Ep! Això ha caducat!

És ben veritat que, el menjar, els productes alimentaris que comprem o que manufacturem a casa, tenen una data de caducitat. És una realitat que potser és més perillós un caducat industrial –per la quantitat de productes que li posen per a durar més, és més provable que després, quan es passa, hi hagi més perills químics, per dir-ho planerament-, que un caducat casolà. Vull dir, quan se’t passa la sopa a la nevera, ho sents, ho notes, ho olores i ho veus. És tangible al gust i al tacte. La llet, te mal gust, els formatges floreixen –tot i que, en treus la capa de sobre i a seguir-, la carn put i el peix canta. Si fem verdures i les sobres ens queden a la nevera, la vida neix i s’escampa, però al cap d’avall, és un procés natural.

El problema ve, amb aquelles coses que no hem fet, que hem comprat i que, envasades al vuit o en atmosfera protectora, caduquen segons una data impresa al costat o al tap, o a la base. Quants productes la porten? Tots. Que hi diu la legislació sobre determinades dates de caducitat? L’europea diu que no ha de ser caducitat, sinó consum preferent. De fet, el consum preferent no espanta tant. El de caducitat és determinant. I és determinant perquè hi ha molta gent que, un dia després ja no es mengen aquell producte. És totalment exagerat, és desmesurat! Però és. L’exemple més evident són, els iogurts, un producte que en realitat, no caduca, es va assecant i va desprenent aigua, però triga molt. Un mes després pot estar bo, si ha estat ben conservat. Però un dia després de la fatídica data, ja el llencem.

Però hi ha més exemples no tant evidents, i que em preocupen més, perquè formen part d’un joc pervers que, fa guanyar diners, sí o sí i sense gaire perill, a supermercats, bars i botigues distribuïdores. Pipes, quicos, fruits secs o brioxeria industrial, aperitius, xocolatines... tot un món de subproductes que generen molts diners que, sota devolució es distribueixen, i quan caduquen s’abonen. Un dia després, una setmana o un mes. El que els te no els pot vendre perquè qualsevol li pot dir: ei, que està caducat! Però siguem francs, està bo. Que en fan? Els donen a associacions socials, menjadors o altres indrets sense ànim de lucre? No, Els llencen. Quilos i quilos de bossetes –amb el seu embolcall de plàstic individual-, són llençades cada dia per comercials que, obligats per la ditxosa data al lateral, han de reposar el material i abonar-lo al distribuïdor.

La norma crea la perversió del sistema. El menjar es fa per llençar, ja entra en el tracte.

Jo, ahir la nit, vaig veure una mica la televisió, picant unes pipes ben bones, caducades fa un mes. I faig els pastissos amb iogurts caducats –d’un o dos dies o tres setmanes, és igual- que, al meu negoci ja no puc posar de postres. De tant en tant obro un brick de llet que s’ha passat uns dies, però està en perfecte estat, i me’l bec. No passa res. Estic ben sa. El sentit comú ja m’avisa si allò que vaig a posar-me a la boca és massa perillós per la meva salut, però reconeixem que, malgrat tot, tots fem el mateix. Si ha caducat, desconfiem.

Suposo que forma part de la vida que tenim i volem: de tot i en abundància, a qualsevol hora i en qualsevol moment. Això te un preu. Un preu anotat en lletra negreta al lateral dels productes que comprem, tot l’any.