Vivim temps convulsos. Temps
complicats i emocionants, amb la tecnologia a tot drap emetent senyals de futur
en present i tenint el present en un futur enigma per a descobrir, minut a
minut. I amb tanta informació, tanta immediatesa i tantes emocions a flor de
pell, el món des del més gran fins al més xic, es rendeix a les evidències
radicals. Amb el vent elèctric de l'internet, tot viatja més de pressa que mai...
Els radicals, són els extrems: res no va a l'extrem si el que hi ha
al mig no s'acaba, s'esgota, caduca, tremola... El radicalisme àrab esporugueix
tot el món, posant sobre la balança que el que s'equilibrava a occident, sota
el meu parer, grans responsables dels seus mals; es pot viure eternament sense
patir les conseqüències dels actes comesos en nom de Déu i la "pau"?
El radicalisme àrab és en part, gran - des del meu humil punt de vista-, la
repercussió directa de mirar cap a un altre costat mentre les nostres mans
negres tacaven de sang el seu món, el món àrab. Odi engendra odi, violència
engendra violència. La pretesa quietud dels nostres
"avançats" països està cimentada sobre una gran manta
d'esclavatge modern, racisme tecnològic, pau a punta de míssil i com no,
globalització Cristiana.
Com volem que no hi hagin
radicals...
I a mi em diuen radical quan he
parlat sobre algun tema que treu punta a alguna problemàtica més petita, més
xica, més innocent. A mi, els radicalismes, de tot tipus, em fan pànic. Per
això a vegades m'espanto de mi mateix veient-me en un costat en algun tema.
Veig que he ballat per la comba i m'he decantat. I llavors em pregunto, per
què? Torno al principi, no te'n vas cap a una punta si al centre s'hi està bé.
els que se seuen als costats del cinema, o no tenen lloc al mig, o van a buscar
la fosca de la sala per fer altres coses, o busquen la paret per dormir
aprofitant la musiqueta i la foscor. En un poble com en que visc, ser radical
és està marcat. Jo estic una mica marcat, perquè no combrego amb unes tesis que
s'han imposat, i no des d'una centralitat consensuada, sinó des de l'altre
extrem. M'he radicalitzat perquè m'hi han empès. I no m'agrada ser la nota
discordant, i menys perquè sí. Em confesso fill del cristianisme, he mamat això
des de petit, i de jove ho vaig mamar tant que m'hi volia dedicar professionalment,
ja m'enteneu. Però vaig veure, com més amunt anava, i com més persones coneixia
en aquest món, la mateixa brillantor d'ulls que tenen els radicals del futbol o
els radicals de la política. Vaig veure avarícia, vaig veure egoisme,
egocentrisme, megalomania... vaig veure persones que, en la seva elecció
respectable de seguir el camí religiós, tenien els mateixos vicis i els
mateixos capricis de la resta. Em vaig adonar que no deixaven de ser radicals, fanàtics
d'una idea i que per creure-se-la era necessari deixar de creure totes les
altres, no posar en dubte realment res i deixar-se portar per un ambient
constant de profunda introspecció i convenciment, auto suggestió contínua. Essent
dins, estàs bé, el problema ve quan treus el cap a fora i veus que tot el que
fas, dius i penses, no ho penses realment per a tothom, ho penses pels que
pensen com tu, i els altres, s'equivoquen i per tant, no compten per tu.
Llavors, tot el que s'ha escrit esdevé estèril, i caus...; caus i t'enfonses
en una desesperació negra en la que veus il·luminades les cares de tots aquells
que saps que mentien menteixen i es menteixen dia a dia per creure coses que saben que
no són, només estan tant convençuts d'elles com pot estar-ho qualsevol altre
radical de qualsevol altre tema al món: polítics, esportistes, cantants,
filòsofs, científics...
Radical és tot allò que no està
al centre, i al centre hi som la majoria. Per tant, tot el que és a la banda o
no hi te lloc, o busca fer altres coses aprofitant la foscor, o només vol
dormir i que el deixin en pau.
I a mi, em diuen radical...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada