensar la resta, encara que hi hagi una opinió minoritària, un pensament diferent, un pensament descartable.

L'estabilitat de la societat depèn del pensament únic, la diferència és peculiar, turística, bufona, part d'un estudi social... però no és bona.

Ah! I el títol de la pel·lícula ja ho diu tot, notícia en minoria. Mireu-la, el Tom Cruise està com sempre!

Que tingueu un bon dia. 

Into the woods

Aquest cop, faig una recomanació de cine, a manca de poder-la fer de teatre, que és l’origen de la pel·lícula. Es tracta d’una obra d’Stephen Sondheim, Into the Woods.

Ja fa uns anys, vaig tenir la sort i la oportunitat de veure la malaurada obre de teatre de Dagoll Dagom: Boscos endins. Dic malaurada perquè a causa de la crisi global econòmica va estar molt poc en cartellera i van haver de suspendre la gira que tenien prevista, però ja llavors, vaig considerar a nivell personal que era una faula musical difícil, magnífica i magníficament interpretada i cantada per l’equip d’actors catalans. Em va meravellar, la història, l’ensenyança i l’escenografia; abans de saber que la paraven, vaig vaticinar que seria una de les grans i recordades obres de Dagoll Dagom d’aquest segle, a l’alçada de Mar i Cel o Mikado. Em vaig equivocar. La realitat ens va passar per sobre.

Però tornant a l’inici, és un conte de contes, una història que narra el que passa després de que els contes acabin, contes tant clàssics com la Caputxeta o la Ventafocs entre d’altres. Que passa pel cap dels protagonistes abans, durant i després de les seves accions de conte. I ho fa d’una manera fosca i tenebrosa, posant una mica en dubte les bones intencions dels herois i traient a fora l’ànima perversa de les persones perseguint somnis impossibles, i endolcint a la vegada aquelles que anomenem bruixes, només perquè són les que concedeixen o no, aquests finals feliços de conte.

Bé, és una interpretació. Va més enllà. Parla de la relació entre pares i fills, amants, marits i mullers. Parla de la vida a través d’un conte ple de màgia i foscor, on dins el bosc, tot és permès.

La recomano perquè, ja que l’obra no la podeu veure –a no ser que la tornin a fer algun dia, que seria fantàstic-, ara han fet una versió que ja està estrenada al cinema i que suposo que passarà sense pena ni glòria, tractant-se d’un musical que no està gaire ben promocionat, i que no és una pel·lícula comercial, encara que la llista d’actrius i actors és fantàstica, la factoria musical és perfecte i la interpretació és, en versió original evidentment, meravellosa.

Ep! I no sabria dir-vos quina m’agrada més, perquè tant una com l’altra em semblen fantàstiques. I això és un punt molt a favor de Dagoll Dagom. Una petita companyia de teatre catalana contra una súper producció de Holliwood.

Boscos Endins, Into the Woods. Ara tinc un desig: estaria bé que la traducció al català la fessin en Gramaje, Mone, Gisela, Del Ruste i companyia. Ho llenço a l’aire, per si un dia TV3 o alguna altra cadena privada la vol estrenar en català! Això ja no ho se.

Bon dia! 

Radical de radical? Radical al quadrat...

Vivim temps convulsos. Temps complicats i emocionants, amb la tecnologia a tot drap emetent senyals de futur en present i tenint el present en un futur enigma per a descobrir, minut a minut. I amb tanta informació, tanta immediatesa i tantes emocions a flor de pell, el món des del més gran fins al més xic, es rendeix a les evidències radicals. Amb el vent elèctric de l'internet, tot viatja més de pressa que mai...

Els radicals, són els extrems: res no va a l'extrem si el que hi ha al mig no s'acaba, s'esgota, caduca, tremola... El radicalisme àrab esporugueix tot el món, posant sobre la balança que el que s'equilibrava a occident, sota el meu parer, grans responsables dels seus mals; es pot viure eternament sense patir les conseqüències dels actes comesos en nom de Déu i la "pau"? El radicalisme àrab és en part, gran - des del meu humil punt de vista-, la repercussió directa de mirar cap a un altre costat mentre les nostres mans negres tacaven de sang el seu món, el món àrab. Odi engendra odi, violència engendra violència. La pretesa quietud dels nostres "avançats" països està cimentada sobre una gran manta d'esclavatge modern, racisme tecnològic, pau a punta de míssil i com no, globalització Cristiana. 

Com volem que no hi hagin radicals...

I a mi em diuen radical quan he parlat sobre algun tema que treu punta a alguna problemàtica més petita, més xica, més innocent. A mi, els radicalismes, de tot tipus, em fan pànic. Per això a vegades m'espanto de mi mateix veient-me en un costat en algun tema. Veig que he ballat per la comba i m'he decantat. I llavors em pregunto, per què? Torno al principi, no te'n vas cap a una punta si al centre s'hi està bé. els que se seuen als costats del cinema, o no tenen lloc al mig, o van a buscar la fosca de la sala per fer altres coses, o busquen la paret per dormir aprofitant la musiqueta i la foscor. En un poble com en que visc, ser radical és està marcat. Jo estic una mica marcat, perquè no combrego amb unes tesis que s'han imposat, i no des d'una centralitat consensuada, sinó des de l'altre extrem. M'he radicalitzat perquè m'hi han empès. I no m'agrada ser la nota discordant, i menys perquè sí. Em confesso fill del cristianisme, he mamat això des de petit, i de jove ho vaig mamar tant que m'hi volia dedicar professionalment, ja m'enteneu. Però vaig veure, com més amunt anava, i com més persones coneixia en aquest món, la mateixa brillantor d'ulls que tenen els radicals del futbol o els radicals de la política. Vaig veure avarícia, vaig veure egoisme, egocentrisme, megalomania... vaig veure persones que, en la seva elecció respectable de seguir el camí religiós, tenien els mateixos vicis i els mateixos capricis de la resta. Em vaig adonar que no deixaven de ser radicals, fanàtics d'una idea i que per creure-se-la era necessari deixar de creure totes les altres, no posar en dubte realment res i deixar-se portar per un ambient constant de profunda introspecció i convenciment, auto suggestió contínua. Essent dins, estàs bé, el problema ve quan treus el cap a fora i veus que tot el que fas, dius i penses, no ho penses realment per a tothom, ho penses pels que pensen com tu, i els altres, s'equivoquen i per tant, no compten per tu. Llavors, tot el que s'ha escrit esdevé estèril, i caus...; caus i t'enfonses en una desesperació negra en la que veus il·luminades les cares de tots aquells que saps que mentien menteixen i es menteixen dia a dia per creure coses que saben que no són, només estan tant convençuts d'elles com pot estar-ho qualsevol altre radical de qualsevol altre tema al món: polítics, esportistes, cantants, filòsofs, científics...

Radical és tot allò que no està al centre, i al centre hi som la majoria. Per tant, tot el que és a la banda o no hi te lloc, o busca fer altres coses aprofitant la foscor, o només vol dormir i que el deixin en pau.

I a mi, em diuen radical...