dimarts, 29 d’abril del 2014

El dia després


Jo ja he dit en aquest blog, més d’un cop, que m’agradaria tenir/obtenir la independència del meu país, Catalunya. M’agradaria per motius històrics - encara que ho vulguin amagar i disfressar de bogeria contemporània, els catalans han reclamat la independència en més de dues i tres ocasions en els darrers tres-cents anys -; per motius econòmics –un província que ha d’estirar del carro de moltes d’altres ,juntament amb un parell o tres més, no ho neguem, ha de ser recompensada d’alguna manera perquè els seus habitants no se sentin menyspreats, i el cas català és de llibre, menyspreu i silenci per tapar mancances greus de finançament i inversió -; per motius romàntics –el romanticisme d’un país propi, amb una sola llengua, una cultura rica i diversa i una manera de fer ni millor ni pitjor, però si diferent; i per motius egocèntrics, també. Vull que el meu país deixi de ser una província per ser un país amb capital a la ciutat on vaig néixer.
Ho vull, ho desitjo i m’agradaria, però no a qualsevol preu, i no perquè m’ho demani CIU, ER o si oposin directament Ciutadans o el PP.
El que vull o desitjo o m’agradaria és que el poble decidís el que vol, lliurement. I sembla que això no pot ser. Cada cop, que els catalans, dins un marc de democràcia i de llibertat, han intentat decidir més o menys autogovern o capacitat de decisió (estatuts, lleis orgàniques, propostes de llei...), els han deixat fer, com als nens petits, però les instàncies majoritàries sempre ho han acabat tombant. Per aquelles terres, parlen de la sobirania nacional i que pertany a tots els espanyols, és a dir, la capacitat de decidir sobre qualsevol cosa que passi dins l’estat espanyol ha de ser de tots els ciutadans d’espanya, per no dir senzillament que sempre, degudament dirigits, els trenta i escaig milions de la resta d’espanyols tombaran qualsevol idea que tinguin sis i pico milions de catalans, o Bascos o Gallecs o etcètera... i això és així, perquè a Espanya, hi governarà sempre una majoria i una oposició clarament enfrontada entre ells i junts contra qualsevol idea de federalisme o similar, ja no parlem d’independència.
A Espanya, no es vol ni s’ha volgut mai que Catalans, Bascos, Valencians o Gallecs siguin el que són, i des d’espanya mai s’ha proposat aprendre més d’ells. Barrejar les sangs per disminuir-ne els pura sangs, sí –permeteu-me el símil hípic -, però barrejar les cultures promovent les festes, llengües, tradicions o balls de cada regió... mai. Espanya ha de ser la de la pandereta, els toros, el Madrid (si pot ser contra el Barça, millor), les sevillanes i les revistes del cor amb els seus marquesos, toreros, faraones i demés; l’Espanya del turisme massificat i sense peculiaritats, de platja i de costa; del Madrid dels ministeris, fires i Palaus i les províncies reticulades amb els millors i més cars trens del moment. L’Espanya monàrquica del dispendi, la corruptela i la faràndula fàcil dels canals d’entreteniment i opinió, tenyits de naftalina i records de l’àguila de temps pretèrits.
Aquesta Espanya, i des que tinc consciència electoral la cosa no ha variat massa, no vol una espanya plural amb singularitats i amb consciència de coalició de nacions, grans nacions ajuntades per tirar endavant. No ho vol encara que ho digui en èpoques d’eleccions en un sentit o en un altre per arrabassar majories. Aquesta Espanya és un país mal fet i mal gestionat, i m’atreveixo a dir, que expressament enfrontat per generar votants en una i altra direcció i així anar vivint del “cuento”; quan dic que viuen del “cuento” em refereixo a les classes polítiques i als qui representen en realitat, que no som els votants, la majoria, que són els que paguen, que són una altra minoria més a l’ombra.
Però jo, no vull ser injust tampoc amb la realitat. Ara soc un ciutadà nascut a la orgullosa Barcelona, però també soc un habitant de províncies de província. És a dir, si aquest país meu, fos com m’agradaria, independent, jo seria de província, i coneixent la política catalana i la manera de funcionar i gestionar la capital i les províncies, malpenso i crec que aniríem cap al mateix lloc. I la majoria de l’àrea metropolitana sempre manaria per sobre la minoria de la terra endins.
Que voleu que us digui, com més avança tot plegat i veig a la gent que m’envolta, i la premsa i la televisió i, en definitiva el circ mediàtic que s’està creant al voltant de la voluntat d’una gentada que fa dos anys va sortir al carrer amb un sol i clar crit, més m’adono que estan jugant amb nosaltres, des de tots els fronts.
No me’n refio del Mas, i no me’n refio de cap polític espanyol. I no crec que el dia després d’una consulta, pactada o no pactada, Catalunya sigui lliure o no sense cap conseqüència personal, econòmica o sentimental. No me’n refio del Win-win, ni me’n refio dels partits polítics catalans ni dels espanyols, plens de martingales corruptes i febleses humanes, tant humanes com la resta. La Catalunya del dia després, lliure per majoria absoluta, estreta, simple o suficient, tindrà en el seu sí a una munió de persones que, essent bona gent, no volen o passen de tot aquest “tinglado” muntat. Persones catalanes que tot i contribuir cultural, econòmica i personalment aquest país nostre, se sentiran fora de lloc, o fora de joc. I si un dia surten al carrer, i s’ajunten en un crit de reunificació? Els deixarem fer el referèndum o la consulta?
No vull viure en un país que no millori el que ja tenim, o que es comporti de la mateixa manera, però parli en català. I només cal mirar TV3 per veure que, d’una manera generalista, es transmeten lemes únics, idees úniques i punts de vista únics. La mateixa gent i els mateixos professionals de sempre, on els debats són sempre condicionats cap al color del que governa i els esports estan tenyits de barcelonisme a més no poder (i més culer que jo no n’hi ha!!).
Prefereixo lluitar per enderrocar el que no funciona en el país que ja tenim. Reobrir el debat de la independència federal no és cap suïcidi, no és tirar enrere, és reconèixer que, després de la pujada de la febre, el cos torna a la normalitat i s’ha de seguir vivint.

divendres, 25 d’abril del 2014

Viu el temps que et toca


La pluja no cau mai a gust de tothom, i encara que sembli mentida, tampoc fa mai sol a plaer de tota la gent. El temps és variat, ara fa sol, ara plou, ara està núvol, ara fa bo... aquesta és l’expressió temporal més ambigua, perquè per uns fer bo, és tot el contrari del que ho és per altres.
El temps, quin tema tant recorrent als ascensors. Fa bo avui, eh? Caram, sembla que no vulgui deixar de ploure... Mai estem contents, i ara que estem en mig d'un canvi climàtic que ningú es pren gaire seriosament, encara és més complicat estar d'acord amb el temps que fa. Ens costa adaptar-nos. I és ben curiós, perquè no vivim tants anys ni són tant climàticament estàtics com per no saber fer-nos a la temperatura que toca.
És feixuc buscar alternatives, quan la vida que tenim és monòtona i la feina ens condiciona tant el temps d'esbarjo. No pot fer sempre sol al cap de setmana per satisfer les vacances d'uns quants, només perquè la minoria faci festa entre setmana i no sigui necessari veure el sol. El temps corre, passa que se les pela, i quan fa un fred que pela, no estem a gust, però quan fa massa calor ens angoixem pensant en aquelles temperatures fresquetes que han de venir. Que si dura massa el fred; que dura massa aquesta xafogor; mai estem satisfets...
Algunes experiències de la vida, són com el temps. Variades, canviants, monòtones, càlides, fredes, xafogoses i gèlides. La vida és un constant adaptar-nos, i el que no ho fa, pateix. La vida s'ha de tirar a l'esquena, s'ha de capejar, com un temporal. La vida és dura, sí, però també es fantàstica i t'ofereix possibilitats de cagar-la, d'arreglar, d'experimentar i de passar; pots fer-te gran vivint en els records o avançar fonamentant en el passat per arribar més amunt; girar-te d'esquena per esquivar una envestida o quedar-te pal plantat esperant l'estomacada, caure i aixecar-te. La vida és combat, és pau, és calma i tempesta. La vida és un regal, i ens hem de sentir afortunats per rebre'l, 
Una casualitat evolutiva, una efemèride en el calendari còsmic, una carambola estacional; una oportunitat d'existència. Ser viu i poder-ne parlar és una meravella, encara que per mala o bona fortuna ens caiguin les set calamitats seguides. Només cal posar una ma a terra i agafar impuls.
Viu! Tu que pots, que per a molts ja s'ha acabat el viatge i molts d'altres l'han de començar encara.
La vida, també és curta tot i que pot ser massa llarga. ja ho deia al principi, és com el temps, mai serà a gust de tothom, però el que és segur, és que ha de ser al teu gust.
Gaudeix de la vida!


dimarts, 22 d’abril del 2014

Els creients són malalts mentals?


Ara seré conscientment polèmic, perquè vull ser coherent amb una línia de pensament que, els mateixos creients han fet servir al llarg i ample de la seva història (sigui de la religió que sigui)
Un cop acabada la setmana santa, jornades d'espiritualitat intenses per a la religió catòlica, i enllestit aquest escenari de devoció malaltissa (processons, emmascarats fustigant-se, vetlles de la creu, camins del martiri, passions teatrals a cada poble...), és quan m'he plantejat la pregunta que he posat al títol: són els creients uns malalts mentals?
M'explico ràpidament. De sempre, qualsevol religió ha posat a la palestra de la malaltia les orientacions sexuals, les desviacions de pensament i els corrents no religiosos del seu voltant. Sobretot els que podrien haver afectat directament el seu regnat del terror. Des que els religiosos assalten el poder i regnen amb absoluta impunitat sobre la resta, han atacat i reduït els possibles enemics. A costa d'això, avui en dia, en ple segle vint-i-un de la era moderna, encara hi ha tant creient, religiós i religió deixats anar. I hi són perquè, repeteixo, han reduït a cendres les amenaces quan ha calgut, durant segles.
Ara mateix, jo, un agnòstic confés, un convertit que ha viscut des de dins i molt proper a cercles religiosos d'alta intensitat, crec que els creients pateixen certament un estat d'alienació individual i conjunta, provocada per la repetició constant des de la infantesa de les mateixes paràboles, frases, textos i sermons; una i altra vegada. Alienar és, amb altres paraules, rentar el cervell i inculcar un corrent d'idees o idea concreta. Els creients, per mi, avui en dia són molt a prop de ser malalts mentals, en grau d'alineació lleu. Després tenim als devots, aquells que, malgrat totes les proves, evidències i testimonis que, les religions són un invent humà per fer-nos sentir millor (i/o per fer sentir millor qui de la religió se'n lucra), creuen ferventment en Deus, Jesuscrists, Mahomes, Budes i demés personatges del món mundial. Aquests fervents seguidors, ratllen la malaltia esquizofrènica, i en canvi campen lliurement pel món, escampant bajanades a tort i a dret, embrutant les ments infantils, corrompent als joves amb promeses celestials. Haurien de rebre tractament, seriosament ho dic.
Finalment hi ha els fanàtics. I els fanàtics, estareu d'acord amb mi, els fanàtics haurien d'estar tancats. Com els lladres o els estafadors. Complir condemna per participar d'aquesta gran mentida de la manera més activa, negativa i perillosa. 
Creients, devots, fanàtics i religiosos. Formen part d'un col·lectiu que parla lliurement de coses que mai, ningú durant milers d'anys ha demostrat; parlen amb total llibertat, sense que ningú els pugui posar en dubte. tenen suports governamentals sense haver de donar comptes reals de les seves operacions (la majoria d'estaments religiosos es donen comptes internament, com si fossin d'un altre nivell d'humanitat, superior inclòs). 
Ho deixo aquí, penseu el que vulgueu, però jo crec això, i no crec que sigui l'únic que ho penso. Tanmateix, si algun dia els creients són tractats com a malalts mentals, segur que entrarà per la seguretat social, abans que la píndola del dia després...

PD: Donat l'èxit que te aquest escrit, negatiu per part de creients amb poc sentit de l'humor, aclariré un detall: jo pregunto si ho són, malalts mentals. Em pregunto com hauríem de tractar als creients (des dels més fervents fins als menys practicants), si féssim servir el mateix tall que es fa servir per moltes malalties mentals que, diagnosticades, es tracten amb pastilles o altres tractaments; el fet de veure aparicions, parlar amb Déus inexistents i fer taules rodones sobre escrits no demostrats i basats en mites i llegendes, o parlar en un púlpit davant de centenars de persones amb la única veritat de la fe de la teva banda, no hauria de ser vist com, un problema? Tot són opinions, i evidentment, els que no penseu com jo, teniu dret a criticar-me, però no mal interpreteu el que escric. És un joc de paraules per mirar les coses que ens semblen normals, des d'un altre punt de vista.

dissabte, 12 d’abril del 2014

Un estil és un sistema?


Estic un xic cansat, com suposo que molts culers, de sentir xerrades, post partits, programes diaris, setmanals, tertúlies i llegir columnes i columnes del Barça, dels Messi i dels Iniestes; del Tata, del Xavi, del Cruiff i del Guardiola. Estic cansat de veure com, la premsa bàsicament no para d'encendre focs per parlar per parlar d'un tema que em sembla, està esgotat de fa temps.
Per explicar-me parlaré d'altres esports. El bàsquet, per exemple. Un bon equip de bàsquet, el Madrid actual per exemple, o el Barça de fa un parell o tres d'anys o de l'era Gasol, o un gran Cèltic o un Bulls o un Lakers, o Yugoplàstica... els grans equips de bàsquet tenen un estil, el seu, el de la seva manera de jugar, el marca una mica el club, però sobretot l'entrenador i els jugadors. Un gran equip de bàsquet juga bé en atac, en defensa, sap atacar ràpid, sap fer-ho temporalitzant, sap tirar de tres i entrar a cistella. Un gran equip de bàsquet pot tenir un estil, però l'estil no defineix tot el joc o el sistema. Hi han variables de joc, alternatives, maneres de contrarestar l'enemic.
En un equip de futbol sala, hi ha múltiples variables, jugades tàctiques desesperades i infinitat de variacions de manera de jugar, en funció de rival, resultat i necessitat. Els grans equips estan compensats i l'estil més defensiu, agressiu, passiu o atacant no defineix de manera radical la seva tàctica en cada moment. 
Confondre tàctica, sistema i estil és el que ens estan fent fer els amics de la premsa, sobretot. El Barça te un estil, sí. Un estil habitual de tractar la pilota amb cura. D'atacar més que de defensar, de buscar el bon joc més que la passivitat del resultat segur. I aquest estil no està renyit ni de lluny, en tenir tàctiques i capacitats de sorpresa diferents. L'estil no defineix un sistema que pot ser bo per un partit, però no per un altre. Dir que el Barça sempre jugarà igual sigui quin sigui el rival, és com dir que jugaré sempre igual encara que se que perdré, i això no és estil, és estupidesa. L'estil del Barça no és suïcidar-se per mantenir la possessió; l'estil del Barça no hauria de ser no saber jugar al contraatac, o a esperar el rival una mica, si és necessari. L'estil no sacrifica el seny i la capacitat d'equilibrar la plantilla, i aquí rellisca el club, no fent-ho en post d'un suposat estil malentès. L'estil dels petits... que sempre ha jugat amb jugadors baixets el Barça? Que sempre hem tingut laterals excursionistes que s'obliden de defensar? Que no hem tingut mai davanters centres amb olfacte golejador i rematadors nats? 
El problema del Barça no és Neymar com deia Cruiff o l'estil com diu la premsa. El problema del Barça és ell mateix. La falta d'humilitat i de reconèixer que el temps passa i que s'ha de pensar en renovar jugadors, sistemes i tàctiques. No basar tot el joc en una o dues figures sinó en un conjunt, tot i que tinguis dos o tres jugadors amb talents sobrenaturals. El problema del Barça és no saber compensar alts i baixets i sacrificar gran part de les capacitats futbolístiques que pot tenir un equip, per no tenir més d'un jugador que superi el metre vuitanta en el terreny de joc. El problema del Barça és renovar estadis ampliant-los quant els estadis es buiden. El problema del Barça és, bàsicament, no saber reconèixer que, malgrat tot, la millor època de tots els temps potser ja ha passat, i ara toca treballar dur per recuperar un equip tocat i sentenciat, per més títols que es guanyin a darrera hora. El sistema i la tàctica de joc del gran Barça de Guardiola (en base a Rijkaard) i després de Vilanova (agonitzant en base al final d'una era) ja està esgotat. No passa res per dir-ho! Ara no toca arrossegar-se pels camps per defensar quelcom que s'ha acabat. Toca aixecar-se de nou i recomençar, que no és ni dolent ni un pecat. Reconèixer que potser durant un temps no s'aspirarà a tot, i no anar pel món inflant pit i dient que son el millor equip del món i tal i tal... No cola.
Humilitat, treball, esforç i tenacitat. Guanyar-se les garrofes! Demostrar al camp el que se suposa que vals, i si no, doncs a la banqueta, que no és la fi del món! 
Bé, ja he dit que n'estava fart de tot plegat, però encara no havia dit la meva. 
QUE NO PASSA RES PER DIR QUE EL BARÇA DE MESSI JA NO ÉS EL QUE ERA! 
Que no passa res per vendre jugadors que en altres llocs encara tindran corda per acabar dignament la carrera, potser no a primera fila. 
Que no passa res perquè, per sobre de tot, el Barça ha de ser un club de futbol, no un geriàtric ple de records i velles glòries. Un bon dia teníem al millor Ronaldinyo... va ser la fi del món canviar de registre?...
Ho deixo aquí...



El màrketing de l'església catòlica


La meva àvia em deia, que tot el que surt per la tele era mentida. Tot el que surt per la tele, tot el que se sent per la tele, tot el que es pot retocar per la tele, és en definitiva mentida. La tele no ho capta tot, per tant, si no és mentida és una veritat a mitges, la veritat que aquella tele vol esmentar. La resta, que tampoc és la certesa, completa la realitat, però mai o difícilment la coneixerem.
L’església és una sacrosanta institució mil·lenària que des de sempre ha usat el màrketing per fer-se publicitat. Quan ha tocat, una publicitat de reverència i por autèntiques. I ara, toca recuperar un estil diferent, un estil quasi oblidat, franciscà. Un estil auster, un estil pobre i compassiu, que demana perdó. L’església i tots els seus representants han estat durant segles vilipendiant als seguidors de la pràctica religiosa més austera i pacífica, en pro de l'ostentació de temples, joies i càrrecs. El vaticà ha estat sempre seu de secrets inconfessables i martingales que només ells, i la reialesa es poden permetre. Els capellans han fet el que tocava i alguns (molts o masses segons a qui preguntis), alguns han fet veritables aberracions emparats amb el secretisme i pactes de silenci.
Ara el nou i venerat papa, modern i antic a la vegada, reprèn aquest camí més proper, més del Jesús amic de Maria que del Jesús crucificat, i a ritme de roc argentí fa neteja, demana disculpes, fa sermons diferents, promet canvis, camina menys enjoiat i s'iguala a les dones i les mares. No condemna la diferència i aprova pràctiques que, només fa un any, eren prohibides i sentenciades per altres.
Ell és un papa mediàtic, que a la tele i als diaris omple pàgines i minuts de noves idees. Idees que no són del tot certes, per que surten per la tele. 
Ell és auster i diu que ho arreglarà tot. Mentrestant, l'altre papa que no és mort i que fa descans, segueix vivint com un papa no tant auster i va fent la viu viu en un retir que el protegeix de la seva responsabilitat anterior. L’església no gasta per un papa, en gasta per un i mig, l'auster i el sortint. I la resta? La resta de la cúria que fins fa ben poc emparava i protegia el que el nou papa ataca ara, que fa? Calla i va fent, ja en vindrà un altre, el que interessa ara és tornar a omplir esglésies, que són buides. Com?
Canviant el missatge, refent el camí un xic per seguir, en definitiva fent el que sempre fan, viure dels pensaments i les pertinences dels altres. Criticar la gent normal des dels seus púlpits i dirigir la vida segons una moral inventada a la seva mida, perquè la gent normal no sigui feliç aquí, a la terra. 
A mi no em convenç per més que es digui com jo, li agradi el futbol i vagi amb sabatilles. Forma part d'una institució caduca, antiga, abusiva, xenòfoba, masclista, opressiva i imperativa. I fins que no vegi que surten de les escoles, surten de la vida quotidiana de la gent i es tanquen als seus temples que puguin mantenir amb la suor dels seus esforços i deixin en pau a la gent que no pensa com ells, fins que no facin tot això, no em creuré ni un borrall de cap discurs, el digui qui el digui, a la plaça o a la tele.