dimarts, 18 de desembre del 2018

Feliz Cumpleaños


Tengo 44 años recién cumplidos, me llamo Francesc, soy catalán y sí, me catalogo como independentista reciente. Reciente porqué antes no lo era. Era uno más. Nunca he sentido nada especial por la bandera nacional Española o por los himnos de ese país o por la Roja, los toros o las sevillanas, pero no me consideraba fuera de España por ser catalán, y pensaba, como muchos otros, que aun había tiempo para que ese país fuera uno grande, plural y plurinacional, como debería ser. Debería serlo por voluntad política, la qual debería reflejar la variedad cultural y idiomática del país. Debería serlo por voluntad popular, puesto que el pueblo debería tener el control de lo que hacen sus gobernantes.
Pero no. En “ese” país no se refleja variedad popular ni variedad política porque estábamos siendo engañados, por partidos de derechas que no lo eran y por partidos de izquierdas que tampoco lo eran. Porqué estábamos siendo engañados por una cohesión aparente en aras de una constitución que nos dijeron, vendieron y rezaron (no les olvidemos a ellos, los de negro también estaban en el ajo) como la llave que cerraba todos los males de tiempos pasados. 
Borrón y cuenta nueva, dijeron.
Perdón y no revolver entre los lodos, no sea que nos encontremos algo feo. Nos protegían. Nos cuidaban de nosotros mismos, pobres infelices sin opinión ni buen criterio. 
Hoy, a los “indepes” se nos juzga por todos los platós, periódicos y revistillas. Nos llaman traidores, revolucionarios y rebeldes. Se nos acusa de todos o gran parte de los males del país y de ser insolidarios, de querer romper España, de querer empobrecer a los españoles. De violentos. Lo que no causamos nosotros lo causan los inmigrantes. Sobre todo los negros y los musulmanes, los latinos no, son buena gente. Los políticos y los funcionarios de los diferentes gabinetes gubernamentales no son los responsables, no. Ellos solo gobiernan, dictan leyes, otorgan y quitan privilegios y controlan nuestra intimidad con más leyes y policía y guardia civiles y cleros y más leyes… pero no tienen la culpa de nada. La tenemos los indepes y los inmigrantes.
Si ser coherente con unas ideas y no comulgar con otras de igual poder de convicción es ser un rebelde, un revolucionario y un traidor, lo reconozco, soy un traidor. Ya podéis venir a buscarme. 
No miro mucho Tele5, Antena 3 o la Sexta, menos la 1ª o la 2, pero tampoco miro mucho TV3 o el 33. Simplemente he dejado de ver la tele en directo como muchos otros de mi generación y posterior, que nos hemos centrado en la series y las pelis que nos llegan por otros medios. Pero estoy hasta el gorro, forro, cojones y huevos, que salgan los señores de Cs y Vox y PP y me digan lo que deberíamos hacer y no hacer con los impuestos de todos los catalanes. Que me digan esos señores y señoras que mis impuestos no pueden servir para hacer independentismo cuando en sede hispánica se fabrican ideas y manipulan datos constantemente con mis impuestos también, y yo nunca he podido crear ni siquiera un estado de opinión al respecto. Cuando se critica la immersión lingüistica avalada por europa y aplaudida por muchos países del mundo, y se hace lo que se hace con la educación española; un país pobre en educación es pobre en todo… pero que yo no puedo quejarme de lo que se hace con mis impuestos, como se redistribuyen, que se financia, a quien se le dan subvenciones, que cultura se potencia con ellos y que otras se silencian por decreto. Eso si, mi tele manipula y dogmatiza y adoctrina.
Me quiero separar de esta fábula de país porque es un timo, igual que el timo de la estampilla o el timo de los trileros. Mientras mirábamos para adelante todos juntos del bracito los pegaron el palo cambiándonos la pelota de baso durante años. De hecho, creo que ni hay pelota. Nos han robado, estafado, manipulado, roneado, troleado, mancillado, insultado, menospreciado, vejado, intimidado y controlado desde el puto principio.
Y YA ESTÁ BIÉN! 
Me quiero ir de este país porque no ofrece ninguna alternativa a la mierda que nos hacen tragar desde hace demasiado tiempo, y estoy hasta los cojones de tragar mierda. Sabe mal!
Digamos las cosas por su nombre, por favor!
Este país fue dividido por una guerra civil y nunca más se ha soldado. Si te la pegan, te cabreas. Si te estafan, te lanzas al cuello del estafador. Pero nosotros no podemos hacer o pensar o decir nada que no sea correcto porque nos vamos a la cárcel! Yo no puedo soltar un, “acabemos con ellos! Reyes, princesas, políticos, funcionarios, jueces, ricos y nuevos ricos, poderosos y famosillos. Os mereceis lo peor y mucho más en nombre de todos los miles de personas honradas, indepes o no, a las que estáis insultando cada día, solo por el hecho de levantaros. No lo hagáis, sentaros en vuestras podridas butacas y no os levantéis, la vergüenza os debería joder vivos por el resto de vuestros días…”
Pero si yo dijera eso, o cosas más fuertes, o más radicales, o peores, estaría incurriendo en un delito de odio. O sea, yo odio y siembro. Ellos no. Ellos hacen política. Y como son politicos y se dedican a mentir impunemente pueden decir lo que les salga del rabo, nabo, coño, polla, cojones o chichi, sin penalización ninguna. Aunque esté grabado. Aunque se contradigan, y esté grabado. Aunque hagan un ridículo histórico, y esté grabado. Aunque me amenacen con cosas peores que la cárcel, y esté grabado.
En este podrido país, ya no hay ganas de cumplir años, porque en la mierda se vive mal. 
Pero se ve que solo nos hemos dado cuenta unos cuantos, y somos los malos. Los rebeldes, los revolucionarios, los traidores. 
Anda y que os aproveche vuestro podrido país de mierda. Deberíais coger la próxima patera que llegue y meteros todos ahí… a ver que opina el mar de vosotros. 
Ladrones.
Feliz cumpleaños Ciscu

dimecres, 14 de novembre del 2018

La trampa mortal


He deixat els nens i tot connectant els auriculars m’he creuat amb una mare que entrava al cotxe: ostres, vas ben preparat! això vol dir quilòmetres! Si, he respós jo, esqüetament mentre començava el meu galop tranquil, monòton. Per banda sonora, Queen. El meu estimat Freddie, mort ja fa tant de temps que el món el recorda com una icona del passat però jo l’escolto com si encara em xiuxiuegés a l’orella… eeeeeeeeooooo! 
Corro. Pujo, baixo, m’inclino, respiro, pateixo, m’entrebanco, recupero, penso, miro, observo, noto, respiro, rumio, pateixo, pujo, baixo.
Queen Canta per mi…
Faig uns quants quilòmetres com ha baticinat aquella mare, i em sorprenc. Ara feia dies que no aguantava tant. Deu ser la música que em porta? 
Avanço per senders estrets, les herbes em mullen els turmells, les meves passes escapen als matolls alts i travesso verdisses. De cop, una trampa mortal se m’enganxa al pit. No puc escapar, però segueixo corrent. Miro avall i veig consternat com tota ella està estampada al gersei. i al mig, com sense saber que passa, la seva creadora, la teixidora incansable està quieta al mig del xandall com fent-me de logo de l’heroi del creador traspassat. 
Per uns instants curts, com si fos un testimoni, un auguri a toro passat, em converteixo en un home aranya viu, en tres dimensions. Però jo segueixo corrent i ella decideix que la meva pitrera no és lloc per caçar i no li interessen les tires còmiques pòstumes. Salta.
Jo corro. No puc llençat teranyines per les mans ni fugir a través dels arbres. Però se m’acut aquesta absurda lectura.
Arrivo a la carretera després de deixar el bosc. Segueixo endavant i metres enllà un cotxe em sobrepassa i és la Núria que m’anima a seguir. Jo estic cansat. Però segueixo, em queda ménys. 
Un quilòmetre potser, o mig. No ho se. El meu sentit no ha augmentat. 
Però m’adono que tot fent esport, dos morts m’han inspirat. Per ells, i per tot el que ens han deixat, val la pena seguir. 
El món és millor després d’ells, encara que ja no hi siguin, fa molts anys o fa un dia.

Que tingueu tots un bon dia.

divendres, 20 de juliol del 2018

Mètodes i mètodes


(Simulació, la Berta i la Bruna, dues mares, es troben pel carrer)

  • “Ostres neena, si que avança amb l’anglès el teu fill, no? Que fa classes? -Li comenta la Berta a la Bruna tot escoltant com xerra paraules inconexes però notablement accentuades el fill d’aquesta última.
  • Ui si - la Bruna s’infla com un paó -, a la llar d’infants ens venen uns nois d’una empresa d’anglès d’extraescolars que ho fan súper bé! Canten, ballen, toquen la guitarra, juguen… tot en anglès! 
  • A la meva no li fan això. I es nota, eh? Hauré de parlar amb la directora a veure si fem alguna cosa. Que aprenguin anglès de ben petits és molt important. 
  • Sí, com una segona llengua mare. Diuen…”

Aquesta conversa jo l’he sentit. L’he viscuda. La viurà algú altre en un altre moment o la fabricarà un escriptor mediocre com ara jo, qualsevol moment d’aquests. Potser usaran altres paraules, potser es referiran al Francés o a les classes de futbol, basquet o esgrima de torn.
Extra escolars.
Són activitats que fan els infants fora de l’escola (d’aquí el nom), per aprendre coses que els poden (o no) anar bé a la vida. Hi ha de tot. Jo mateix n’he fet com a “monitor”.  Joves i no tant joves, sense titolació de cap típus (o no), sense gaire experiència (o no) i amb la capacitat pedagògica necessaria (o no) per dedicar unes hores a las setmana, molt ben remunerades, a fer que les nostres nenes siguin més capaces. 
Existèixen empreses serioses, i empreses no tant serioses. Hi ha seguiments rigorosos i de no tant estrictes sobre els resultats obtinguts. Es garanteix un nivell, o només es fan festivalets de final de curs per justificar unes hores i uns sous que, tant mateix potser és igual que es justifiquin.
En el fons, la majoria d’aquestes hores dedicades són per cobrir un horari laboral mal fet en el que els nens i les nenes queden desamparats. 
Un cangur sortiria molt més car, i no demanariem resultats.
No siguem hipòcrites. No treballem prou per pagar cangurs i no tenim temps per estar amb els nostres fills i filles quan surten de l’escola, i aquest nínxol es cobreix molt bé amb aquest sub món de l’educació paral·lel. I no és mala opció, és el que hi ha. Com he comentat, hi ha empreses, personal i matèries per a tots els gustos. 
La pregunta és, són útils? De veritat garanteixen els resultats que diuen obtenir? 
Jo era vàlid per ensenyar anglès? El mètode era bo?
Al final tot es redueix a la visió que tingui cada parella de progenitores. La exigència que es tingui cap al vàstag, la relativització d’aquests espais de “lleure educatiu”, la capacitat de l’infant per aprendre malgrat tot. Però això em porta a parlar d’un aspecte que a mi si que em sembla rellevant.
Hi ha mètodes que funcionen. Funcionen amb mestres inútils, amb monitors sense experiència, amb canalla desconnectada. Està demostrat que funcionen. Mètodes vivencials, experimentals, visuals. A les hores escombraria -quan els infants ja porten nou hores enganxats a les aules i surten amb ganes de desfogar-se i els tornen a enclaustrar fins que soni l’hora materna que els alliberi-, amb professionals del lleure que no tenen títols però potser molta vocació i ganes, i amb sovint, material escàs i poca preparació (no oblidem que els que fan de monitors, la majoria de vegades venen corrents dels seus propis estudis o de feines de migdies que complerten amb els sous d’una, dues o cinc classes setmanals fora d’horari.) 
En resum, tot i que les coses són com són, i totes les variables hagudes i per haver que afecten aquest món extra curricular, molts adults necessiten aquestes hores i molts infants les aprofiten. Alguns descobriran la vocació musical, esportiva o plàstica en elles. 
D’alguna d’elles en sortirà un gran campió de tenis taula, o d’escacs. 
Quan vius una cosa, quan experimentes amb ella, quan la veus, la toques, l’olores; quan fas que una cosa passi a formar part de la diversió, tinguis l’edat que tinguis, la recordes. Si la recordes, poses les bases per que t’agradi, t’atregui, t’apassioni. 
Viure per recordar i recordar per aprendre.
Potser, només potser i sense ànims de passar-me de llest, hauríem de replantejar-nos seriosament els mètodes tradicionals d’aprenentatge, perquè el que salta a la vista és que la majoria de les hores que els nostres infants estan tancats a una aula, ni viuen, ni recorden, ni aprenen gaire res, i quan acaba el dia només parlaran de la passada de classe que hauran viscut després de fer tres quartets d’hora (mal fets o no) en un racó de l’escola que encara no ha estat netejada pel servei pertinent.
O no.

dijous, 14 de juny del 2018

L'instint mata la cultura


Fa pocs dies em va arribar via Facebook un vídeo del presentador Jesús Quintero. Jo no soc pas fan d’aquest home i independentment de les seves opinions personals, en aquell petit retall televisiu hi vaig sentir una gran veritat. “Mai abans, com ara, s’havia presumit tant de ser analfabet, que sigui un gran que no haver-se llegit mai un llibre”. Ell ho expressava behementment, estava enfadat. Enfadat amb el sistema que està muntat al voltant de tota aquesta massa de gent que no llegeix, que no s’interessa per la cultura però que sap llegir. Analfabets amb estudis. 

Al contrari que els nostres avis i algunes mares i pares que mai van accedir a la cultura, que no van poder estudiar i que, aquesta espina els ha estat clavada tota la vida com una màcula, una pena terrible.
No haver pogut estudiar.
Els que ens van precedir eren molts, gent sense massa estudis que van tirar el país endavant malgrat les guerres, la dictadura i el recomençar.
Els que ens segueixen són tots personatges amb estudis obligatoris, accés a un món de cultura i d’educació sense fi, però prefereixen Supervivientes, OT i Mujeres hombres y vicebersa.
I nosaltres, que estem al mig, hem de fer que el país avanci veient com la generació que ens va precedir es va esgotant abandonada a la seva sort i amb les seves penes eternes i la generació que ens segueix avança enganxada a les pantalles de les programacions escombraria i la programació estudiada pels seus gustos, vicis i pecats. 
Ja no entro en tot el món comercial posat als seus peus perquè no pensin ni tant sols un moment, que la seva vida és una merda molt ben maquillada.
La cultura, la veritable cultura, és aquella que t’ensenya a respectar la diferència. Perquè el món està ple de diferències culturals que cal protegir. La cultura és lo contrari a l’instint. L’instint surt quan el cos agafa el control. El cap i el cos aprenen per separat. 
I això, no és un detall banal. No pas.
Tots els mandataris, els grans caps de les empreses, els grans legisladors, els grans arquitectes de la humanitat ho han sabut sempre. Si eduques massa el cap, el cos no respondrà quan esperes que respongui, perquè el cap tindrà el control.
Si que estudiem tots per obligació. Però el que aprenem a l’escola normal, no ens capacita per ser persones àvides de coneixement, de cultura. Ens fan avorrir el coneixement en general perquè la nostra resposta davant els atacs constants a la nostra llibertat de pensament, acció i obra sigui zero. I si no responem, ens les colen per tot arreu.
La cultura mata l’instint, i l’instint mata la cultura.
Si tens una massa crítica de població capaç de reaccionar per instint en el moment necessari, en aquell moment en que necessites que respongui visceralment, llavors tens assegurat l’ascó al govern del món.
Perquè de la mateixa manera que no hi ha rics que ho siguin de manera totalment honrada, no hi ha polítics que no calculin quina és la quantitat de vots que poden esgarrapar accedint als registres més bàsics de les ments humanes. 
La visceralitat dona vots.
L’instint mata la cultura. La cultura construeix, i construir costa molt.
Destruir-la és un moment de rauxa. Un segon dins l’arc inesgotable del temps en que, el penediment no aflora i la bèstia surt, ataca, destrossa i engoleix. Ja hi haurà temps per el penediment, si és necessari. 
El mal ja estarà fet. 
Ens volen rucs.
Així de senzill.

dimarts, 5 de juny del 2018

La infecció de Catalunya

Suposo que els senyors del PSOE, amb els seus socis aquí a Catalunya, el PSC amb el rei del ball al capdavant, es deuen pensar que els Catalans som com la resta dels votants del seu partit i del partit que governava fa uns dies i del partit del senyor Rivera. És a dir, pensen que som tontos, i amb això no dic que siguin tontos els seus votants, però a ells els hi sembla que si.
M'explico ras i curt, i a veure si ens entenem. Els Catalans no canviarem d'opinió per que hi hagi un nou president que, com tots sabem, és poc clar en els seus plantejaments polítics. Bé, clar ho ha estat, i s'ha posat sempre al costat dels vots dels espanyols.
Perquè, d'això va la cosa, no perdem el nord de vista.
VOTS.
El senyor Sanchez vol governar i sap que no pot amb els vots que te. El senyor Rivera vol governar i sap que si no hi ha eleccions ara, el seu suflé es pot desinflar com ho va fer el del senyor Iglesias. El senyor Rajoy governava amb el recolzament de tots els de les dretes que així anaven mamant de la teta i ell mateix sap, que els seus fidels votants seguirant votant dretes, perquè en aquest país veí no hi ha criteri. No hi és perquè els quatre que manen, ja s'encarreguen que hi hagi poca o escassa pluralitat informativa i política. Per això persegueixen amb tantes ganes al país veí, Catalunya, perquè som com som, i perfectes ni de lluny, però plurals comparats amb ells, una barbaritat. I aquesta heterogenia ens fa perillosos.
Abans, amb els vots dels Socialistes d'aquí, el PSOE guanyava eleccions. Ara ho fa C's, i si aquí es desinfla, allà també ho farà, no us enganyeu.
Per tant, si a Catalunya no hi ha la solució votant que necessiten per desmarcar-se i s'encallen en aquest panorama d'empats tècnics entre uns i altres, ho han de solucionar buscant els vots anti catalans per agafar terreny.
El que és més anti català guanya.
El Rivera, una proposta molt singular, Català però que no vol una Catalunya real, la vol ocupada, la vol castellana, la vol sotmesa. Em recorda algú.
En Sanchez, un paio que no el vol gairebé la meitat del seu partit i que lluita fraticidament amb l'andalusa que treu el cap abans no se la carreguin amb algun escàndol de la seva província, la més corrupta d'europa segons la UE. No ha guanyat res, gairebé no hi hauria de ser, i quan accedeix al lloc del desgraciat de'n Rajoy, posa de ministres en llocs claus, a persones que han demostrat la seva anti catalanitat sobradament. Bé. Res a dir.
En Pablo, que no acaba d'aixecar-li els vots als sociates perquè no acaba de convèncer a ningú amb el seu discurs entre dues aigües, una mica com Podemos en general, que ataca molt quan és a la oposició, però que després... es dilueix. Curiós.
El mateix mal que afecta a uns afecta els altres. Es diu corrupció sistemica. Quan un sistema està malalt, o es cura o segueix infectat.
I Catalunya no està infectada, és plural i opina diferent, agradi o no agradi. El que està ben infectat és el sistema governamental estatal, i nomé així s'explica que quan algú hi accedeix, no canvia res.
La infecció passa per contagi.
I així anar fent.

dilluns, 4 de juny del 2018

Racons oblidats


Monuments de pedra i totxo inútils i repartits per tot el territori. Cases, edificis, casetes i masies, barracons, naus, granges i fàbriques abandonades a la seva sort o dissort mentre mig planeta pateix fam, fred, abusos econòmics i desnonaments lents o més lents. Agonies personals i agonies materias repartides en un món injust, un món que s’ofega a si mateix senzillament, perquè no sabem ni volem compartir allò que tenim i no usem, allò que fem malament, allò que no sabem com aprofitar. 
Vivim envoltats d’errors i no sabem que fer-ne. Una casa que es va construir massa lluny de tot, que possiblement va valer una petita fortuna per algú que potser es va arruinar, o no. Potser va ser el caprici d’una persona a qui no li ve d’aquí; però allà està. Una idea esbojarrada d’un adinerat i propiciada per un arquitecte que només va pensar en la seva butxaca. 
Un edifici mig construit i aturat perquè el POUM no va permetre seguir endavant. No volem que ningú en tregui un rèdit, no volem que ningú el pugui usar per a res… deixem que el material, la ma d’obra i els esforços es perdin. Deixem que embrutin el paisatge, massa car tirar-ho a terra. No pensem per a què ens pot fer servei, no volem, no hi caiem…
Masies abandonades entre camps que ja no es conreen o que han passat a mans d’algú que ja no vol treballar la terra. Espais per a la memòria que ni la memòria recorda. 
Passat i present abandonat. Edificis d’un casc antic massa vells o massa “guetos” per invertir un cèntim en retornar-los a la llum. Donar vida a una ciutat petita ja no dona beneficis si una ciutat més gran necessita la seva gent. Que marxin i s’enrunin no és problema mentre mantenim la bèstia afartada.
Diners.
Diners.
Diners.
No en tenim prous o en tenim tants que no sabem que fer-ne.
Morim pobres com les rates i oblidats de tot i tothom o som els més rics del sementiri, però no compartim, ja no el que tenim i usem bé, sinó tot allò que no sabem que fer-ne. Des que som petits aprenem a tenir coses que després llencem; regalar? Donar? Compartir? Només els nens saben que vol dir això i tant mateix els hi traiem les idees rapidament del cap. Allò que és teu, és teu, defensa-ho.
I seguim veient com hi ha famílies sense llar, sense recursos, sense possibilitats.
I ens queixem que ens ocupin un lokal que no usem, simplement perquè estem esperant el moment que sigui més car per vendre’l o lloga’l. I mentrestant, buit, ple de pols i de res més, es va envellint i nosaltres anem pagant el preu per tenir no res.
Tenir.
Tenir.
Tenir.
Diners, tenir. Tenir diners. És l’única cosa que a molts els importa fins que arriba alguna cosa mes important que els fa caure en desgràcia. Salut, amor, vida, solitud. 
Una dona mor sola i tres anys després la troben a casa. Ningú la troba a faltar. Ni les electriques, ni el gas, ni l’aigua, ni els assitents socials… amics? Es pot viure sol, sense amics, sense família? 
Es pot. I morir més sol que la una, també.
Monuments de pedra i carn que moriran sols perquè no sabem que fer amb tot allò que tenim o no tenim, perquè no sabem cuidar les coses, les persones, els llocs. 
Abandonem i tornem a començar, i allò abandonat resta oblidat. Però que no ens ho toquin!
Perquè som com som.
Oi?

divendres, 13 d’abril del 2018

Cocu


Amor, seguretat, companyia, consol, ràbia, companyia...
Caminar, passeig, fidel, córrer, saltar, caçar, dormir, seure, companyia...
Amor, amic, company, viatge, malaltia, ràbia, solitud... companyia.
Branques, rius, arbres, muntanyes, senglars, conills, gallines, gats, ratolins...
Companyia.
Hiro, cocu, amics...
Companyia.
Ara mateix hauria d'estar caminant pel bosc, com cada matí, des de fa molts anys, tants que em costa recordar-ho. Santpedor va ser el primer lloc on vam viure plegats. Després Manresa i ara hem acabat a Fonollosa. Onze anys. Ara ja no camina amb mi.
Vola amb mi.
Ja no em mira assegut mentre escric aquestes ratlles. El noto dins meu, envoltant-me, perseguint gallines entre la pluja fina que cau del cel. Avui és divendres tretze, i plou finament. El cel plora? El Cocu ha marxat de matinada, a casa, mentre l'Ester i jo mateix el mimàvem, l'acaronàvem. Fins l'últim alè.
Jo he plorat, com poques vegades ho he fet. Hem plorat.
Plorarem.
Després de les persones que més estimo, la família i alguns amics, ell m'ha acompanyat més que ningú. Ja ho se. Només és un gos.
És solament el Cocu. Quantes persones han après a estimar mirant-te a tu? Veient-te, tocant-te? Quelcom és important quan la seva pèrdua deixa un forat.
Per a mi, per a nosaltres, eres molt important.
El forat és farà més xic, però no es tancarà. Allà dins hi quedaran moltes coses viscudes, molts camins descoberts, moltes hores compartides.
Onze anys són molts. I vull recordar-los tots, positivament. Com la llum que vas portar a les nostres vides. A la meva.
Company, amic, fidel, camins, muntanyes, núvols, estels...
Amor.
Arreveure Cocu!