Estic un xic cansat, com suposo que molts culers, de sentir
xerrades, post partits, programes diaris, setmanals, tertúlies i llegir
columnes i columnes del Barça, dels Messi i dels Iniestes; del Tata, del Xavi,
del Cruiff i del Guardiola. Estic cansat de veure com, la premsa bàsicament no
para d'encendre focs per parlar per parlar d'un tema que em sembla, està
esgotat de fa temps.
Per explicar-me parlaré d'altres esports. El bàsquet, per exemple.
Un bon equip de bàsquet, el Madrid actual per exemple, o el Barça de fa un
parell o tres d'anys o de l'era Gasol, o un gran Cèltic o un Bulls o un Lakers,
o Yugoplàstica... els grans equips de bàsquet tenen un estil, el seu, el de la
seva manera de jugar, el marca una mica el club, però sobretot l'entrenador i
els jugadors. Un gran equip de bàsquet juga bé en atac, en defensa, sap atacar ràpid,
sap fer-ho temporalitzant, sap tirar de tres i entrar a cistella. Un gran equip
de bàsquet pot tenir un estil, però l'estil no defineix tot el joc o el sistema.
Hi han variables de joc, alternatives, maneres de contrarestar l'enemic.
En un equip de futbol sala, hi ha múltiples variables, jugades
tàctiques desesperades i infinitat de variacions de manera de jugar, en funció
de rival, resultat i necessitat. Els grans equips estan compensats i l'estil
més defensiu, agressiu, passiu o atacant no defineix de manera radical la seva
tàctica en cada moment.
Confondre tàctica, sistema i estil és el que ens estan fent fer els amics
de la premsa, sobretot. El Barça te un estil, sí. Un estil habitual de tractar
la pilota amb cura. D'atacar més que de defensar, de buscar el bon joc més que
la passivitat del resultat segur. I aquest estil no està renyit ni de lluny, en
tenir tàctiques i capacitats de sorpresa diferents. L'estil no defineix un sistema que pot ser bo per un partit, però no per un altre. Dir que el Barça sempre jugarà igual sigui quin sigui el rival, és com dir que jugaré sempre igual encara que se que perdré, i això no és estil, és estupidesa. L'estil del Barça no és suïcidar-se
per mantenir la possessió; l'estil del Barça no hauria de ser no saber jugar al
contraatac, o a esperar el rival una mica, si és necessari. L'estil no
sacrifica el seny i la capacitat d'equilibrar la plantilla, i aquí rellisca el
club, no fent-ho en post d'un suposat estil malentès. L'estil dels petits...
que sempre ha jugat amb jugadors baixets el Barça? Que sempre hem tingut laterals
excursionistes que s'obliden de defensar? Que no hem tingut mai davanters
centres amb olfacte golejador i rematadors nats?
El problema del Barça no és Neymar com deia Cruiff o l'estil com
diu la premsa. El problema del Barça és ell mateix. La falta d'humilitat i de
reconèixer que el temps passa i que s'ha de pensar en renovar jugadors,
sistemes i tàctiques. No basar tot el joc en una o dues figures sinó en un
conjunt, tot i que tinguis dos o tres jugadors amb talents sobrenaturals. El
problema del Barça és no saber compensar alts i baixets i sacrificar gran part
de les capacitats futbolístiques que pot tenir un equip, per no tenir més d'un
jugador que superi el metre vuitanta en el terreny de joc. El problema del
Barça és renovar estadis ampliant-los quant els estadis es buiden. El problema
del Barça és, bàsicament, no saber reconèixer que, malgrat tot, la millor època
de tots els temps potser ja ha passat, i ara toca treballar dur per recuperar
un equip tocat i sentenciat, per més títols que es guanyin a darrera hora. El
sistema i la tàctica de joc del gran Barça de Guardiola (en base a Rijkaard) i
després de Vilanova (agonitzant en base al final d'una era) ja està esgotat. No
passa res per dir-ho! Ara no toca arrossegar-se pels camps per defensar quelcom
que s'ha acabat. Toca aixecar-se de nou i recomençar, que no és ni dolent ni un
pecat. Reconèixer que potser durant un temps no s'aspirarà a tot, i no anar pel
món inflant pit i dient que son el millor equip del món i tal i tal... No cola.
Humilitat, treball, esforç i tenacitat. Guanyar-se les garrofes!
Demostrar al camp el que se suposa que vals, i si no, doncs a la banqueta, que
no és la fi del món!
Bé, ja he dit que n'estava fart de tot plegat, però encara no
havia dit la meva.
QUE NO PASSA RES PER DIR QUE EL BARÇA DE MESSI JA NO ÉS EL QUE
ERA!
Que no passa res per vendre jugadors que en altres llocs encara tindran
corda per acabar dignament la carrera, potser no a primera fila.
Que no passa res perquè, per sobre de tot, el Barça ha de ser un
club de futbol, no un geriàtric ple de records i velles glòries. Un bon dia
teníem al millor Ronaldinyo... va ser la fi del món canviar de registre?...
Ho deixo aquí...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada