"cançons de temps pretèrits": Closques de pell

Sempre estem en el nostre mon, tancats dins la nostra closca protectora, una closca feta a la nostra mida que ens aïlla del món, quan el món no és prou bo; que ens defensa dels atacs incansables dels nostres veïns; que ens permet imaginar, tant sols imaginar, una vida a part, diferent, solitària. Però no ens adonem que alhora ens aparta de la vida mateixa, mancant-nos de llum i proporcionant-nos una falsa protecció a vegades malentesa. No veiem que el nostre entorn canvia i passa per davant mateix dels nostres ulls, ràpid, com un tren de mercaderies que no s'atura a les estacions convencionals, ...però nosaltres estem cecs… Quan potser volem pujar al tren del present, llavors és massa tard, i el futur se'ns escapa de les mans per que ja som massa vells. I, si arribem joves a l'andana de la felicitat, tancats en la nostra cova d'enganys prenem un descans, i el tren se'ns torna a escapar… sol, sense passatgers que paguin el preu del bitllet de la curiositat, per conèixer un altre destí que no sigui el ja marcat. Amb el temps, molts viatgers jauran tranquils als bancs de l'estació, i molts marxaran de nou sense esperança, doncs el seu tren ja haurà passat i si no ho ha fet encara, serà per què cada cop més combois es quedaran sense engegar les màquines; molta llenya mancarà dins les seves calderes, i tampoc maquinistes que puguin guiar el comboi per lloc segur, cap endavant.

Les nostres closques s'endureixen, i els nostres sentiments i inquietuds per la vida ja no poden travessar les dures parets d'acer que anem construint. El temps per reflexionar s'esgota i, aviat caldrà molt més que la simple voluntat per sortir de dintre, i veure que el sol encara brilla; que encara som a temps de canviar quelcom; que encara podem conèixer; que encara podem "viure".
Juliol-94