Parets de paper

Una experiència en un càmping pot ser sempre gratificant. Un dia o una setmana envoltat de caravanes, bungalows, tendes i altres habitacles difícils de definir, amb tota la varietat haguda i per haver de persones que les omplen, que hi viuen.

És curiós com ens passem la vida insonoritzant la nostra llar, omplint-la de personalitat, de decoracions concretes i estudiades, assegurant la seguretat de les seves portes i finestres, convidant selectivament a les visites amb criteris d'amistat, familiaritat o interès... en fi, que treballem sense descans per aconseguir la singularitat dins les portes de casa i llavors, siguem capaços a la vegada, d'obrir les portes de la nostra intimitat a totals desconeguts i a coneguts de temporada, oferint les nostres vergonyes i virtuts en sabatilles i pantalons curts de temporades passades.

Sense anar més lluny, aquest cap de setmana passat he estat en un càmping! Us ho esperàveu, eh? Ens van convidar uns bons amics a passar una nit amb ells; bé, no de convidats amb ells, que resulta que és paradoxalment més car que si entràvem a mode d'inquilins d'una tenda en la parcel·la correlativa a la seva, coses de càmpings. El fet és que, amb tota la família hi hem estat la mar de bé. Només han estat 26 hores contades, és a dir, un dia i escaig amb les hores de nit incloses. Si feu números, no arribem a 18 hores d'activitat; però és igual...

Sabeu que signifiquen 18 hores totalment anòmales en una vida calculada al minut com la que tenim a casa? Són unes vacances!! No faré campanya per cap candidat a les eleccions del país veí, dient que no podem permetre'ns una setmana de vacances ni tant sols, però aniria per aquí la cosa. Bé, i també està la situació del Cocu, el gos, que està malalt i ens condiciona bastant el fet d'haver de donar-li medicació dia sí, dia també, i que deixar-lo a una residència canina per uns dies és més car que anar de càmping la família sencera, i que voleu que us digui, buscar-ne un que acceptin animals, per tenir-lo tot el dia lligat a un arbre, doncs tampoc. Vaja, quin pal!

Que mola molt sortir de la rutina i oblidar-se dels horaris les dietes i els sucs verds. Ei! Que m'he engreixat dos quilos només en 26 hores! En quatre àpats carregats de carn, sucre, beures alcohòlics i ensucrats i més extres que no calien però, que carai, calien, ens hem saltat totes les normes.

Ha estat com una orgia del menjar i la disbauxa! Però sense sexe.

Ja se sap, al càmping hi ha parets, però són molt fines.

Tot se sent.

Jo vaig tenir una necessitat nocturna. Bé, parlant finament, volia anar a fer de ventre i era una hora entrada del vespre. A aquestes hores, en un càmping ple d'estrangers europeus, el silenci és envejable. I per algunes coses, no va massa bé. Per veure la tele, per exemple, que la posis al volum que la posis sempre sembla que està a tota castanya! Com deia, vaig anar als serveis i estaven buits. Uns serveis grans, tipus romà, un quadrilàter amb plantes grans i verdes en jardineres centrals i les piques a una banda, les dutxes a l'altre costat i diferents estils de wàters a les altres dues parets del quadrat. Per pixar de peu, per canalla, per cadires de rodes i la tassa de tota la vida. La que necessitava jo. I buscant precisament això, silenci, em vaig tancar en un d'ells. Mentre faig la feina, reviso el mòbil, qui no? He de dir que soc molt discret! Soc d'aquells que pixa assegut per no fer soroll i no embrutar la tassa. Que no m'agrada cridar l'atenció d'allò que surt i cau a l'aigua, no se si m'enteneu. I amb aquesta idea, i sense entrar en detalls, em vaig concentrar en els wats endarrerits, fins que vaig sentir un soroll de petjades, d'aquell que arrossega la sabatilla a cada passa, i la respiració forçada d'algun senyor que entrava. Va escollir la porta del costat a la meva. Jo no em vaig moure. Com a aquelles pelis, quan la víctima és amagada al lavabo i entra el dolent, obrint una a una totes les portes...

Llavors començo a sentir la cremallera, el cinturó, una gometa que semblava ajustadeta i un petit gemec de plaer acompanyat d'un soroll de tapa contra tassa. I llavors, jo en el meu silenci sepulcral sento: aaaaa-aaah! Crutx! Cropp! Xof! aaaaaa-aaaah! Pffffffffff! Puuuuuueeeet! Preeeep! Xof! ...

No es pot descriure en paraules. Van ser vint segons? Mig minut? Minut i mig? No ho se. Esforç i descàrregues i llufes i sorolls desagradables amb mig centímetre d'aïllament tèrmic. I pobre home, no en tenia cap culpa, però segurament no sabia que jo estava allà, amb el meu mòbil, congelat.

Suposo que quan va sentir que just al costat algú s'aixecava de cop i tirava de la cadena, el devia deixar sobtat, o no. No se sap mai, és el que deia al principi, quan t'acostumes a la vida en un lloc tant transparent, tant accessible, tant públic dintre lo privat, coses que dones per íntimes a casa teva es converteixen en fets quotidians, i deixen de tenir sentit moltes normes socials establertes.

Jo, quan vaig tornar a la taula amb els meus i vaig explicar la ridícula situació, vaig riure molt. Potser ell també ho va fer, sanament amb els seus, i tots dos vam alliberar tensions, primer tassa avall, i després en bona companyia.

La veritat és que, ara que soc a casa, amb el meu ordinador, la meva tele, el meu internet i la meva porta tancada a pany i cadena, trobo a faltar les cremalleres i les cadires de plàstic, les pujades i les baixades a la piscina o la platja i sobretot, la possibilitat d'anar a algun lloc, i que em passin coses imprevistes que em facin riure i em facin veure que la vida, és molt més interessant quan et sorprèn amb els pixats al ventre.

I en el meu cas, mai més ben dit!

Que tingueu una bona nit, i un millor matí!