El dia després

Jo ja he dit en aquest blog, més d’un cop, que m’agradaria tenir/obtenir la independència del meu país, Catalunya. M’agradaria per motius històrics - encara que ho vulguin amagar i disfressar de bogeria contemporània, els catalans han reclamat la independència en més de dues i tres ocasions en els darrers tres-cents anys -; per motius econòmics –un província que ha d’estirar del carro de moltes d’altres ,juntament amb un parell o tres més, no ho neguem, ha de ser recompensada d’alguna manera perquè els seus habitants no se sentin menyspreats, i el cas català és de llibre, menyspreu i silenci per tapar mancances greus de finançament i inversió -; per motius romàntics –el romanticisme d’un país propi, amb una sola llengua, una cultura rica i diversa i una manera de fer ni millor ni pitjor, però si diferent; i per motius egocèntrics, també. Vull que el meu país deixi de ser una província per ser un país amb capital a la ciutat on vaig néixer.

Ho vull, ho desitjo i m’agradaria, però no a qualsevol preu, i no perquè m’ho demani CIU, ER o si oposin directament Ciutadans o el PP.

El que vull o desitjo o m’agradaria és que el poble decidís el que vol, lliurement. I sembla que això no pot ser. Cada cop, que els catalans, dins un marc de democràcia i de llibertat, han intentat decidir més o menys autogovern o capacitat de decisió (estatuts, lleis orgàniques, propostes de llei...), els han deixat fer, com als nens petits, però les instàncies majoritàries sempre ho han acabat tombant. Per aquelles terres, parlen de la sobirania nacional i que pertany a tots els espanyols, és a dir, la capacitat de decidir sobre qualsevol cosa que passi dins l’estat espanyol ha de ser de tots els ciutadans d’espanya, per no dir senzillament que sempre, degudament dirigits, els trenta i escaig milions de la resta d’espanyols tombaran qualsevol idea que tinguin sis i pico milions de catalans, o Bascos o Gallecs o etcètera... i això és així, perquè a Espanya, hi governarà sempre una majoria i una oposició clarament enfrontada entre ells i junts contra qualsevol idea de federalisme o similar, ja no parlem d’independència.

A Espanya, no es vol ni s’ha volgut mai que Catalans, Bascos, Valencians o Gallecs siguin el que són, i des d’espanya mai s’ha proposat aprendre més d’ells. Barrejar les sangs per disminuir-ne els pura sangs, sí –permeteu-me el símil hípic -, però barrejar les cultures promovent les festes, llengües, tradicions o balls de cada regió... mai. Espanya ha de ser la de la pandereta, els toros, el Madrid (si pot ser contra el Barça, millor), les sevillanes i les revistes del cor amb els seus marquesos, toreros, faraones i demés; l’Espanya del turisme massificat i sense peculiaritats, de platja i de costa; del Madrid dels ministeris, fires i Palaus i les províncies reticulades amb els millors i més cars trens del moment. L’Espanya monàrquica del dispendi, la corruptela i la faràndula fàcil dels canals d’entreteniment i opinió, tenyits de naftalina i records de l’àguila de temps pretèrits.

Aquesta Espanya, i des que tinc consciència electoral la cosa no ha variat massa, no vol una espanya plural amb singularitats i amb consciència de coalició de nacions, grans nacions ajuntades per tirar endavant. No ho vol encara que ho digui en èpoques d’eleccions en un sentit o en un altre per arrabassar majories. Aquesta Espanya és un país mal fet i mal gestionat, i m’atreveixo a dir, que expressament enfrontat per generar votants en una i altra direcció i així anar vivint del “cuento”; quan dic que viuen del “cuento” em refereixo a les classes polítiques i als qui representen en realitat, que no som els votants, la majoria, que són els que paguen, que són una altra minoria més a l’ombra.

Però jo, no vull ser injust tampoc amb la realitat. Ara soc un ciutadà nascut a la orgullosa Barcelona, però també soc un habitant de províncies de província. És a dir, si aquest país meu, fos com m’agradaria, independent, jo seria de província, i coneixent la política catalana i la manera de funcionar i gestionar la capital i les províncies, malpenso i crec que aniríem cap al mateix lloc. I la majoria de l’àrea metropolitana sempre manaria per sobre la minoria de la terra endins.

Que voleu que us digui, com més avança tot plegat i veig a la gent que m’envolta, i la premsa i la televisió i, en definitiva el circ mediàtic que s’està creant al voltant de la voluntat d’una gentada que fa dos anys va sortir al carrer amb un sol i clar crit, més m’adono que estan jugant amb nosaltres, des de tots els fronts.

No me’n refio del Mas, i no me’n refio de cap polític espanyol. I no crec que el dia després d’una consulta, pactada o no pactada, Catalunya sigui lliure o no sense cap conseqüència personal, econòmica o sentimental. No me’n refio del Win-win, ni me’n refio dels partits polítics catalans ni dels espanyols, plens de martingales corruptes i febleses humanes, tant humanes com la resta. La Catalunya del dia després, lliure per majoria absoluta, estreta, simple o suficient, tindrà en el seu sí a una munió de persones que, essent bona gent, no volen o passen de tot aquest “tinglado” muntat. Persones catalanes que tot i contribuir cultural, econòmica i personalment aquest país nostre, se sentiran fora de lloc, o fora de joc. I si un dia surten al carrer, i s’ajunten en un crit de reunificació? Els deixarem fer el referèndum o la consulta?

No vull viure en un país que no millori el que ja tenim, o que es comporti de la mateixa manera, però parli en català. I només cal mirar TV3 per veure que, d’una manera generalista, es transmeten lemes únics, idees úniques i punts de vista únics. La mateixa gent i els mateixos professionals de sempre, on els debats són sempre condicionats cap al color del que governa i els esports estan tenyits de barcelonisme a més no poder (i més culer que jo no n’hi ha!!).

Prefereixo lluitar per enderrocar el que no funciona en el país que ja tenim. Reobrir el debat de la independència federal no és cap suïcidi, no és tirar enrere, és reconèixer que, després de la pujada de la febre, el cos torna a la normalitat i s’ha de seguir vivint.