Cada dia que passa, cada minut, cada segon, forma part d'un temps irrecuperable i únic que se'ns escapa irremissiblement de les mans, imparable. Un camí que fem a peu cap endavant, sense opció de tornar enrera, i observant el futur amb una bena als ulls. Podem preveure el que ens vindrà, podem crear una ruta alternativa, però, alternativa a què? Tot el que és futur ja no ho és quan ho hem caminat, i es converteix de nou en el nostre passat; el podem veure, mesurar, però no podem girar cua i tornar a començar, perquè sempre estarem començant un nou futur a les palpentes.
Sempre endavant, cap a la fi. Aquella que tantes vegades hem vist arribar als nostres veïns, aquella que sempre ronda la nostra caminada; vestida de negre i amb mirada severa… Ens acompanya a tots, esperant que fem un pas en fals, una relliscada, un error fatal; per aparèixer de cop i sense avisar, robant-nos tot el que hem viscut, tot el que hem somniat, tot el que hem construït… així, en un segon, i llavors, no tenim temps de veure una sortida o plantejar una alternativa…
Tot el que fem mentre som vius, ens fa més savis, ens fa més poderosos, ens fa més llestos, més intel·ligents, més grans, més… vells.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada