Atac al tabac

Ens tenen tant acostumats a pagar per tot una barbaritat que tot allò que suposadament forma part del luxe o dels articles que haurien de ser prohibitius es converteix en relativament car o barat. M’explico.

Quan jo era més jove que ara, recordo que les campanyes per lluitar contra el tabac eren impactants, segurament perquè mai s’havien fet així, impactants. Vam passar de veure els anuncis de Marlboro a la tele amb el cowboy galopant a tot drap amb el cigarro a la boca, a veure l’anunci simpàtic del Croiff i finalment les capanyes agressives, prohibicions en espais públics, bars, etcètera. Els paquets de tabac van passar de valer menys de cent pessetes a valdren gairebé mil avui en dia i dels dibuixets atractius i cridaners amb publicitat juvenil, ara ens ensenyen la cara més grisa i bruta de l’addicció: malalties, boques destrossades, pulmons ennegrits…

I tot això perquè? Doncs se suposava que per que s’anés reduïnt considerablement el consum de la droga aquesta, que empudega, que embruta, que ennegreix i que enlletgeix tot el que toca, persones, coses, espais. I s’ha aconseguit? Bé, els estudis diuen que una generació sí que ho ha anat deixant, conscienciada. Però ara també diuen que els joves tornen a fumar més que abans, les noies han augmentat el consum i tot es torna a disparar? La generació acostumada a rebre impactes televisius, lúdics i dimatges cada dia més fortes ja ni es mira els paquets amb angunia. S’han acostumat als paquests dissuassoris. 

La generació acostumada a pagar per tot una barbaritat, s’ha acostumat a pagar una barbaritat per un paquet de tabac de marca o un per liar, i ja no significa un luxe, com pretenien els preus que s’han anat posant. Però, és que si t’ho mires fredament, que són 5 euros per un paquet que et dura un dia o una mica més, si és el que val un sobre de cromos de futbol especial, o del poquemon go! Quin varòmetre econòmic han de tenir si per un cubata te’n claven 6 en el lloc més car, una birra de nit 2,5, una  entrada de cine barata 5 amb cèntims, un simple spinner en costa 10! 

És evident que el que no és pedagogia ben feta, el que es prohibeix i es multa i es castiga sense més explicacions no funciona. A la llarga es torna contra els que l’han prohibit i els afectats s’acaben rebotant, encara que sigui en detriment de la seva salud, butxaca o moral. I és evident també que les campanyes contra el tabac estan fracassant, bàsicament per la raó més senzilla, el tabac és un negoci que mou tants calers que no pot desapareixer, encara que s’emporti pel camí la meitat de la població, sobretot si per marxar van pagant tants calers a les arques de les tabaqueres i a les arques de l’estat.

Bé, com sempre, és el que penso jo, segur que dec estar mig equivocat…

La corrupció és un sistema

Vaig a fer una mica l'anàlisi de la situació del nostre país en termes generals i sense entrar massa en detall. Sense tecnicismes que despistin ni demagògia barata que maregi al personal. Dient-ho d'una manera senzilla, vaig a parlar com parla la gent del carrer i mirant les coses des d'un punt de vista humà, simple, planer.

Anem a pams. Com diria en Vicent Sanchis: punt número u.

Aquí s'hi viu bé. Això ho sap des del més llest al més ruc i des del més ric al més pobre. De tots els països "civilitzats" del món, la península ibèrica, particularment la part de la costa mediterrània, reuneix unes característiques físiques, ambientals i climatològiques envejables.

Punt número dos. Viure aquí, tenint la vida arreglada, és podria dir que és la hòstia. Per tenir la vida arreglada necessites diners. Ja se que els diners no fan la felicitat i tots els tòpics habituals que se solen dir, però com diu sovint l'Ester, la meva dona, ha de ser tant alliberador no patir mai, mai, per arribar a final de mes! I si a sobre et pots permetre els petits luxes de la vida moderna, genial! no?

Punt número tres. Tenir diners, els diners que acabo d'esmentar a l'anterior punt, vol dir tenir-ne molts. Per fer molts calers has de fer trampes. Ningú es fa millonari jugant net. Bé, et pot tocar la loteria, a nivell tangible o resultes ser un geni en quelcom que et reporta beneficis extraordinaris simplement per ser tu. Per tot lo demés: master card. I la master card no s'omple essent honrat.

Les trampes són possibles en aquest país. És un indret peculiar on el més pobre saqueja i el més ric no és diferent. Només cal mirar la situació actual, repassar tots els judicis per corrupció política, empresarial i a tots els nivells més baixos per veure que, la implicació corrupta s'escampa com una taca d'oli. I és cert que et poden enxampar, però la majoria dels calers robats, no tornen.

Punt número quatre. Per evitar que t'enxampin i poder seguir fent trampes per permetre't una vida de luxe en aquest fantàstic país, s'ha d'estar cobert d'espatlles. I això és segurament el que ha estat fent tota la classe política, empresarial i fàctica dominant els darrers trenta o quaranta anys de sistema "democràtic". Jo, que em miro les coses de manera senzilla, penso que quan arribes a un lloc de poder, perdre'l ha de fotre. Jo, que soc simple de pensament, penso que quan t'has envoltat d'una vida de luxes, de xofers, d'hotels d'alt estànding, de servents, de viatges, de contactes, d'un cert glamour fins i tot, passar a un pla terrenal ha de ser decebedor. Mantenir el tipus costi el que costi és una prioritat per tota aquesta trepa. I com es manté tot això? Creant les condicions necessàries perquè ningú ho pugui tombar. Per entendre'ns. Si tu fas un castell de cartes súper, i no vols que ningú te'l desmunti, l'enganxes, oi? O el poses dins una vitrina. Però i si el poses dins una vitrina i l'enganxes? Doble seguretat. M'explico?

En aquest fantàstic país on s'hi viu tant bé i tenint diners és com està al paradís, hi ha un entramat de lleis, tripijocs burocràtics i escletxes legals suficient per marejar la perdiu durant anys i seguir amb la teva vida pagant petits peatges a canvi.

La resta de mortals, mentre passa tot això a uns nivells que no podrem arribar a entendre mai del tot, vivim, malgrat tot, força bé en aquest meravellós i tranquil país, fins que ens esgotem de treballar i de pagar. Llavors, com que estem esgotats lo únic que volem és acabar tranquils els nostres dies, remugant que tots són uns lladres i que aquest país és un país de merda, entre copa i copa o cafè i cafè. Anem perdent drets, pensions, propietats, herències i salut, però estem bé.

Tot el que s'ha anat construint al voltant nostre per a protegir els quatre de dalt, és tant sòlid, tant real, tant ben estructurat, que ni que ho veiem al davant amb lletres de neó dient-nos "US ESTEM ROBANT FINS L'ÚLTIM CÈNTIM I ALÈ DE VIDA", no ens acaba de sacsejar prou. No sortim a fer res que no sigui, seguir lamentant-nos entre cigarreta i cigarreta. Alcem la veu davant les notícies o llegint el diari. I si algú te els nassos d'alçar la veu perquè l'escolti una part important de població, per dir el que pensa, per cagar-se en Déu i sa mare... el sistema se'l menja i el converteix en agitador, en perillós. Trencar la serenitat està penat, tant, que els del voltant tornen a abaixar el cap i segueixen insultant en silenci, no fos cas.

Aquest sistema creat al país o república bananera d'Espanya és en realitat una fàbrica de potentats que trepitgen ferm sobre els caps de tota la població obrera (tots nosaltres) que ha de viure feliç i ignorant, gaudint del sol, el futbol, els toros, les sevillanes o els castells. Molta diferència entre la nostra democràcia i les dictadures inventades a les novel·les catastròfiques de moda de Jocs de fam o Lleials divergents, no hi ha. I a tots els contes d'aquest estil o situacions similars a la realitat no s'arriba a un final feliç a base de burocràcia i lleis. La solució final sempre és una revolta popular.

I en aquest país, ja sabem com es tracten les revoltes, com se solucionen les alçades de veu, com es tracten els dissidents.

Que a ningú se li acudeixi insinuar que necessitem agitar les masses per arreglar aquest merder.  

Ja ho deien a Màtrix, el sistema està pensat per arreglar-se a si mateix, eliminar les peculiaritats i seguir com ha de ser. Qui pensi que no està connectat, qui pensi que és lliure, qui pensi que te veu i vot, que es comenci a fer preguntes i s'adonarà que no.  

Ser o no ser: les vacunes!

Ara que està de moda el tema de les vacunes, encara que sigui per una notícia dramàtica que ens ha agafat per sorpresa a tots plegats, vull escriure quatre ratlles per expressar el que un pare com jo, pensa sobre aquest tema tant complex.

És complex per la quantitat d'informació que  hi ha surant en l'ambient, informació contraposada i en alguns casos enganyosa. Excés d'informació segurament deguda a les xarxes socials i a la premsa que no sempre és rigorosa ni informa de manera imparcial.

Hom tendeix a pensar que les coses que es diuen pels mitjans són certes, o això crèiem tots abans. Venim d'un món en "blanc i negre" que tenia pocs mitjans d'informació i t'empassaves el que et donava el metge de tota la vida i els pocs diaris o informatius televisius que hi havia. Del món de les vacunes, concretament, abans ningú es plantejava res. Et vacunaves i ja està.

Ara, seguint el calendari de vacunes pels teus fills, si el segueixes -perquè tens el dret de no fer-ho, dret teu però no sabem fins a quin punt és un dret pels infants en qüestió-, tens les de obligat compliment que entren per la seguretat social, i les que al haver-te de pagar tu de la teva butxaca entren diguem-ne, en el ample marc de la desconfiança. Desconfies perquè sents coses: que si tenen uns efectes secundaris pitjors que la malaltia que de la que protegeixen; que no estan prou testades i poden ser molt perilloses; que aquestes campanyes massives poden amagar intents de fer neteja per part dels poders fàctics... Desconfies de les farmacèutiques que estan en el punt de mira de tothom per ser grans multinacionals envoltades de misteris i de grans guanys econòmics. Dubtes de la seva transparència, del seu plantejament humanitari, del seu interès per la salut per sobre de tot. Dubtes per tant dels seus consells, perquè no n'estàs segur.

Llavors preguntes a pediatres, infermers i infermeres i vas reunint informació diversa. Uns t'aconsellen ferventment que les posis totes sense dubtar-ho. Uns altres et diuen, beeeeenooo... aquesta sí, aquesta potser no cal...

Busques per internet i trobes mil entrades, meitat d'un costat i l'altra de l'altre. Quedes convençut? Potser sí, potser no, i llavors...

Llavors hi ha un cas d'infecció greu amb la tràgica mort d'una nena de 9 anys o d'un nen de 4 o del que sigui, penses en les conseqüències i tornes a redefinir-te. Passes per un calvari de pensaments, et solidaritzes amb els malaurats pares d'aquestes criatures i no ho dubtes gens: els meus fills bé valen el petit risc que sigui.  

No dubtes uns dies, després vas a les farmàcies i et diuen que els preus s'han disparat, que la llista d'espera és llarga... i les alarmes es rebaixen i et tornen a arribar missatges de tranquil·litat, que tot està sota control, que amb les del calendari corrent ja n'hi ha prou... i tornes a començar. Ja és prou difícil fer de pare i mare les 24 hores del dia perquè a sobre, et facin fer de metge! Que no ens ho facin decidir!

Però és clar; vols confiar en ells, els pediatres. Aquells professionals a qui acudeixes quan el tresor de casa teva té un problema mèdic, i quan surts de la consulta reculls la propaganda del costat de la porta on recomanen esmorzar Actimel o menjar galetes de dinosaures carregades de sucre i oli de palma i penses... m'estan prenent el pel o només em volen fer ballar el cap?

A qui has de creure?

Al metge de tota la vida que avala amb la seva associació de pediatria productes que estudis seriosos t'estan dient que són porqueria pura, pèssims enemics de la salut dels teus fills, perquè els hi donis per esmorzar, la base nutritiva del seu primer àpat.

A les farmacèutiques que saps del cert, que busquen un benefici econòmic per engreixar les butxaques dels seus comercials i directius?

Als amics? Als parents? Als telenotícies? Ens deixem emportar pels pànics de torn i anem a cop d'entranya?

Jo ho entenc. És difícil. No em vull ni imaginar, de fet procuro no empatitzar amb els pares que perden un fill a aquestes edats per no vacunar-lo; i em fa pànic pensar que no el o la van vacunar, pel pensament i caràcter d'un dels dos de la parella, buff! Senzillament m'ho imagino, jo en el seu lloc, i ja ploro. Però ha de ser un infern... per conviccions, des del meu punt de vista tant errònies, te la jugues així. Les estadístiques, els números diuen que les vacunes salven vides, milions.  

Però hi ha l'altre costat. Diuen que les vacunes estan causant molts problemes secundaris que ara surten a la llum amb noves malalties que no controlem, al·lèrgies descontrolades i massives, problemes amb els TDH i els TDA i els Celíacs i alteracions alimentaries, i que no deixen que el cos es reguli de manera natural i s'immunitzi amb cada malaltia i per tant, es faci més fort... Vaja, que resulta que molta vacuna també respon a la manca de temps dels pares per quedar-se a casa vetllant al seu fill malalt: millor que no s'hi posi.

Tenim por de la malaltia, encara que sigui la típica varicel·la que tots hem passat.

És complicat. Tot i que reconec que tinc bastant clara la meva opinió, també em fa ballar el cap. I si tenen raó? I si l'ésser humà s'està excedint buscant la perfecció, prevenint tant que estiguem creant generacions descafeinades de nosaltres mateixos i ens estiguem auto immolant sense adonar-nos-en?

Val la pena jugar-te la vida dels teus fills per una creença així? Bé que hi ha seguidors de moltes religions que als metges no els volen veure i la voluntat Divina és innegociable. Ells també se la juguen.

I els que convivim amb ells, la majoria -els rucs? el ramat?-, tenim dret a prevenir-nos d'ells, a segregar-los perquè no posin en perill als nostres infants supra vacunats?

Ostres, ostres, ostres. Com deia aquell oriental: Aquí hi ha marro tu!

Jo t'entenc Adam Martin

Fa un temps, pel Facebook, un company meu d'EGB em "renyava" perquè era independentista tot i que quan érem petits havíem arribat al cole celebrant la golejada d'Espanya a Malta que la va classificar pel seu mundial. Jo he vist marrecs amb la samarreta del Barça i al dia següent amb la del Madrid per, finalment, aparèixer amb la del Bilbao o de l'Espanyol. Quan som xics, vivim el moment i ens anem adaptant al que volen els pares, al que senten els companys i al que passa al món sense importar-nos si tenim o no tenim criteri, som originals. Per desgràcia en molts aspectes, i per sort en alguns (molts) d'altres, anem agafant criteri i ens definim en allò que pensem, allò que som, allò que volem, allò que aconseguim i allò que mengem. Sempre, som allò que mengem, com fan servir d'eslògan per alguns indrets. I certament, encara que sembli mentida, allò que ingerim es converteix en una religió sense saber-ho; que no ens ho toquin! Som talibans de la nostra dieta, i qualsevol comentari, consell o teoria que ens ensorri el nostre status quo culinari és un atac a la línia de flotació del nostre ésser.

Jo t'entenc Adam Martin. Ratifico cada experiència estranya que estàs vivint portant el teu coneixement al món sobre una nova nutrició. Les converses sobre el menjar arriben a un punt de surrealisme quan algú intenta aportar una visió diferent de les coses. A mi, tot i no ser un extremista radical en temes culinaris, m'han dit de tot simplement per comentar: "no menges massa carn?" a algú que fa quatre o cinc àpats a la setmana d'animal, o beu la beguda de la felicitat cada dia i li faig notar o, senzillament, explico el que esmorzo als matins en comptes del típic Cafè amb llet i magdalenes, per dir alguna cosa corrent.

Ja fa temps que he deixat coses enrere, per salut, per comoditat, per que em faig gran, no ho se. Tot va començar amb la llet del cafè amb llet. En feia tres o quatre al dia tot just fa tres o quatre anys. Vaig llegir que provocava mucositat. M'encanta la llet, el gust i la textura. Sola o acompanyant begudes, batuts, cremes, postres... Però vaig deixar de prendre'n i vaig notar un canvi. M'hi vaig agafar. Va ser positiu per mi i quan ho explico m'he sentit dir de tot. No obligo a ningú a deixar de fer-ho, només ho explico a fi de bé. Però amb el temps, no gaire per cert, el cafè sol que em prenia el vaig canviar per infusions diverses, i tes de tot tipus. Per què? Anant llegint, vaig saber que l'estimulant del cafè, la cafeïna, era una mica perjudicial en excés i el sucre... bé, el sucre ja te un escrit dedicat de mi. Vaig triar canviar. Per provar. No hi perdia res! Primer vaig passar a prendre molt te, a primera hora del matí, a mig matí, al mig dia, a la tarda, abans d'anar a dormir alguna infusió...: "prendre te ajuda a aprimar i porta antioxidants i molts beneficis pel cos". Bé, poc a poc, he racionalitzat això i ara prenc un parell de tes al dia i alguna infusió, o no! Ho faig perquè vull i quan vull, no per despertar-me perquè em desperto sol: estic sempre ben viu al matí! El te és la beguda calenta -sense sucre, òbviament- que m'acompanya els cereals (ecològics, integrals, amb fruits secs i alguna pansa, regats amb una beguda vegetal) o la poma quan esmorzo. Però no és una religió! Puc fer-me un suc verd i no prenc te. A vegades, algun dia, em ve de gust fer un cafè amb llet. I el faig i no passa res. Ara sí, tinc llet ecològica certificada que gasto de tant en tant amb un bon cafè soluble i sucre, de panela és clar. El sucre blanc, com veieu, també ha marxat de la meva vida. I la sal fina de taula, aquella blanca i refinada, també. Per cuinar sal grossa de l'Himàlaia o d'escates o aigua de mar.

I només menjo carn, si pot ser ecològica, un cop a la setmana, per gust, i si em cal. No cal dir que ja fa temps que la Cola, els Donuts, el fuet a carretades o les patates fregides sistemàtiques han quedat en el passat i sabeu una cosa? Quan arriba un dia que fas un aperitiu i et posen totes aquestes viandes al davant, no s'acaba el món, ni per menjar-ne ni per no fer-ho.  

Soc estrany. Adam, ets estrany. I totes les persones que amb tu, a través de tu o gràcies en part a escoltar-te, seguir-te i llegir-te a tu, o a d'altres com tu, són estranyes. Hem descobert una moda, com diuen alguns coneguts meus -que passarà-, que ens fa sentir bé, que ens aporta el que necessitem per viure bé, estar sans, i de passada i de rebot, ens aporta la seguretat de lluitar per un món més just, més sostenible, més natural i més respectuós amb animals, plantes i persones.

Tot està lligat! No soc budista ni faig ioga ni em considero vegà; ni tants sols soc vegetarià 100%, però se que tot està lligat i que el camí que seguim com a conjunt ens porta a un atzucac, a un final terrible que no volem veure; preferim tenir la panxa plena i la boca feliç que mirar cap al futur que ens estem marcant.

M'agradava menjar de tot i ara, el que faig és menjar de tot, conscientment, no per costum. I la meva consciència m'ha dut a mirar les etiquetes, llegir una mica més sobre el que ingeria i eliminar molts productes de la meva dieta que, només m'aportaven satisfacció al paladar i res més. No tinc cap intenció d'avorrir-me el que em queda de vida i dedico els meus esforços i hi poso tot l'interès del món a apassionar-me per variar la meva dieta seguint uns altres preceptes.

I se que així, soc una persona menys a menjar animals maltractats i sobre explotats.

I se que així, soc una persona més a consumir vegetals cultivats a petita escala, sense sobre explotar la terra ni empudegar l'aire o l'aigua.

I se que així, em sumo una mica a l'esforç col·lectiu per netejar el medi, perquè no consumeixo menjar preparat o processat, amb tot el que això comporta a tots nivells.

I se que així, els meus fills veuen que és possible una altra manera de viure.

I se que així, tot i que estic exposat a un final com el de qualsevol altra persona al món (he estat exposat durant els molts anys que vaig seguir una dieta esbojarrada amb tots els extres viciosos que us pugueu imaginar), hauré contribuït a deixar-lo una mica millor de com el vaig trobar.

Res, una miiiica miqueta. Ho se. No em considero gaire important, lo just.

Però és just intentar-ho.

I si per això em diuen estrany o radical, doncs que així sigui.

Respecte per als infants

Hi ha dies, avui no és el cas, que quan vaig a dormir repasso alguna mala estona que he passat amb el Jan o amb la Ivet. Ara, per edat i energia desbocada, mes sovint em passa amb ell, però em dolen les dues situacions per igual. Els que sou pares o mares m’entendreu segur; aquells moments que, malgrat la preparació «ZEN» que hem de portar en tot moment, el teu infant fa alguna cosa que us treu de polleguera, aquella goteta -segur que insignificant- que fa vessar el got. I és clar, això va a caràcters, quan el volcà està adormit i fa una sacsejada, les roques i el fum arriben on arriben.

Jo soc com soc. De petit, quan tenia l’edat del meu gran ara, diuen que era «moooolt» pitjor. Coincideixen els pares i els germans o sia que, els dono un vot de confiança! És broma. Sí, jo era un element i ara, he estat pare i m’he transformat; m’he passat al costat fosc i els meus fills em volen redimir a base de sotragades. Sort en tinc de l’Ester que m’està ensenyant una altra manera de fer les coses perquè sinó, jo faria el mateix que vaig aprendre a casa: la guerra es combat amb guerra! El crit amb més decibels i els cops amb càstigs i alguna bufetada!

Sí, sort. Tinc sort perquè amb ella anem aprenent a cercar cada dia les maneres per trobar l’equilibri entre els «seus» estirabots i la nostra paciència.

I no, no he volgut pas dir que a casa meva, quan era petit, fóssim uns bàrbars. Tot el contrari. Però la tendència i l’estil educatiu de fa 40 anys eren una altra cosa. I viure com vivíem nosaltres, en 60 metres quadrats, vuit persones apinyades competint per un espai de tranquil·litat era, a part d’un mèrit enorme vist amb ulls d’ara -seríem un pis patera-, era la guerra diària. Una guerra pacífica que ens va ensenyar i curtir per la vida, prou bé, vistos els resultats. Però, no és ni de lluny el paradigma de casa nostra en la actualitat.

I això és el que em comporta més maldecaps alhora d’educar els meus fills. Les evidents diferències entre els estils educatius. El que vaig mamar jo, el que va mamar l’Ester i el que volem i ens sembla més adequat per als nostres fills.

Millor? Així ho pensem nosaltres. Encara que sobre el paper comporta més temps per a veure’n els resultats. Educar respectuosament comença per assumir que els infants han de ser infants i que la majoria «d’errors» que cometen són experiències i lliçons que han de viure, afrontar i superar. Tot allò del càstig i el control amb aquest mètode és un error. Renyar, castigar i cridar per haver fet quelcom que han de fer per aprendre com funciona la vida és contradir el mateix principi de la prova-error. Són ells que, observant els resultats i les conseqüències, han d’anar encaminant la seva pròpia experiència. I això, com es pot intuir, és més llarg i costa més esforç que un cop sec sobre la taula, un crit, un «ves a la teva habitació» o el que sigui amb un altre mètode més expeditiu.

I la figura d’autoritat dels pares on queda? Algú s’ho pot preguntar. Tenir autoritat no és sinònim de ser autoritari i manar per la por. Els pares segueixen tenint tota l’autoritat a casa, però ha de ser des de la presència, des del recolzament. Ser allà per mostrar l’error o l’èxit i donar un cop de ma o ajudar a descobrir les eines per superar l’atzucac, identificar sentiments, repartir abraçades, comprensió...

Evidentment, si s’ha de donar un toc d’alerta, també s’ha de fer! Però els infants, per norma general, no fan coses perilloses, busquen els seus límits! Aquests a vegades també coincideixen amb els nostres i és llavors que ens hem d’adonar que ells, no ho fan expressament, forma part de la seva experiència de vida, un lloc o situació que nosaltres ja hem explorat abans, i no per això els hem de tallar les ales o els hem de donar la solució tancada. Ells fan la seva i nosaltres, hem d’estar allà per quan s’espantin, quan es puguin passar de la ratlla, quan corri perill la seva preciosa vida...

En el fons, escriure això per mi és una teràpia perquè soc el primer que m’equivoco. I quan ho faig, he de ser prou hàbil i ràpid per demanar perdó a temps. Això també és molt important per mi, i pels que aprenen de mi. La lliçó d’equivocar-se bé, ser assertiu i empatitzar amb els altres.

Som un exemple, l’exemple a seguir. Allò que fem bé i allò que fem malament està sent gravat a foc en les seves ànimes. Essent conscients que no ho fem pas bé tot, i rectificant i reaccionant a temps, donem més bones lliçons que amagant-nos en el nostre orgull d’adult. Perquè, els nostres infants s’equivocaran prop de les nostres faldilles, i creixeran i es tornaran a equivocar, i aniran millor o pitjor i quan no hi siguem ens buscaran en el seu palau mental i ens trobaran allà, preparats per ensenyar-los la importància dels perdó i de l’amor incondicional.

Quantes coses ensenyem parlant i quantes n’ensenyem fent? Com diu la dita, les paraules se les endú el vent, amb això ja responc bastant la pregunta.

I costa. És molt esgotador. Sobretot quan arribes cansat a casa de treballar, i haver comprat, netejat, endreçat, viatjat, llegit, escoltat... vaja, després d’un dia normal en que a un adult se li acaben les piles i pensa en la tranquil·litat de la seva dolça llar i es troba amb els fills, carregats inesgotablement d’energia, que et posen a prova.

Buff! Hi ha dies de tot. Que us he d’explicar. Hi ha dies que pots seguir el ritme. N’hi ha que no. I que fas?

Respira! Recorda que la teva resposta ensenya més que el que diguis quan obris la boca. Els infants no són aquells «éssers capritxosos i mal girbats» que et volen fer patir. Són personetes petites que volen créixer, aprendre, fer el que tu fas. Respecta’ls. Aprèn de les seves respostes també, i et veuràs reflectit en les seves maneres, en les dolentes i també en les bones, i podràs seguir creixent tu també.

Difícil, sí. Impossible? No. Llarg? Sí. Útil? Nosaltres pensem que sí. Cada nova experiència ens diu que anem bé. Però hem de mirar el conjunt, no el moment. L’ara és la immediatesa, i no hi ha res més immediat que un crit o una plantufada o un «ves a la teva habitació i pensa sobre el que has fet!».

En una vida llarga i plena d’interrogants que encara no sabem quines preguntes tancaran ni quantes respostes generaran, els infants han de tenir un llibre de navegació gran i en blanc perquè es puguin escriure ells la seva ruta, nosaltres els hem de donar una bona brúixola i una barca robusta i resistent. La resta del camí, l’han de fer sols. Malgrat que el nostre orgull de pares i el nostre amor incondicional sempre estarà allà, patint per ells.

Tinc pressa!

«Inventamos una montaña de consumo superfluo, y hay que tirar y vivir comprando y tirando. Y lo que estamos gastando es tiempo de vida, porque cuando yo compro algo, o tú, no lo compras con plata, lo compras con el tiempo de vida que tuviste que gastar para tener esa plata. Pero con esta diferencia: la única cosa que no se puede comprar es la vida. La vida se gasta. Y es miserable gastar la vida para perder libertad.» Això ho deixa anar un petit gran home, José Mujica, expresident d’Uruguay, com qui no vol la cosa. És una reflexió curta, senzilla i totalment encertada que resumeix perfectament el capitalisme consumista extrem que ens regeix les existències. Jo no ho podria dir millor, ni més clar.

És miserable gastar la vida.

I la gastem. I ho fem amb pressa, com si ens interessés certament anar esgotant segons valuosos amb tasques que no aporten res a la nostra vida més íntima. Vivim de la mentida socialitzada que hem de ser útils i que hem de participar del sistema per poder-ne gaudir els beneficis, Esclavitzem les nostres capacitats que en la majoria de vegades no coincideixen amb els nostres anhels o aficions també útils, però potser més artístiques o creatives. Segurament l’ésser humà es podria difinir com a ésser creatiu i la majoria de nosaltres no tindrem mai temps per crear res valuós o atemporal, senzillament perquè haurem gastat el temps en coses més «importants», com treballar tota la vida.

Correm sempre, uns més i d’altres menys, per fer totes les coses que un dia a dia ens exigeix. Si tens família, per pujar-la, per assegurar-ne el futur; encara que sigui precàriament. Si estàs sola o sol, corres per altres motius, per l’agenda, per la competència dels altres al teu lloc de treball o pels estudis i la feina que has de compaginar. Mantenir endreçada la casa, tinguis el temps que tinguis, és prioritari per viure a gust. Comprar, fer el menjar, rentar la roba, ocupar-se dels més propers, ocupar-te una mica de tu, treballar en una o dues feines, participar de la vida social, descansar. Tot, a una velocitat que no permet massa gaudir del temps. Una velocitat que no ens permet adonar-nos que la vida marxa, que segueix, que no s’atura ni quan nosaltres pretenem aturar-nos.

Jo tinc temps de portar els meus preciosos nens a l’escola però no tinc temps d’estar-me abraçat a la meva nena l’estona que ella necessita o la que jo mateix busco. Veig el meu nen i vull corre a fer-li petons i recordar-li que l’estimo, però no em deixen, ens mirem de lluny al passadís i he de respectar les normes. La classe ha de començar. Tampoc tinc el temps suficient de seguir passejant fins a cansar-me amb el gos mentre llegeixo entre els camins de Castellnou, envoltat d’arbres i cants dels ocells. He de mirar el rellotge, he de fer el recorregut que se que em durà de tornada al cotxe per arribar a temps a casa i donar un cop de ma amb la feina que l’Ester s’ha quedat fent, per mantenir aquell ordre que tant busquem i els nens tant s’entesten en desmuntar. Tinc el temps just d’escriure quatre ratlles, que necessito explicar, però no tinc temps per a més, les reviso i les publicaré en un moment o altre, amb pressa i a una altra cosa.

Corro, tinc poc temps malgrat viure i moure’m en un entorn rural. Les feines m’esperen. I treballaré corrents, amb presses; faig menjar els nens en mitja hora i cap al pati. Ells jugarien tot el dia però jo tinc el rellotge a ma i soc conscient que el temps passa. Que l’estan perdent.

L’estan perdent? Ells i elles són els únics que no el perden. I per això es queixen, i per això no volen entrar, no volen fer cas. No volen deixar de jugar, de participar, de relacionar-se. De viure la vida al màxim, cada segon. Per a ells el temps no existeix. Per això estic jo, per anar-los fent adaptar al temps real, al de la vida real. Aquella que diu que el temps és or, i que tot s’ha de fer segons un horari, un horari que s’enriqueix amb la nostra vida, mentre nosaltres som cada segon, una mica més pobres...

Tanta pressa tenim per morir?

«Tu hijo dejará de tener rabietas cuando le digas esto»

«Tu hijo dejará de tener rabietas cuando le digas esto»

Llegint el títol d’aquest article que m’ha enviat l’Ester (seguiu l'enllaç següent http://www.vix.com/es/imj/familia/166405/tu-hijo-dejara-de-tener-rabietas-cuando-le-digas-esto ) i que ha trobat al Facebook, un pensa: Vinga! Dóna’m la solució! Per fi. Llavors, començo a llegir-lo i poc a poc se’m van posant els pels de punta. Entra suau, proposant un diàleg ras i curt on l’infant no pot entrar i acaba amb xantatges al més pur estil dictatorial. Si no em fas cas per les bones...

Aniré a pams. Estic convençut que hi ha moltes persones -que em mereixen tot el meu respecte- al món, que pensen encara que la canalla són uns canalles, per fer-ho gràfic. Que els nens i les nenes des que neixen fins que es guanyen un sou són, en definitiva, uns manipuladors consumats que van per la vida fent xantatges als papàs i a les mamàs -sobretot-, i que el que cal és ma dura, intransigència, disciplina i contundència. Ep! Que no violència física! No ho he dit, ni ho insinuo. Per això he començat dient que em mereix el meu respecte la manera de pensar de molta gent, perquè és amb la que ens han educat a la majoria. És el que hi ha, oi?

Reproduir patrons és el que se’ns dona més bé als humans.

Però en aquest segle que vivim i els temps que corren, cada dia hi ha més pedagogs, psicòlegs, professorat, educadors, mares i pares i fins i tot, alguns governs de països punters en l’educació contrastada, que apunten en direccions diferents. Venen a dir, resumint, el següent: els infants són només petits de mida, però tenen tots els drets que tenim tota la resta d’adults del planeta. Dret a queixar-se, a ser feliços, a estar tristos, a enfadar-se, a jugar, a no fer-ho... a ser. I els pares, sobretot nosaltres, i els adults en general tenim l’obligació d’entendre aquests drets per sobre dels nostres. Aquesta persona -que no he pogut identificar i que ha escrit el text en anglès originalment- comença l’article dient que davant d’una rabieta al supermercat li molesta la «inhabilitat dels pares per educar els seus fills» i que «aquests nens es convertiran en un mal de cap per la societat» i és llavors que dona la resposta màgica, quatre frases en realitat: «ja t’he respost», «no discutirem això», «aquesta conversa s’ha acabat» i «la decisió està presa, si tornes a esmentar-ho hi haurà conseqüencies». Parlem d’un infant, no d’un adolescent. Un infant que vol quelcom que veu i li agradaria tenir-ho i nosaltres el deixem cridant a terra, incompetents!

Segons l’article, i seguint aquestes pautes, que acaben amb la retirada de privilegis i converses amb una paret per part de la pobre criatura, aconseguiràs que de gran, aquesta personeta sigui feliç, no sigui una lacra per la societat i respecti, suposo, per sobre de tot l’ordre i la disciplina.

Lluny queda l’esforç de l’adult per empatitzar amb la criatura, per entendre els sentiments de frustració, per acompanyar en el dolor i el plor aquella personeta que no compren. L’adult l’ha de fer callar, si és que no és que no i sinó, et quedes sense tele, sense mòbil, sense dibuixos... Càstig o premis. D’acord, ell o ella parla de conseqüències, però els exemples que posa són conseqüències no directes, són càstigs a tots els efectes, per tant.

Jo no hi puc estar més en desacord, tot i que soc el primer humà que peco a vegades de manca de paciència. Però els infants són infants. Aprenen a base d’equivocar-se i d’encertar-la i la millor manera que aprenguin a afrontar el món, de petits i de grans, és guiar-se per uns adults que els comprenen, que els acompanyen, que els estimen i que els raonen les coses, encara que en un moment determinat no siguin capaços d’expressar la gratitud que et deuen per això.

I vaja, que per principis no has de fer-li a ningú quelcom que no vols que et facin a tu, encara que aquest algú sigui un infant, el teu fill, la teva filla o el d’algú altre.

Sinó, i per riure una mica, posem aquests exemples lapidaris que usa ell o ella en un altre context, amb dues persones grans, no ho se, una parella, per exemple. Imagineu:

-Carinyo! Mira! Agafem un paquet de Pantera Rosa? Mmmmm!

-No, ho sento, avui no en vull.

-Vaaaa, que serà només avui! Per recordar els vells temps!

-Ja t’he respost abans.

-Carinyo? Que només és una Pantera Rosa!?

-Ja t’he respost abans.

(i així fins la fi del temps...)

O aquest altre...

-Carinyo! Mira! Agafem un paquet de Pantera Rosa? Mmmmm!

-No, ho sento, avui no en vull.

-Vaaaa, que serà només avui! Per recordar els vells temps!

-No discutirem això!

-Carinyo? Que només és una Pantera Rosa!?

Però el carinyo ja no t’escolta perquè ha marxat en una altra direcció donant-te l’esquena.

O finalment i per acabar...

-Carinyo! Mira! Agafem un paquet de Pantera Rosa? Mmmmm!

-No, ho sento, avui no en vull.

-Vaaaa, que serà només avui! Per recordar els vells temps!

-La decisió està presa, si tornes a esmentar-ho hi haurà conseqüencies

-Per una Pantera Rosa?

-Avui dorms al sofà.

-Nen, que t’has vegut l’enteniment?

-I no veuràs la tele!!

...

Ridícul, no? Pensem-hi!