Mentides

Viure en un món tant insensible i mentider és el pitjor que tenim en contra les persones humanes, normals i corrents per tirar endavant. Ho dic amb totes les lletres i majúscules, i sense cap mena de vergonya. Aquest món de MERDA I MENTIDA és tot un muntatge multimèdia i dinàmic per prendre’ns el pel per sempre més, des del principi, fins al final.

Tots els estaments estan podrits. Tots. No hi ha ningú que se salvi. Els polítics, els líders ideològics, els líders espirituals, els religiosos, els judicials, els gurus del coneixement, els grans grups empresarials, els líders esportius, els cinematogràfics, els de la moda, de la televisió, la ràdio... Des de lo més frívol fins a lo més seriós, està ple d’engany i de joc brut. Però si jo, o qualsevol com jo comet un error, la vida se’ns en va a fer punyetes! Ells ho fan amb total impunitat, surten a la televisió i s’excusen, o no! Senzillament diuen que no han fet res, esperen els veredictes eterns i eternitzats per la feixuga i lenta justícia hispànica, i si finalment estan imputats o no, en algun cas, ja ha passat tant de temps que no cal, no es pot o no serveix de res buscar culpables. El mal ja està fet, els diners i el poder que s’ha manllevat ja no es poden recuperar i la vida que s’han pagat amb els nostres esforços no els hi treu ningú.

Ara mateix, tenim tota la cúpula del partit que governa el país espanyol i català sota sospita. Tots els dignataris estan amenaçats d’una o altra manera i ens ho mirem tranquil·lament, sense fer res. Tampoc podríem fer res, perquè passi el que passi, que podem fer? Sortir al carrer a reclamar alguna cosa? Com vam fer el dia 11 de setembre i com s’han passat pel forro uns i altres? Sortir com vam fer l’any 2010, o amb els indignats, o amb el No a la guerra, o amb el cas Prestige, o amb el No a la OTAN...

Des que tenim democràcia hem estat amb una bena als ulls, esperant i pensant que tot anava bé. I des que hi ha democràcia ens han estat enganyant, estafant, robant, menyspreant, mentint i subornant, i democràticament no hi podem fer res!

Jo no faré mai apologia de la violència, mai! La violència no resol res. Però us heu adonat que aquesta és l’excusa que sempre ens donen els que, a la que et despistes fan servir la violència verbal a la més mínima per posar-nos la por al cos? Amenaçar amb estaments militars o econòmics no és violència? Jo no faré mai apologia de la violència, repeteixo, però cal que el poble faci alguna cosa, i està demostrat que no serveix de res sortir, expressar-se, parlar o cridar. Els lladres a la presó, però tots!

La corrupció política, quina ironia!

Tothom sap que hi ha dos classes de discurs polític: el que es fa de cara a la galeria i el que es fa entre passadissos, dins els despatxos o en un ascensor, lluny de les càmeres i els periodistes. Ei, i qui no ho sàpiga, que vagi parant l’orella i baixi de l’hort, que és així! Els polítics són persones, només faltaria. Persones humanes amb anhels i ambicions, amb intencions (bones i dolentes) i amb interessos propis i de terceres persones -que influeixen sobre els primers. O és que a nosaltres, altres éssers humans que no som polítics però que estem fets de la mateixa pasta, no ens passa el mateix? Doncs, si. Els polítics són tant imperfectes com tota la resta. I tant corruptes com tota la resta.

No cal que digui que tots els que no som polítics, tendim a corrompre’ns a la més mínima, per quatre quartos! Ens vendríem l’ànima si fossin milers o milions? Descarreguem còpies il·legals per internet, bevem abans de conduir, comprem tabac d’Andorra i intentem colar-ne més del que marca la llei... I no tenim un interès al darrera d’això, ho fem perquè podem fer-ho. Us imagineu podent fer molt més?

A mi em fa gràcia tot això que està passant al parlament, tant espanyol com català. Ara els polítics i els partits volen fer net! De cara a la galeria faran pactes, cimeres, lleis; tramitaran ordres i edictes i faran el que sigui, per que la galeria es cregui que van seriosament: que volen eradicar la corrupció, el finançament il·legal de partits... Mentiran com fan sempre per netejar-se la cara amb sabó, però la porqueria seguirà per dins. Jo ja no em crec res, de res.

Els mateixos que ens estan robant i que fan i aproven les lleis, faran i aprovaran les lleis noves per caure en el seu parany?? Es detindran a ells mateixos tot just sortir de l’emicicle??

VA HOME VA!! Aneu Tots a CAGAR!

Perdoneu l’expressió, però és el que es mereixen! Aquest país l’hem de tirar endavant sense polítics, ni del CIU, ni de la CUP i passant per tot l’arc iris del panorama polític. Tots, assamblearis o no, són uns lladres!

Confiança en els que sentim el país!

Catalunya serà un país independent aviat, no ho dubteu. Com puc estar-ne tant segur? Doncs el temps, la gent i sobretot els indicis em diuen que això no te aturador. I no serà tant traumàtic com diuen els pessimistes. Ni serà una escissió vèlica com diuen uns altres. Serà un resultat democràtic, menys just del que es preveu. I serem un país obert com sempre, amb bona relació amb els nostres veïns, com sempre ha estat. Perquè no es tracta d'odi a Espanya. Perquè no som una nació violenta, però si guerrera, i no ens podran aturar...

Jo no ho dubto.

Si no, llegiu les declaracions que fan els governants i veureu que anem bé. La por del PP i el PSOE, partits espanyolistes que no van de la ma mai, tret de quan se senten amenaçats: ETA, Catalunya, els toros, Repsol... Quan veuen una amenaça real, que és factible i que és molt possible, treuen el mateix discurs. Però les paraules se les emporta el vent... ells no es cansaran, nosaltres tampoc. Som un país, barrejat amb molta població immigrant que ve, en majoria d'un altre país, espanya. Els hem acollit, han tingut família aquí i fins ara, han estat bé entre nosaltres. No volem que marxin, no els volem fer fora ni volem que perdin les seves arrels. Només volem que d'una vegada per totes, Catalunya sigui un estat que es regeixi per la seva manera de ser, la seva cultura, les seves fites i les seves aspiracions com a poble històric i amb personalitat molt pròpia. Qui hi vulgui ser, serà ben vingut, i qui no hi vulgui ser, doncs no hi ha problema, les fronteres estaran obertes per que s'ho repensin quan trepitgin els territoris del costat, si s'ho repensen. 

Jo no deixaré de parlar castellà, m'agrada saber-ne i parlar-lo de tant en tant, però mai, mai deixaré de pensar, somiar i anhelar en català. Per més mal que els foti!

És la guerra!

Normalment, quan hi ha una guerra, cauen bombes, hi ha reclutament de soldats, hi ha atacs i ferits, i morts i baixes i destrossa... Vaja, tothom que n'hagi viscut una -aquí obro un parèntesi per honorar a alguns dels nostres parents grans, que molts d'ells n'han vist o patit els efectes d'una, almenys- sap del que parlo. Una guerra és devastadora en tots els sentits, i només serveix per una cosa: encara que diguin el contrari, només fa mal. Una guerra no fa bé ni a aquells que teòricament la guanyen. 

I per fer una guerra, abans, calien dos bàndols. Els bons i els dolents. Els creients i els infidels, els blancs i els salvatges, els moros i els cristians, els indis i els vaquers... Òbviament, no cal dir que s'és bo o dolent depenent de qui s'ho mira; es diu allò: el terrorista al nostre país és un heroi a casa seva! Però una cosa que totes les guerres tenen en comú, superant tots els obstacles geogràfics, ideològics i polítics, és que sempre hi ha interessos foscos i desconeguts al darrera. Avui en dia se'n diu teoria de la conspiració, i després de cada episodi on hi ha hagut una intervenció militar "licita" i autoritzada per les polítiques de torn, sempre hi ha qui aixeca les estores per trobar indicis d'interessos amagats. No hi ha un pam de net.

Jo sempre, des que de jove jugava a rol, m'imagino als caps militars i els polítics d'alt rang, asseguts en una taula i tot bevent, fumant i rient, organitzar les figuretes per la batalla que s'esdevindrà. Els uns i els altres, potser per una qüestió de distància a través de l'skipe, junts i discutint els termes de les víctimes, els atacs, les destrosses i les repercussions. Perquè a mi no m'enganyen: són com els jugadors del barça i madrid, que de cara a la galeria són màxims rivals, però fora del camp ja és una altra història...

Ara mateix, es donen tots els símptomes de guerra però sense que caigui ni una sola bomba; no de les que exploten almenys. Tenim dos bàndols, la gent i els poderosos. Tenim interessos econòmics clars, polítics i ideològics enfrontats i òbviament, tenim sospites dels interessos amagats de sempre. Tenim baixes, tenim destrossa, tenim recessió, tenim opressió i amenaça, tenim revoltes i tenim líders coratjosos. Repeteixo, no hi ha trets, encara, però tenim de tot per ser en una guerra. Una macro guerra econòmica mundial que acabarà amb vencedors i vençuts, no ho dubteu. Una guerra cruel que no fa sentir el soroll de les explosions però que devasta tot el que va deixant al seu pas. 

El poder s'ha proposat esclafar la classe mitjana de tot el món, i ho està aconseguint! El poder -no ens confonguem amb els polítics- vol recuperar l'exclusivitat del luxe i el viure bé, del crèdit, del líquid, de les vacances i de les segones i terceres residències. El poder, no els que veiem, els que ni veiem ni hi pensem, està fent una estocada mortal a la nostra classe, la mitja, i si no vigilem, si no estem alerta, si ens deixem enganyar per la gent que pensem que hem escollit nosaltres en votacions absurdes, si seguim creient que civilitzadament tot s'arreglarà, si seguim veient la paraula com a única eina per tractar les coses... ens esclafaran del tot, i tornarem a aquelles èpoques en que una família treballava tota la vida per pagar els deutes dels avis i besavis... 

Estem en guerra, i ara és el moment de lluitar, amb idees, amb accions, amb iniciatives, amb desobediència, amb força i sense por! Ells no fan servir les armes, nosaltres tampoc. Però ai! Alguna cosa ja es comença a palpar en l'ambient, i com deia l'altre dia un client meu, "esto està que arde, y como alguien encienda una cerilla..."

El somriure no es pot forçar sempre...

La meva vida ha tornat a canviar com una mitja! De cop i volta he passat de ser un treballador a la mercè del sou i l'horari que m'han marcat tota la vida laboral, a guanyar-me les garrofes treballant dur i més hores, sota la meva única i estricta supervisió. I no soc un cap fàcil d'acontentar!
Ser autònom és el canvi més gran que he patit des que, potser, vaig deixar Barcelona per anar a l'Empordà. Aquell cop deixava una manera de viure i una ciutat que m'havia vist néixer i créixer per anar a un poble de mala mort, on per cert, vaig estar molt a gust fins quasi al final. Però ara és diferent. No canvio el poble on vaig venir a petar fa set anys, no canvio de casa, no canvio de professió... deixo de tenir amo!
Que és important això! I segur que els que porten sent autònoms tota la vida em diran (com si els sentís): que dius, i lo bé que s'està guanyant un sou i no preocupant-se per res!!
Per mi no te preu. He treballat per a molta gent: empreses grans, petites, restaurants familiars i de cadena, hotels d'Andorra i hotels de luxe de Barcelona; empresaris petits (en molts aspectes) i empresaris grans (en mots d'altres); visionaris i limitats; bones persones i mals caps, males persones i bons caps... de tot! Però a tot arreu he topat amb el mateix. Tothom mira per si mateix, i això no m'inclou en el pacte. He hagut de somriure forçadament quan se'm tractava malament i no he pogut aguantar el mal rotllo quan les coses han anat a pitjor. M'han acomiadat i m'han acompanyat a la sortida. M'han agraït la feina i m'han menyspreat els esforços i... vaja, que com suposo a la majoria de la gent, m'han passat de tots colors treballant pels altres i sovint, he aportat poc del que era capaç d'aportar.
Ara soc el meu fre i el meu gas per tirar endavant el meu negoci. Un negoci que per fi, domino d'entrada, per quasi tots els vessants que hi ha. M'hi sento a gust i m'anima i m'agrada pensar que he aconseguit quelcom que veia molt lluny.
Ara no he de forçar el somriure. Quan entra un client per la porta somric i dic: Bon dia! No em costa gens. A vegades se'm pot veure la cara de cansat, puc estar-ho, evidentment. Però el somriure és ben sincer. M'agrada el que faig! Per fi...

Memòries d'un barman avorrit...

Quan un està treballant, i té temps d'escriure unes memòries de la feina que fa, durant la feina que fa, o és escriptor, o és un treballador que te estones lliures. Les estones lliures són sovint, sinònim d'estones poc productives, i en el meu cas, és ben cert. Podria estar fent altres coses, netejant, fent menjar, repassant les comandes o repassant les factures, però com que tot això ja ho he anat fent, i porto poc temps, molt poc en el ram, no tinc massa feina acumulada.
Sí, soc un barman avorrit, no perquè no tingui feina, sino perquè tot just acabo d'obrir el negoci i som a les acaballes de les festes de Nadal... Resumint, la gent està per la família, gastant el que pot on és necessari i el bar, no és el lloc. Per tant, avui, el meu tercer dia de feina al meu nou espai, el Pati, ha estat un dia molt interessant i intens al matí, prometia molt... tant que des de les dotze i mitja fins les set de la tarda, han entrat sis persones.
No us penseu que esperava més, o menys. No esperava res en especial, segurament molt menys, tenint en compte el dia que som, però el matí ha estat tant interessant, que m'he fet il·lusions.
Bé, no patiu. Demà serà un altre dia, totalment diferent. Dimarts, dia de tornada a l'escola, i ja se sap, quan els nens tornen a l'escola, tots acaben anant al pati...
Bona nit!!