És ben veritat que, el menjar,
els productes alimentaris que comprem o que manufacturem a casa, tenen una data
de caducitat. És una realitat que potser és més perillós un caducat industrial –per
la quantitat de productes que li posen per a durar més, és més provable que
després, quan es passa, hi hagi més perills químics, per dir-ho planerament-,
que un caducat casolà. Vull dir, quan se’t passa la sopa a la nevera, ho sents,
ho notes, ho olores i ho veus. És tangible al gust i al tacte. La llet, te mal
gust, els formatges floreixen –tot i que, en treus la capa de sobre i a
seguir-, la carn put i el peix canta. Si fem verdures i les sobres ens queden a
la nevera, la vida neix i s’escampa, però al cap d’avall, és un procés natural.
El problema ve, amb aquelles
coses que no hem fet, que hem comprat i que, envasades al vuit o en atmosfera
protectora, caduquen segons una data impresa al costat o al tap, o a la base.
Quants productes la porten? Tots. Que hi diu la legislació sobre determinades
dates de caducitat? L’europea diu que no ha de ser caducitat, sinó consum
preferent. De fet, el consum preferent no espanta tant. El de caducitat és
determinant. I és determinant perquè hi ha molta gent que, un dia després ja no
es mengen aquell producte. És totalment exagerat, és desmesurat! Però és. L’exemple
més evident són, els iogurts, un producte que en realitat, no caduca, es va
assecant i va desprenent aigua, però triga molt. Un mes després pot estar bo,
si ha estat ben conservat. Però un dia després de la fatídica data, ja el
llencem.
Però hi ha més exemples no tant
evidents, i que em preocupen més, perquè formen part d’un joc pervers que, fa
guanyar diners, sí o sí i sense gaire perill, a supermercats, bars i botigues distribuïdores.
Pipes, quicos, fruits secs o brioxeria industrial, aperitius, xocolatines...
tot un món de subproductes que generen molts diners que, sota devolució es
distribueixen, i quan caduquen s’abonen. Un dia després, una setmana o un mes.
El que els te no els pot vendre perquè qualsevol li pot dir: ei, que està
caducat! Però siguem francs, està bo. Que en fan? Els donen a associacions
socials, menjadors o altres indrets sense ànim de lucre? No, Els llencen. Quilos
i quilos de bossetes –amb el seu embolcall de plàstic individual-, són llençades
cada dia per comercials que, obligats per la ditxosa data al lateral, han de
reposar el material i abonar-lo al distribuïdor.
La norma crea la perversió del
sistema. El menjar es fa per llençar, ja entra en el tracte.
Jo, ahir la nit, vaig veure una
mica la televisió, picant unes pipes ben bones, caducades fa un mes. I faig els
pastissos amb iogurts caducats –d’un o dos dies o tres setmanes, és igual- que,
al meu negoci ja no puc posar de postres. De tant en tant obro un brick de llet
que s’ha passat uns dies, però està en perfecte estat, i me’l bec. No passa
res. Estic ben sa. El sentit comú ja m’avisa si allò que vaig a posar-me a la
boca és massa perillós per la meva salut, però reconeixem que, malgrat tot,
tots fem el mateix. Si ha caducat, desconfiem.
Suposo que forma part de la vida
que tenim i volem: de tot i en abundància, a qualsevol hora i en qualsevol
moment. Això te un preu. Un preu anotat en lletra negreta al lateral dels
productes que comprem, tot l’any.
