Professionals de l'educació

No m’interpreteu malament, ja ho aviso abans de començar: això no és una crítica a l'escola actual dels meus fills, ni és un menys preu a qualsevol altre centre educatiu que us pugui venir al cap. És una opinió de pare, de marit de mestra, d'ex treballador escolar, i d'educador en el lleure amb una experiència llarga en el món educatiu.

Fa uns quants anys que vaig començar en això de tractar canalla i des de llavors, he intentat aprendre i ensenyar tant com he pogut, a infants, joves, i monitors. Després he treballat de monitor, d’educador, de responsable de menjadors, de cuiner d'escola; fins i tot ho he compaginat entrenant equips de futbol de juvenils, benjamins, alevins i infantils. Vaja, no puc dir que hagi fet de tot, i ni tant sols que ho hagi fet bé, jo no em jutjaré. El que sí que puc dir és que he vist món, i maneres de fer, i mètodes educatius diferents, diversos, bons i dolents. I el resum que en trec és que, si tornés a posar-m'hi, canviaria la majoria de coses que vaig fer, perquè segurament em faltava molta experiència.

Quan vaig fer de profe d'anglès a diverses llars d'infants de Barcelona, durant quatre anys, vaig veure l'interior d'un món que, a priori, ens passa desapercebut. Molts -i m'hi incloc-, pensem (pensava), que el món de la llar d'infants és un món menor, sense importància. Per això abans de la normalització lingüística l'anomenaven Guarderia, és a dir, lloc on es guarden infants. Un armari amb gent i joguines. Que s'hi pot fer? Anglès perquè no perdin el temps, treballar els colors, animalons, la família, els oficis i poca cosa més; jugar i jugar; àlbums!; un món bàsicament de dones, portat per dones i de "poca transcendència", com tot el que fan les dones. No? Això és el que pensen la majoria d'homes del planeta, no ens enganyem. Per això estava regulat com estava, i hi havia la precarietat laboral que hi havia. Això ha canviat, i està canviant, poc a poc. Cada cop més, en aquest país anem descobrint que l'educació entre els zero i els tres anys no és només important i necessària fer-la bé, sinó que a més és vital. I que una mala educació pot esguerrar la vida d'una persona, així de simple. Que els traumes infantils en aquestes edats no es recorden però queden les cicatrius allà, i que sense un record tangible és molt difícil superar res.

Ho intentaré explicar: el nostre cervell, com tot el nostre ser quan naixem, no està format del tot. Els éssers humans som els mamífers que naixem més inacabats, i durant els nou mesos següents al naixement, encara depenem absolutament de la mare en tot i per tot, i es considera que és com si realment encara estiguéssim dins la panxa (una qüestió merament física d’impossibilitat de les mares a parir un nadó més gran i format ens haurien extingit com a espècie). Es pot dir que en realitat un nen no te nou mesos, en realitat en te divuit ja, o girant l’argument, a partir dels nou començaria de zero i que l’embaràs dura divuit mesos, nou dins i nou fora –per al nadó, no hi ha pràcticament diferència-. Per tant, ja tenim uns mesos –depenent de la baixa en aquest país, de dos a quatre mesos de mitjana- en que el nadó, sovint s’enfronta a unes condicions i situacions de vida que mai hauria de patir. Imagineu doncs el que pot marcar la vida d’un infant estant lluny de sa mare (o de son pare almenys), en un entorn escolar i en “males condicions”: ràtios altes per manca de pressupost, falta d’atenció amorosa per excés de companys, massa hores amb activitats estressants, educació inadequada per ventalls grans d’edat a la mateixa aula, etcètera... Després, dels nou mesos en endavant, la criatura comença a desenvolupar-se física i psicològicament a un ritme lent però molt més evident; tot i amb això, fins als tres anys aproximadament no tanca la majoria de lligams neuronals, i és precisament per aquest fet que, dels zero als tres anys els infants no recorden pràcticament res. És pot dir que és materialment impossible fer-ho. Ull! No vol dir que no acumulin coneixement, tot el contrari. És l’etapa de més capacitat d’aprenentatge i gran part del vocabulari que aprenem a la nostra vida l’aprenem aquí! Per això diuen que els nens són com esponges! Però no poden formar records visuals ni fer-ne memòria. Per això es diu que els nens obliden ràpid, no perquè no els interessi el que fan, és que no poden recordar-ho! Persones tant importants que han tingut cura de nosaltres quan anàvem amb bolquers, desapareixen per sempre de la nostra memòria, com si no haguessin existit.

A partir dels tres anys i fins als set, sempre en termes aproximats, el cervell ja comença a memoritzar la realitat que l’envolta en el sistema de memòria que va desenvolupant i millorant amb la maduració. Uns abans i d’altres després, tots comencem a tenir records de certes coses, gestos, músiques, olors, situacions, persones... És a partir dels set anys aproximadament, que el cervell ja està format del tot i ja és capaç de funcionar a ple rendiment, però el que és més curiós és que ja no aprendrem mai tant com el que hem après en aquests primers set anys de vida.

Bestial. Un resum ràpid i intens. Soc un profà, segur que és pot ser més científic i dir-ho de manera més precisa. Jo ho explico perquè s’entengui planerament. Demano disculpes si algun concepte no és correcte del tot.

Dins el cap dels infants, per tant, en l’etapa pre-escolar, tot l’infantil i el primer cicle de primària, aquí a Catalunya i per extensió a Espanya, els nens i nenes es faran qui seran en mans d’aquestes “dones” –majoritàriament-, mal valorades i menys preuades per la societat en general. Les mestres de guarderia i d’educació infantil.

Faig un incís súper ràpid: també hi ha homes, sí. Pocs, tot s’ha de dir. I com que es dediquen a un món reservat “exclusivament” a les dones, estan tant mal valorats com elles.

Dit això, llenço diverses preguntes a l’aire, i com que no soc cap expert, no les respondré. Quina putada, eh? Bé, una vegada vaig tenir un mestre de biologia que em va dir, lo interessant no és resoldre una pregunta, sinó trobar les preguntes que genera cada interrogant. M’explico, no?

Aquest país s’ha plantejat bé que vol ser de gran?

Si hem de tornar a ser un destí turístic per omplir estadis, places de toros, hotels i restaurants, i la majoria treballar a baix cost per servir tot aquest personal, anem bé.

Els mestres i les mestres (sobretot de la etapa pre-escolar i d’infantil), són uns privilegiats que cobren un paston per poques hores de feina i moltes vacances o, són o haurien de ser els professionals més ben pagats i valorats del sistema?

Bé, per servir copes a la disco i posar totxos, tampoc cal ser cap llumenera!

Una educació excessivament disciplinada, no pot fer més mal que bé a tota la canalla que la rep, tenint en compte que el seu cervell no està preparat per rebre cap mena de disciplina?

Home, un trauma o dos tampoc fa tant mal, no? Una bufetada a temps...! El racó de pensar (pensar què?). Tenia un mestre de gimnàs que sempre explicava la història de la bufetada que li va donar a aquell alumne i que anys després li agraïa pel servei que li va fer... Sí, la hòstia que t’ha parit! Als nens, ma dura! Al cap de vall no se’n recorden de la missa la meitat i si són persones insegures, amb dificultats de relació, amb pors i fòbies desconegudes, és perquè van néixer així.

Si hi ha països que valoren la tasca de les professionals i els professionals del sistema educatiu, i configuren una societat que gira entorn del benestar i la salut d’aquest sistema, amb el resultat de tenir una societat més equilibrada, persones més sanes mentalment i el més important potser, ciutadans ben formats i capaços per enriquir el propi teixit humà del país, i famílies molt més ben estructurades i estables: perquè no ho apliquem aquí, sense reserves?

Potser no interessa. Clar, l’analfabetisme és necessari. Si creix el valor intel·lectual d’un país, és molt més difícil enganyar-lo i prendre-li el pel. 

Una mare que gaudeix d’un permís de maternitat de dos anys o més, és més feliç? I un nen que ha gaudit d’una infantesa estable, tranquil·la i amorosa, és menys productiu? Unes escoles públiques per a tothom, amb professionals preparats, amb un sistema educatiu potent, obert, acollidor i conciliat, no són bones coses per a un país? Només lo privat i concertat és lo bo? Les universitats, han de ser per als fills dels rics i els pocs privilegiats que becats o amb sort, pugin accedir-hi? És a dir, tot gira al voltant de lo mateix, sempre?

Diners, diners, diners. Interessos, interessos, interessos.

Impossible, impensable, inacceptable.

Les coses no es poden canviar! La constitució és intocable. Lo més important de tot són els Reis Catòlics, Cervantes, Platero y yo i la història de la democràcia i el paper importantíssim del Rey Don Juan Carlos I...

Un país que no te cura de l’educació dels fills de tots els seus ciutadans, i no destina tots els recursos de que pot disposar per assegurar que fa tot el que pot per tenir les millors escoles del món, i educar els nens i nenes més feliços i preparats del món, no és un bon país. És una merda. (ostres, això sembla la pregunta d’Unió!)

Un país que destina més diners a subvencionar militars que escoles, no és un bon país. És una bona merda.

Un país que no te joves preparats, en recursos i en emocions, és un país malalt i en decadència. I els vells, es moren. I els adults es fan vells. I els joves mouen el món. I si els joves no saben com moure el món, qui mou el món?

Cal que ho capgirem tot, posem en una balança les prioritats que tenim i comencem de nou a definir com volem que sigui la nostra educació, el nostre futur. Deixar de marginar lo públic i sobrevalorar lo privat. Deixar de pensar en prohibir i pensar més en motivar. Buscar les causes i parar de multar-ho tot.

Cal! 

Cal?

Potser no cal.

Al cap de vall, jo que soc un inútil ho tindré negre si pugen generacions més preparades que jo!

Deixem-ho tot com està, millor. Sí.

I si tenim traumes, ja anirem al psicòleg, al psiquiatre, al terapeuta o farem una sessió quàntica, unes constel·lacions o una regressió a la infantesa. També han de treballar aquests professionals, no?

No créixis tant, fill meu.

Ara mateix acabo de baixar a tirar les escombraries, i tornant cap a la porta m’he creuat amb un noi, un noiet de potser 15 o 16 anys. Vestit d’esport i fibrat com li pertoca a un noi de la seva edat que dedica temps a esbargir-se, a jugar, a competir. M’he vist a mi mateix, temps enrere; que em passava pel cap a la seva edat? Que li passava pel cap a aquest noi?

He vist el noi, m’hi he vist reflectit, he vist els seus pares per un forat i m’he vist a mi, mirant el meu petit Jan. Tot en uns segons, mentre pujava amb l’ascensor. Ara m’assec davant el teclat i segueixo veient el Jan amb quasi quatre anys, petit, bufó encara però amb detalls de nen gran, independent, que vol ser autònom, que ens rebutja buscant el seu espai però que alhora és tant i tant indefens que no controla encara quan pot i no pot passar el carrer, no acaba de posar-se sol les samarretes estretes sense ajuda, que encara somriu quan el desperto al matí cantant-li una cançó o que s’adorm sentint la guitarra i les veus dels seus pares a la fosca de la nit; una nit que l’espanta.

He vist un noi que podria ser d’aquí uns quants anys el Jan i llavors l’he vist mirant-me des de baix, encara no arriba al botó del quart pis, i ja el veig d’adolescent? Tu noi, sí que estàs malament, he pensat. Però no puc evitar pensar en ell com en un nen petit que creix i que busca fer-se gran, i alhora s’agafa a la pell de la seva tendra infantesa perquè l’acaronin, perquè el mimin, perquè juguin amb ell, perquè el segueixin veient tant petit que no el deixin mai d’abraçar, encara que defugi les abraçades passats uns segons meravellosos.

El Jan és gran; és una realitat que el defineix perfectament. És un nen més gran del que la mitjana és i la seva mida el traeix, la seva força el condiciona, el seu raonament sembla que l’acompanyi i llavors pobret, pateix una resposta dels adults més madura de la que li pertoca. No deixa de ser un petit que encara no ha fet els quatre però el mires i veus un nen de cinc o potser quasi sis anys. Ens costa recordar-ho a nosaltres, els seus pares, imagino que deu ser també difícil per als altres adults que hi col·lideixen durant el dia, a l’escola sobretot. Ha de ser difícil per a ell mateix, participar del joc i la vida dels seus companys, essent el gran i no volent ser-ho. Ell només vol ser nen, jugar, provar, tastar, riure, plorar, enfadar-se, alegrar-se.

No vull que creixis. Et vull així de dolç i que cada matí quan entres a classe tornis enrere i m’agafis volent quedar-te amb mi, volent un últim petó, una darrera apretada. Però ho faràs, i desitjo que sigui així, i que et facis un home, gran, fort i valent. I t’allunyaràs, i et veuré allunyar-te. Falta molt, ho se. Però he vist aquell noi i hi he pensat, i he plorat, ho reconec. Ets el primer dels nostres dos tresors i només per això, el valor de tenir-te i no tenir-te és incalculable.

Creix Jan, però no t’allunyis massa. I sempre que vulguis tornar a ser nen, imagina't que nosaltres hem crescut amb tu, i si ho necessites, sempre t'agafarem en braços, i et portarem al llit, notant l'escalfor tendre de la teva galta enganxada al coll. 

Gotes en blanc i negre

Avui ha plogut una mica aquí al Bages. Per ser justos, ha plogut bastant, sobretot tenint en compte que no plou gens ni mica des de fa un temps. Costa que caigui aigua del cel, i mira que és la cosa més senzilla del món.

Jo recordo quan era petit, que plovia més que ara, molt més. Recordo els dies de pluja, no només com una excepció sinó que era una cosa habitual; era habitual agafar les botes de pluja. I anar a l’escola travessant els clots del barri que s’omplien d’aigua, i en l’època de primaveres i tardors, els llacs que s’hi formaven eren colossals. Hi havia, concretament el pati interior de darrera la llibreria Titània i la guarderia Cim –al meu barri, Sant Martí de Provençals a Barcelona-, que era un erm de sorra que feia un clot al mig i quan era ple, no podies passar pel centre perquè l’aigua et superava les botes.

Era el camí d’anar a l’escola, com ara aquest programa que fan a la televisió. El nostre era un acudit al costat dels que es poden veure pel món, és evident, però era el nostre. Sortíem de casa, al carrer Huelva i no passàvem pel mig de l’illa perquè hi havia ionquis i zones fosques, fèiem una petita volta i o anàvem per la Joimon cap al carrer Treball o caminàvem per darrera, per Cantàbria. El segon obstacle, el més perillós: l’Avinguda Guipúzcoa; abans que l’arreglessin a com és ara la rambla, era un riu de cotxes en dues direccions i un parell de corriols estrets a uns metres de distància perquè els vianants poguéssim aturar-nos amb “seguretat”. Una illa de cases més i venia el camp del Júpiter, per un costat o per un altre. Per la banda de Cantàbria, era un ridícul caminet de sorra de la mida de dos peus junts, sovint minat amb cagarades de gos, i amb els retrovisors dels cotxes que havies d’anar esquivant a un costat i la paret rugosa de l’estadi a l’altre. I llestos. Final de trajecte, La Caixa.

No el banc, tot i que sí, era l’escola de la fundació de la Caixa, la única que tenia a Barcelona. Si viatjàvem acompanyats dels pares, es quedaven a la reixa de l’escalinata, i nosaltres baixàvem corrents, o caminant, o plorant, o rient i prou. Allà fèiem el dia, i mai més ben dit. Llavors hi anàvem des de les nou a la una, dues hores per dinar –amb trajecte d’anada i tornada-, i tres hores més a la tarda, de tres a sis. No hi havia debat per la sisena hora, en teníem set! Set interminables hores de rigorosa EGB, asseguts en els pupitres de dos, enganxats literalment al company de classe per a tota l’eternitat del dia. Allò sí que era anar al cole, no com ara. Classes magistrals, copies de cinc centes a mil línies de “no llegaré tarde al colègio” o “no levantaré la voz en clase”; qualsevol cosa si feies el més mínim intent de ser diferent, pensar diferent o actuar diferent. Cops de regla als dits, càstigs al despatx del director Mula o del Sr. Picó. Pare Nostres i Aves Maria cada dia del món. Ei, i jo soc del 74, no del 36! Que només en tinc 40, i quan recordo tot això sembla que hagi viatjat en el temps, que no hagi viscut jo aquells dies.

Veig el meu fill, el Jan, arribar a l’escola, agafat de la maneta del seu pare, fins a la porta de la classe, acomiadar-se de mi amb un somriure, entrar a classe amb una mestra riallera, la Mª Roser: preparada, competent, amorosa, disciplinada. Veig com surt de l’escola content, malgrat totes les coses que li poden passar, feliç d’aprendre coses amb uns mètodes totalment diferents als nostres, en un ambient envejable, amb uns materials i uns suports tècnics de ciència ficció per a la nostra generació. Ho veig, tanco els ulls, miro enrere i no m’ho crec. Qui s’ho pot creure?

No és no tenir mòbils o només mirar la Primera. És tot! És que quan plovia, els llamps feien saltar la llum, sovint. I teníem el Lumo Gazz preparat al traster, i tots els nens de la casa el sabíem encendre. I observàvem atents quan el pare o el germà gran canviava la samarreta perquè s’havia trencat per us, o mal us, ja m’enteneu... I lo sorprenent és que només afectava a la nevera i el fet que haguéssim d’anar amb espelmes. No es tallava l’internet ni deixava d’anar el DVD o el vídeo. No en teníem. Marxava la llum i tot seguia igual, a les fosques, però igual.

El món és un altre. Un món diferent que ens ha marcat tota la infància, que és quan diuen que et marquen per tota la vida. I aquests matussers hereus d’una vida perduda hem de fer de pares d’uns nens que no és que tinguin de tot, és que segurament no sabrien viure sense alguna de les coses que veiem tant normals. Calefacció central, mòbils, 60 o més canals de televisió, Wifi, llums led, tablets, ordinadors, consoles...

Ara quan plou, si plou, normalment no peta res i si ho fa, hi ha l’assegurança. Quan es fan bassals, els petits continuen buscant l’aigua i hi fiquen els peus. Els nens no han canviat, segueixen essent canalla com nosaltres. Canalles...

Han passat un bon grapat d’anys però, algun dia m’agradaria que marxés la llum, i pujar a buscar el llum de gas, que tinc preparat al traster, encara, amb la bombona a punt i la samarreta per estrenar. I viure uns instants sense tot el que s’encén, amb una única referència que fa pampallugues, i al voltant de la taula, les cares d’emoció dels infants mirant com la llumeta il·lumina la nit, i a fora plou a bots i barrals.

Hi hauria la mateixa màgia? O tot forma part de la nostàlgia d’uns temps més senzills; durs, però senzills.

Quines coses, eh?    

L'Artur a l'atur

És la meva opinió sincera, després d’estar en persona amb el Mas, que li hem de buscar una altra feina, una feina que no tingui res a veure amb el procés famós que vivim aquí, al nostre país. I ho dic sense cap mena de rancúnia ni ganes de fer-li mal. Al contrari, crec que li devem gratitud per engegar-nos i fer-nos trempar quan els altres potser no van estar a l’alçada. 

Clar, primer he d’explicar bé perquè vaig estar en persona amb ell. Vam coincidir casualment al Fira Coc de Tàrrega, i el vaig “perseguir” una mica en broma amb ma germana i la meva filla en braços. Al final, foto dels tres. Ja està. Quin moment... Bé, això vaig pensar després, tot mirant la foto. Un paio rapat amb la filla en braços que persegueix al president per fer-se un selfi amb un mòbil atrotinat. Per a ell, un moment de no res més, per a mi, un moment de reflexió. Era abans de les eleccions del 24 de maig, i quan el veia marxar en cotxe acompanyat de la comitiva i els guarda espatlles, em va venir el pensament clar al cap:

-President, t’hem de fer plegar.

Pot sonar cruel, però el dia següent de les eleccions –rectifico, al segon següent al finalitzar el recompte de les eleccions del dia 24-, ja hi havia un anunci de Preparats, la campanya que ha engegat la generalitat de Catalunya, evident pre-campanya per les eleccions del 27 de setembre. Evident joc brut de fer-se seu el lema, la idea, el moment i la ocasió. Torno al principi: el dia 9 de novembre va ser el president Mas qui va clavar l’anàlisi i va deixar en fora de joc als Republicans i companyia. Només va estar a l’alçada la Cup, i això és dir molt poc. En Mas i CIU al darrera és el partit que és i representa bàsicament als que sempre ha representat, i no són precisament independentistes de base els de Convergència, i menys els d’unió. Oportunistes de base, potser sí. Però el 9N ja ha passat, i començar una campanya al maig per apoderar-se de la idea de cara al setembre, manllevant el desig del poble i pagant una campanya a nivell nacional que deu haver costat lo seu, mentre les retallades segueixen i no es fa front a molts proveïdors que són en definitiva, gent del poble que no cobra. Em sembla lleig.

Em sembla lleig que Convergència i Unió, una coalició que es passa la vida barallant-se per veure qui la te més llarga, lideri un procés que és del poble i per al poble, i és per això, que sincerament, torno a dir-ho, hem de capgirar definitivament les estadístiques i començar a pensar només, en clau de sí o no. Clar i català.

Volem ser independents? Votem Esquerra o la Cup, partits que sí aposten per una independència sense pal·liatius. Perquè si no, la fragmentació entre tots els partits només generarà més pròrrogues, temps per anar amansint la bèstia. I em sembla que això precisament és el que ha estat fent Convergència i Unió des del principi.

Fer temps.

Ja vaig dir en un escrit de l’any passat, “L'Artur Mas no és un màrtir, és un instrument.” Ho mantinc ara més que mai.

Si ha de ser, pensem que ha de ser a través del pensament del poble, no d’un polític polivalent que, com Robespierre, fins que no va veure que el poble caminava no es va posar davant. I quan i va ser, de passar-se de rosca va morir guillotinat pel seu propi poble.

No li volem tant mal a l’Artur, donem-li senzillament vacances. Se les mereix.

Saps xiular? només has de juntar els llavis i fer...

El dissabte, al camp nou van sonar dos himnes a la vegada, l’espanyol i el contra espanyol. Dos expressions simultànies de nacionalisme oposades en el mateix espai; una, la oficial que presideix el Rei i tota la cúpula presidencialista de la llotja, de blanc i negre impecable, i l’altra, la popular, integrada per milers de persones –alguns s’entesten a dir-ne seguidors del Barça o del Bilbao- de colors i expressions marcades. Uns poden exercir el dret d’exhibir el seu nacionalisme i la seva llibertat d’expressió, els altres no. I com ho arreglem això?

Castigant, reprimint.

És la reacció típica del que no comprèn, del que no es mira els errors pròpis i carrega contra l’altre amb tota la força de l’emprenyada. És que no hi té cap responsabilitat l’estat espanyol i la corona en tot plegat? Són totalment innocents a ulls de la gent que de manera totalment injusta els xiula?

És reprovable menysprear un himne que expressa el sentiment d’un poble, però no pots castigar als que el menyspreen si usen el seu dret a no sentir-se part d’aquest poble, que els nega la realitat en la que viuen o volen viure.

Jo dic, és més greu xiular que manllevar les llibertats? Bé, si és així, reprimim-ho doncs.

A partir d’ara, tant en la vida com en l’esport, hem de viure sota una batuta que ens indiqui quan actuar i quan no fer-ho. Estiguem silenciats als camps, a les places i als mítings quan els polítics llencen arengues contra aquests i contra els altres. No aplaudim, no riem, no plorem. No expressem ni alegria ni odi, perquè tot pot ser mirat amb lupa. Aquest suposo que no és el món que volen els uns ni els altres, però no hi ha millor solució que aquesta.

Silenci.

L’estat espanyol no vol veure cap error en al seva immaculada gestió de les sensibilitats nacionals, i per tant, mai entonarà el mea culpa en tot això. I ni els catalans ni els bascos que se sentin agredits, mai reconeixeran que potser es passen un pel xiulant una vegada si i una altra també, el seu estimat himne nacional.

Silenci.

Això és el que proposo jo per la propera, la súper copa espanyola que hi haurà al agost o al setembre. Barça i Bilbao es tornaran a enfrontar en un partit on, essent la súper copa del país que els te aparats esportiva i socialment, sonarà algun himne. Que facin silenci, però no un silenci reverencial en el que quan acaba, s’aplaudeix. Un silenci espectral, en el que quan acaba no sona ni una ànima esperant que l’àrbitre xiuli el principi de l’encontre i els dos equips i la seva afecció puguin gaudir del partit. Silenci sepulcral, on es vegi que alguna cosa ha mort. El respecte per l’himne nacional espanyol.

Un minut de silenci, si us plau.