Els creients són malalts mentals?

Ara seré conscientment polèmic, perquè vull ser coherent amb una línia de pensament que, els mateixos creients han fet servir al llarg i ample de la seva història (sigui de la religió que sigui)

Un cop acabada la setmana santa, jornades d'espiritualitat intenses per a la religió catòlica, i enllestit aquest escenari de devoció malaltissa (processons, emmascarats fustigant-se, vetlles de la creu, camins del martiri, passions teatrals a cada poble...), és quan m'he plantejat la pregunta que he posat al títol: són els creients uns malalts mentals?

M'explico ràpidament. De sempre, qualsevol religió ha posat a la palestra de la malaltia les orientacions sexuals, les desviacions de pensament i els corrents no religiosos del seu voltant. Sobretot els que podrien haver afectat directament el seu regnat del terror. Des que els religiosos assalten el poder i regnen amb absoluta impunitat sobre la resta, han atacat i reduït els possibles enemics. A costa d'això, avui en dia, en ple segle vint-i-un de la era moderna, encara hi ha tant creient, religiós i religió deixats anar. I hi són perquè, repeteixo, han reduït a cendres les amenaces quan ha calgut, durant segles.

Ara mateix, jo, un agnòstic confés, un convertit que ha viscut des de dins i molt proper a cercles religiosos d'alta intensitat, crec que els creients pateixen certament un estat d'alienació individual i conjunta, provocada per la repetició constant des de la infantesa de les mateixes paràboles, frases, textos i sermons; una i altra vegada. Alienar és, amb altres paraules, rentar el cervell i inculcar un corrent d'idees o idea concreta. Els creients, per mi, avui en dia són molt a prop de ser malalts mentals, en grau d'alineació lleu. Després tenim als devots, aquells que, malgrat totes les proves, evidències i testimonis que, les religions són un invent humà per fer-nos sentir millor (i/o per fer sentir millor qui de la religió se'n lucra), creuen ferventment en Deus, Jesuscrists, Mahomes, Budes i demés personatges del món mundial. Aquests fervents seguidors, ratllen la malaltia esquizofrènica, i en canvi campen lliurement pel món, escampant bajanades a tort i a dret, embrutant les ments infantils, corrompent als joves amb promeses celestials. Haurien de rebre tractament, seriosament ho dic.

Finalment hi ha els fanàtics. I els fanàtics, estareu d'acord amb mi, els fanàtics haurien d'estar tancats. Com els lladres o els estafadors. Complir condemna per participar d'aquesta gran mentida de la manera més activa, negativa i perillosa. 

Creients, devots, fanàtics i religiosos. Formen part d'un col·lectiu que parla lliurement de coses que mai, ningú durant milers d'anys ha demostrat; parlen amb total llibertat, sense que ningú els pugui posar en dubte. tenen suports governamentals sense haver de donar comptes reals de les seves operacions (la majoria d'estaments religiosos es donen comptes internament, com si fossin d'un altre nivell d'humanitat, superior inclòs). 

Ho deixo aquí, penseu el que vulgueu, però jo crec això, i no crec que sigui l'únic que ho penso. Tanmateix, si algun dia els creients són tractats com a malalts mentals, segur que entrarà per la seguretat social, abans que la píndola del dia després...

PD: Donat l'èxit que te aquest escrit, negatiu per part de creients amb poc sentit de l'humor, aclariré un detall: jo pregunto si ho són, malalts mentals. Em pregunto com hauríem de tractar als creients (des dels més fervents fins als menys practicants), si féssim servir el mateix tall que es fa servir per moltes malalties mentals que, diagnosticades, es tracten amb pastilles o altres tractaments; el fet de veure aparicions, parlar amb Déus inexistents i fer taules rodones sobre escrits no demostrats i basats en mites i llegendes, o parlar en un púlpit davant de centenars de persones amb la única veritat de la fe de la teva banda, no hauria de ser vist com, un problema? Tot són opinions, i evidentment, els que no penseu com jo, teniu dret a criticar-me, però no mal interpreteu el que escric. És un joc de paraules per mirar les coses que ens semblen normals, des d'un altre punt de vista.