Felicitats Pititotto!

Fa cinc anys que vas canviar les nostres vides. Fa cinc anys que tot el meu món, va girar de dalt a baix i de dreta a esquerre. Des del primer alè ens vas portar de corcoll i amb el teu primer plor vas deixar clar que venies a aquest món perquè et sentíssim bé. Cinc anys de tu, de Jan. Cinc anys de Pititotto, de Janotto, de Jan Pitit, de Cutxurrucutxucu... Cinc anys d'aprenentatge continuat, de classes fora d'hores, de màsters en medicina, psicologia i magisteri.

Dissabte en fas cinc, i ja entres en el grup selecte dels múltiples fàcils de comptar. Després ja no serà res tant gran com els deu, i els quinze i no diguem els vint!! Tot just l'any passat aprenies a jugar sol, i enguany ets una font de preguntes, reflexions profundes, perquès inesgotables i energia imparable.

Dolç com un terrós del sucre que no menges perquè és dolent i distant com el pare que et va parir. Cautelós, prudent i observador, constant, lluitador i obstinat; contradictori, cridaner, imaginatiu, juganer, peliculero, reflexiu... que he de dir, guapo, ben plantat, gegant entre els més xics i petit entre els més grans.

Dissabte te'ns fas gran, tot i ser encara un petit projecte en desenvolupament. Una base de proves, la nostra prova constant. I malgrat tots els nostres defectes, sembla que vas creixent agafant les nostres coses bones. És un consol. Ho fem el millor possible, però som uns aprenents. Cada dia que s'acaba, és un maldecap més que hem superat, o no. Una prova constant per la nostra capacitat de créixer més del que pensem que ho hem de fer. Perquè ser pares és això, entendre que fins el néixer érem tant savis com després, tant rucs.

Cinc anys en els que també hem vist arribar la Ivet, la Putxurrunclins. La teva germaneta dolça i tremenda que has hagut d'aprendre a estimar des de la gelosia més innata. I te l'estimes com un tresor. I això encara et fa més gran, més admirable.

A vegades parlem de que hauria passat si haguéssiu anat al revés, si tu fossis el xic i ella la gran. De com seria tenir un pitit amb germaneta gran. De com seria el món si les coses no fossin com són... Però la veritat només és una; el món és millor des del dia en que vas arribar, millor encara quan la teva germana et va atrapar i res, per més trist o gros que sigui, podrà canviar aquest fet.

Dissabte, el meu Jan en fa cinc! Estic content de cada segon, és a dir, cent cinquanta set milions sis-cents vuitanta mil segons de felicitat compartida!

És una xifra fantàstica!!

Per molts anys, Petit meu! I felicitats a la mare, per la part que li toca!!

Bona nit!

Joc de Trons

Winterfell somiant que la alliberin! Dracs afamats lluitant contra gossos famèlics. Bastards acomplexats jugant amb les espases dels seus pares. Una rossa rinxolada al sud, un moreno rinxolat al nord, i al mig, els bessons Lanister aguantant totes les embastides. Déus contra Déus, els antics d'unes cases i els nous de les altres i al mig, el Déu venjatiu vermell que abandera el poble. Sang i fetge, honor, tradició, posada en escena, teatre, realitat, traïció, corrupció, amor, sexe, vida, mort...

És Joc de Trons. M'enamora! No vull que s'acabi mai, però s'acabarà. Tard o d'hora. Cada any, deu capítols d'una hora que quan els comences a veure, si t'agrada, els acabes pensant que han estat curts, que falten trossos! I quan la setmana que ve, diumenge d'eleccions, s'acabi la temporada d'enguany, només quedarà el buit, el no res... fins la primavera vinent. Horrorós. Seguirà aquell? Morirà? Regnarà? Acabaran passant tots per les flames del mascle negre? Ja ha caigut l'últim gegant?...

Preguntes sense resposta que moren en les neurones esbojarrades d'uns quants guionistes i un escriptor que ha deixat anar la fera de dins i s'ha alliberat. Ara, la bèstia és de tots, ja no és només seva. La història es fa sola, creix i s'expandeix com una taca d'oli. Com la taca de sang fresca que s'escampa sota l'últim dels abatuts, que mira al cel amb els ulls buits. Els estendards ja s'han alçat per fi a les parets que tocaven, per quan de temps?

És Joc de Trons. Un serial televisiu.

És Joc de Trons. Una radiografia tenyida de vermell de la vida real, de les nostres batalles internes, de les nostres misèries externes. Un joc de fotografies maquillades de fantasia, on la crua vida real es desplega amb tot el seu esplendor.

És el nostre Joc de Trons. El món que coneixem, on els dracs són armes de destrucció massiva que deixen anar els exercits que volen en caces. Un món que avança a cop de traïció política, de traïció religiosa. Els grans bancs i les grans fortunes, les grans famílies, els nostres Lanisters, Frai o Targariens, els seus consellers i les seves titelles. Sang i fetge, honor, tradició, posada en escena, teatre, realitat, traïció, corrupció, amor, sexe, vida i mort.

Cada dia hi juguem i no ens n'adonem. O potser sí, que encara fa que sigui més cruel. Saber-se part d'un joc en el que et diuen, tu camina, no corris, gaudeix i no miris enrere. La vida són dos dies i te'ls permeten viure com puguis. El voler no és poder. És una fal·làcia, una mentida més que ens colen per fer-nos pensar que tenim la llibertat. La llibertat de què? De votar cada quatre anys o sis mesos als que ens governaran? La llibertat de canviar de vida quan descobrim que la que ens havíem marcat quan érem massa joves i inconscients, no ens agrada, no ens convé... no ens fa feliços. La felicitat, l'altre pastanaga del ruc! Has de ser feliç! La felicitat no és al cap d'amunt, és fa tot fent camí. La felicitat no existeix, és una paraula que descriu una pel·lícula, una història escrita, un conte d'infants que ens repeteixen des de xics per que pensem que és certa. Viure és una tómbola, en això tenia raó la cançó. La sort de néixer on et van parir, la sort de tenir la salut que tens, la sort de poder escollir bé el camí -l'agafis on l'agafis-. La sort de ser capaç, la fortuna... la capritxosa fortuna.

La capritxosa fortuna que fa que uns pocs siguin els escollits i la resta siguem els seus peons, els seus esclaus, les seves titelles.

Titelles en un Joc de Trons ben real, estereofònic i en tres dimensions.

Per tots els Déus antics i nous, prefereixo mil vegades lluitar contra el caminants blancs! Almenys, saps que ells són de fiar. Sempre van a per tu.

Bon dia!! 

Parets de paper

Una experiència en un càmping pot ser sempre gratificant. Un dia o una setmana envoltat de caravanes, bungalows, tendes i altres habitacles difícils de definir, amb tota la varietat haguda i per haver de persones que les omplen, que hi viuen.

És curiós com ens passem la vida insonoritzant la nostra llar, omplint-la de personalitat, de decoracions concretes i estudiades, assegurant la seguretat de les seves portes i finestres, convidant selectivament a les visites amb criteris d'amistat, familiaritat o interès... en fi, que treballem sense descans per aconseguir la singularitat dins les portes de casa i llavors, siguem capaços a la vegada, d'obrir les portes de la nostra intimitat a totals desconeguts i a coneguts de temporada, oferint les nostres vergonyes i virtuts en sabatilles i pantalons curts de temporades passades.

Sense anar més lluny, aquest cap de setmana passat he estat en un càmping! Us ho esperàveu, eh? Ens van convidar uns bons amics a passar una nit amb ells; bé, no de convidats amb ells, que resulta que és paradoxalment més car que si entràvem a mode d'inquilins d'una tenda en la parcel·la correlativa a la seva, coses de càmpings. El fet és que, amb tota la família hi hem estat la mar de bé. Només han estat 26 hores contades, és a dir, un dia i escaig amb les hores de nit incloses. Si feu números, no arribem a 18 hores d'activitat; però és igual...

Sabeu que signifiquen 18 hores totalment anòmales en una vida calculada al minut com la que tenim a casa? Són unes vacances!! No faré campanya per cap candidat a les eleccions del país veí, dient que no podem permetre'ns una setmana de vacances ni tant sols, però aniria per aquí la cosa. Bé, i també està la situació del Cocu, el gos, que està malalt i ens condiciona bastant el fet d'haver de donar-li medicació dia sí, dia també, i que deixar-lo a una residència canina per uns dies és més car que anar de càmping la família sencera, i que voleu que us digui, buscar-ne un que acceptin animals, per tenir-lo tot el dia lligat a un arbre, doncs tampoc. Vaja, quin pal!

Que mola molt sortir de la rutina i oblidar-se dels horaris les dietes i els sucs verds. Ei! Que m'he engreixat dos quilos només en 26 hores! En quatre àpats carregats de carn, sucre, beures alcohòlics i ensucrats i més extres que no calien però, que carai, calien, ens hem saltat totes les normes.

Ha estat com una orgia del menjar i la disbauxa! Però sense sexe.

Ja se sap, al càmping hi ha parets, però són molt fines.

Tot se sent.

Jo vaig tenir una necessitat nocturna. Bé, parlant finament, volia anar a fer de ventre i era una hora entrada del vespre. A aquestes hores, en un càmping ple d'estrangers europeus, el silenci és envejable. I per algunes coses, no va massa bé. Per veure la tele, per exemple, que la posis al volum que la posis sempre sembla que està a tota castanya! Com deia, vaig anar als serveis i estaven buits. Uns serveis grans, tipus romà, un quadrilàter amb plantes grans i verdes en jardineres centrals i les piques a una banda, les dutxes a l'altre costat i diferents estils de wàters a les altres dues parets del quadrat. Per pixar de peu, per canalla, per cadires de rodes i la tassa de tota la vida. La que necessitava jo. I buscant precisament això, silenci, em vaig tancar en un d'ells. Mentre faig la feina, reviso el mòbil, qui no? He de dir que soc molt discret! Soc d'aquells que pixa assegut per no fer soroll i no embrutar la tassa. Que no m'agrada cridar l'atenció d'allò que surt i cau a l'aigua, no se si m'enteneu. I amb aquesta idea, i sense entrar en detalls, em vaig concentrar en els wats endarrerits, fins que vaig sentir un soroll de petjades, d'aquell que arrossega la sabatilla a cada passa, i la respiració forçada d'algun senyor que entrava. Va escollir la porta del costat a la meva. Jo no em vaig moure. Com a aquelles pelis, quan la víctima és amagada al lavabo i entra el dolent, obrint una a una totes les portes...

Llavors començo a sentir la cremallera, el cinturó, una gometa que semblava ajustadeta i un petit gemec de plaer acompanyat d'un soroll de tapa contra tassa. I llavors, jo en el meu silenci sepulcral sento: aaaaa-aaah! Crutx! Cropp! Xof! aaaaaa-aaaah! Pffffffffff! Puuuuuueeeet! Preeeep! Xof! ...

No es pot descriure en paraules. Van ser vint segons? Mig minut? Minut i mig? No ho se. Esforç i descàrregues i llufes i sorolls desagradables amb mig centímetre d'aïllament tèrmic. I pobre home, no en tenia cap culpa, però segurament no sabia que jo estava allà, amb el meu mòbil, congelat.

Suposo que quan va sentir que just al costat algú s'aixecava de cop i tirava de la cadena, el devia deixar sobtat, o no. No se sap mai, és el que deia al principi, quan t'acostumes a la vida en un lloc tant transparent, tant accessible, tant públic dintre lo privat, coses que dones per íntimes a casa teva es converteixen en fets quotidians, i deixen de tenir sentit moltes normes socials establertes.

Jo, quan vaig tornar a la taula amb els meus i vaig explicar la ridícula situació, vaig riure molt. Potser ell també ho va fer, sanament amb els seus, i tots dos vam alliberar tensions, primer tassa avall, i després en bona companyia.

La veritat és que, ara que soc a casa, amb el meu ordinador, la meva tele, el meu internet i la meva porta tancada a pany i cadena, trobo a faltar les cremalleres i les cadires de plàstic, les pujades i les baixades a la piscina o la platja i sobretot, la possibilitat d'anar a algun lloc, i que em passin coses imprevistes que em facin riure i em facin veure que la vida, és molt més interessant quan et sorprèn amb els pixats al ventre.

I en el meu cas, mai més ben dit!

Que tingueu una bona nit, i un millor matí! 

Antecedents Penosos

Soc a casa, a les set de la tarda. Quarts de vuit, per ser exactes. Puc asseure’m a davant l’ordinador, mirar webs de viatges, reservar un avió privat per demà matí i pagar-lo via targeta de crèdit sense cap problema. Puc comprar qualsevol article d’Amazon, o un llibre a Abacus, o ordenar per demà matí la compra al súper i que me la portin a casa. Puc fer les gestions de la seguretat social, arreglar el meu atur des del mòbil, revisar les meves comptes bancàries, realitzar transferències aquí i a l’estranger. Puc pagar una entrada de cine, imprimir-la nominal i anar-hi després de sopar. I podria, si volgués i tingués diners per fer-ho, moltes més coses, sense moure’m de casa, amb total privacitat, seguretat i fiabilitat.

Ministeri de justícia, subsecretaría de justícia. Any 2016.

He de demanar els meus antecedents penals per poder treballar de la feina que fa temps que treballo, perquè resulta que a alguns centres docents i altres indrets dedicats als infants, no cuiden prou les formes i han despistat les mirades durant anys. Vaja, que ara han saltat totes les alarmes socials hagudes i per haver sobre els pervertits que treballen amb nens –no especificaré quin tipus, perquè n’hi ha de tots-, i tots estem sota sospita fins que no es demostri el contrari.

I no critico que es posi un punt més de seguretat en aquest àmbit, que la canalla és sagrada! Però clar, si demanes un paper d’aquests, posa facilitats, collons!

Com anava dient, he de demanar aquest paper, i puc fer-ho des de casa! Que carai, tinc la firma digital al dia i estic autoritzat a fer la demanda des de casa i a rebre sense moure’m els papers per correu. Fan-tas-tic! Visca la modernitat.

Començo. Entro a la web del Ministério de Justicia, apartat de antecedentes penales. Solicitar por internet. Clic! Llavors et surt un anunci gran i groc que et diu, “atención, si usted usa el navegador Google Crome bla, bla, bla... perfecte, no uso el crome. Segueixo endavant. Quina sort que tinc avui! Clic!

Paso uno, rellenar formulário. Relleno, relleno... Francesc Badia i bla bla bla, hijo de tal i cual, nacido el tal i residente en España, Barcelona, Manresa código tal... Banco cual, rellene los datos bancários, se le va a proceder a cobrar tal i qual... Entidad que le requiere los antecedentes: bla bla; motivo: tal i cual.

Aceptar.

Error! Ja hi som!!

Los datos introducidos relativos a su identidad són incorrectos. Por favor revise y acepte de nuevo.

Venga, els noms dels pares no estan com al DNI. Sense cognoms!! Que demana Nombres! Que ruc... Aceptar.

Error! Que passa ara?

No olvide clicar la pestaña de comprovación automática de datos del DNI... AH! I per què recollons no ho fan automàtic? Si és imprescindible, i no és part de cap tria... aix! Clic!

Aceptar!

Error! Nooooo! QUE HE FET MALAMENT ARA?

El telefono introducido no es correcto. A veure, repassem... Ah, clar, poner el número +34 delante. Clic!

ACEPTAR!

Error! Buaaaaaa!

No olvide clicar la pestaña de comprovación automática de datos del DNI... JODER! Perdoneu el meu llenguatge, aquí ja estava mosca. Clico la punyetera pestanya, reviso tot el document. Clic?

Aceptar?

...

Siiiiii! Resumen de la petición, Francesc Badia i bla bla bla... perfecte. Banco tal Ministério cual, motivo este... Aceptar.

...

Ahora se procederà al cobro del importe de la tasa de bla bla bla, por el que deberà firmar correctamente... Clic! Por fin.

Error!

Noooooooooooo!

Un error inesperado ha ocurrido antes de finalizar el procedimiento. Por favor revise la configuración de su ordenador y actualize Java.

No puc tirar enrere, el formulari no s’ha guardat. He de tornar-hi. Paciència, ara ja ho tinc per la ma. Revisaré el tema i llestos.

Torno a entrar. Reviso. Comprovación de compatibilidad de su ordenador.

Unidad no compatible! Per què?

Llista: navegador no compatible (no era crome!). Vaja, havia de ser només l’explorer 11. Bueno, solventable. Java no actualizado. Bé, no passa res. Còpia de wíndows no validada. Validada per qui? Només és valida la versió Windows 7.0... Jo tinc el 10. Hi ha dues versions i mitja pel mig, parlem de deu anys d’endarreriment? No pot ser.

Ah, a sota diu que de totes maneres ho puc tornar a provar, si només fallen alguns requisits... potser... ves a saber...

Obro el Internet Explorer 11, amb el Java al dia, reviso la firna, correcte, em detecta el Java... no! Joerrr. El windows segueix essent massa nou per ells, però ho provo.

Certament, no era el meu dia. Tots els passo altre cop, Aceptar i ... Error inesperado ha ocurrido antes de...

Ministerio de Justícia, any 2016.

Demà aniré amb el paper imprès, al banc a fer cua i a pagar, a l’ajuntament a fer cua i a compulsar documents i a correus a enviar certificat el paperet. Mitja hora llarga perduda avui, tot el matí perdut demà.

Ara només confio que no tingui cap antecedent penal que no sàpiga i m’esguerri el dia!

I després ens preguntem com és que la justícia va tant lenta. Si el que és estrany és que no estigui aturada del tot!

Apa, bona nit a tothom!!

A cop de Cup

Hi ha almenys tres motius pels que no m'agrada la Cup. Són extremadament lents, degut a la seva construcció democràtica assambleària. Són extremadament protagonistes, tot i ser la minoria dels independentistes i finalment, veure i percebre que el pes de les opinions de la Cup, sovint, és molt similar al pes i les opinions d'alguns i algunes de les seves dirigents. Clar, ells s'anomenen companys i companyes. 

No penseu que dient això em quedo tant ample, o que m'agradi massa. De fet, jo ni soc sospitós de ser de CIU ni de dretes, tinc un passat escolta que no he amagat mai, i per tant soc assembleari per definició, i m'agrada escriure i dir la meva, tot i ser ningú, per tant també tinc un cert afany de protagonisme. Bé, que podria ser perfectament de la Cup. Però no.

Tot i que els he votat.

Però no.

Tot i que ara m'ho pensaré dues vegades a l'hora de tornar-los a votar.

Perquè penso que una colla tant petita de gent que, popularment s'han unit per portar la veu de la minoria al parlament i aportar el seu gra de sorra a la democràcia, actua clarament de fre al propi procés que ells mateixos han anat accelerant a cop d'efecte. I això és contradictori. Van accelerar la declaració d'independència quan ells mateixos havien dit que amb el 47 per cent no n'hi havia prou per fer-la, i quan s'han de mullar per començar a fer funcionar el govern, que aquest tingui força i sigui sòlid, va i el frenen a cop de veto, malgrat que diuen que no, ara ho acaben de dir, no hi ha veto.

Jo tampoc m'he cregut mai als de CIU. Ho he dit per activa i per passiva, que no són de fiar. Però mira si soc cabut, el que més de fiar era per mi, era el que s'havia trastocat a nivell nacional i internacional i que més estava fent per internacionalitzar-nos: en Mas. I se'l van carregar a canvi de donar estabilitat.

És evident que cada dia que passa i a cada nova actitud bel·ligerant amb Junts pel Sí, només dona la raó a tots aquells que deien i diuen, que la Cup i JPS no eren compatibles, ni tant sols amb l'horitzó de la independència al davant dels nassos.

També penso que jo, que no soc de la Cup, tinc dret a ser escoltat i valorat. Com els gairebé dos milions que com jo, van confiar en una campanya que deia Sí a la independència, junts millor que separats... pel procés!

Pel cul ens esteu donant.

Primer ens heu fet fer el ridícul més espantós a nivell europeu amb el número post electoral. Això penso. Ens heu donat pel cul a tots els que vam confiar en vosaltres. Ens heu obligat a menjar-nos un polític que ningú havia triat enlloc del que anava amb velocitat de creuer i tenia tots els avals i el pes polític necessari per engegar un procés tant complex i potent com el que tenim. Després amb totes i cada una de les assemblees on doneu veu i vot a uns quants per actuar, o no, de fre de la majoria. Potser no fem assemblees però pensàvem que la independència era l'objectiu. I per assolir-la hi anàvem junts. Però no: junts, però depèn.

I llavors van sortint temes paral·lels d'Arran, que només els posa a l'alçada d'intolerants tant o més perillosos que els d'ultra dreta.

Jo no soc un intolerant. Jo no vull una independència a qualsevol preu. Jo no vull un país dividit en dos. Soc català, vull un país nou, fort i ben fet. Amb coses bones i que m'agradin, i coses que no m'agradaran, i coses que no seran bones. Perquè el món no és perfecte, no és quadriculat. Però no vull un país fet a cop de Cup. A cop d'amenaça i de veto. A cop de declaració i exigència. A cop de velocitat descontrolada i frenades a ran.

Som víctimes de la història i la història que tenim al darrera ens avala per fer les coses d'una manera pacífica, cívica i tranquil·la. Sense perdre gent pel camí perquè vagin les coses massa a poc a poc o amb massa pressa.

Hem de ser constants. Tocar la moral als castellans d'aquella manera que només sabem fer nosaltres.

Amb humor fi.

Al pas que portem, tot el crèdit que vam guanyar com a poble a cada Diada, el perdrem darrera cada baralla de parella. I amb cada independentista emprenyat hi ha un que es passa al bàndol de Podem. I Podem no vol la independència de Catalunya. Vol governar Espanya. No us enganyeu!

I al final de tot, quan tinguem un país, seguirem essent veïns de tots ells. I seguirem tenint molta gent que no creurà en Catalunya encara que sigui una realitat. I els seguirem tenint aquí. I poc a poc ens haurem d'anar convencent que no és tant mala idea ser Català.

Però ho haurem de fer tots junts. Amb maneres de fer de tots, de la majoria i també de la minoria. La minoria de la Cup. La minoria de Ciutadans. La minoria de Psc. La del PP... Aquestes minories també són catalanes. I també es mereixen respecte.

Per tot això no m'agrada la Cup. Es miren el melic, diuen que són els més demòcrates dels demòcrates, però només s'escolten a ells i els que vesteixen com ells. Que no són anti-sistema, però el sistema que tenim no és bo. El bo és el seu. Quin és? Si ja costa entendre aquestes votacions d'empats que es desempaten misteriosament o de 26-29 i tres abstencions; quins números més casualment aparellats. Sempre la balança se'n va cap a la minoria. Com que són ells, i saben que ens tenen agafats per les pilotes. Que als que ens agafeu les pilotes no són només convergents!! Que som tots!

I tots estem veient que des del 27S, ja farà aviat un any, tot va igual o pitjor que abans. I clar...

És culpa de Junts pel Sí, oi?

A prendre pel Cup!