Joc de Trons

Winterfell somiant que la alliberin! Dracs afamats lluitant contra gossos famèlics. Bastards acomplexats jugant amb les espases dels seus pares. Una rossa rinxolada al sud, un moreno rinxolat al nord, i al mig, els bessons Lanister aguantant totes les embastides. Déus contra Déus, els antics d'unes cases i els nous de les altres i al mig, el Déu venjatiu vermell que abandera el poble. Sang i fetge, honor, tradició, posada en escena, teatre, realitat, traïció, corrupció, amor, sexe, vida, mort...

És Joc de Trons. M'enamora! No vull que s'acabi mai, però s'acabarà. Tard o d'hora. Cada any, deu capítols d'una hora que quan els comences a veure, si t'agrada, els acabes pensant que han estat curts, que falten trossos! I quan la setmana que ve, diumenge d'eleccions, s'acabi la temporada d'enguany, només quedarà el buit, el no res... fins la primavera vinent. Horrorós. Seguirà aquell? Morirà? Regnarà? Acabaran passant tots per les flames del mascle negre? Ja ha caigut l'últim gegant?...

Preguntes sense resposta que moren en les neurones esbojarrades d'uns quants guionistes i un escriptor que ha deixat anar la fera de dins i s'ha alliberat. Ara, la bèstia és de tots, ja no és només seva. La història es fa sola, creix i s'expandeix com una taca d'oli. Com la taca de sang fresca que s'escampa sota l'últim dels abatuts, que mira al cel amb els ulls buits. Els estendards ja s'han alçat per fi a les parets que tocaven, per quan de temps?

És Joc de Trons. Un serial televisiu.

És Joc de Trons. Una radiografia tenyida de vermell de la vida real, de les nostres batalles internes, de les nostres misèries externes. Un joc de fotografies maquillades de fantasia, on la crua vida real es desplega amb tot el seu esplendor.

És el nostre Joc de Trons. El món que coneixem, on els dracs són armes de destrucció massiva que deixen anar els exercits que volen en caces. Un món que avança a cop de traïció política, de traïció religiosa. Els grans bancs i les grans fortunes, les grans famílies, els nostres Lanisters, Frai o Targariens, els seus consellers i les seves titelles. Sang i fetge, honor, tradició, posada en escena, teatre, realitat, traïció, corrupció, amor, sexe, vida i mort.

Cada dia hi juguem i no ens n'adonem. O potser sí, que encara fa que sigui més cruel. Saber-se part d'un joc en el que et diuen, tu camina, no corris, gaudeix i no miris enrere. La vida són dos dies i te'ls permeten viure com puguis. El voler no és poder. És una fal·làcia, una mentida més que ens colen per fer-nos pensar que tenim la llibertat. La llibertat de què? De votar cada quatre anys o sis mesos als que ens governaran? La llibertat de canviar de vida quan descobrim que la que ens havíem marcat quan érem massa joves i inconscients, no ens agrada, no ens convé... no ens fa feliços. La felicitat, l'altre pastanaga del ruc! Has de ser feliç! La felicitat no és al cap d'amunt, és fa tot fent camí. La felicitat no existeix, és una paraula que descriu una pel·lícula, una història escrita, un conte d'infants que ens repeteixen des de xics per que pensem que és certa. Viure és una tómbola, en això tenia raó la cançó. La sort de néixer on et van parir, la sort de tenir la salut que tens, la sort de poder escollir bé el camí -l'agafis on l'agafis-. La sort de ser capaç, la fortuna... la capritxosa fortuna.

La capritxosa fortuna que fa que uns pocs siguin els escollits i la resta siguem els seus peons, els seus esclaus, les seves titelles.

Titelles en un Joc de Trons ben real, estereofònic i en tres dimensions.

Per tots els Déus antics i nous, prefereixo mil vegades lluitar contra el caminants blancs! Almenys, saps que ells són de fiar. Sempre van a per tu.

Bon dia!!