Cançons de temps pretèrits: "Que bello és vivir!!"

La història parla de fets importants, de fets destacables, de fets crucials que han marcat les nostres existències fins els nostres dies… Els historiadors han construït la nostra vida amb el seu criteri de grans actes, grans gestes i grans personatges, però, i el que és important de debò que? El que ha anat fent la gent al llarg de la llarga filera d'anys que van caient en l'oblit, que? I totes les penúries que han hagut de passar, viure i suportar tantes i tantes persones que han passat desapercebudes sota els signes de la vida? On ha anat a parar la realitat de l'herència humana, si no tenim en compte la barbaritat dels actes que han marcat la nostra dissortada trajectòria?

L'ésser humà ha estat i serà, fins que no canvií realment en el seu interior més íntim, una fera desbocada i embogida per la raó, destructora i opressiva dins la seva pròpia decència. El pas per la història real ha deixat mort, oblit i tortura, i poques són les èpoques en que l'ésser humà ha demostrat realment el seu llinatge intel·ligent. Quan demostrarem que sabem utilitzar el nostre do per a construir realment una vida per a tots, una vida que no exclogui el canvi o el fet diferencial. Una vida que no maltracti el veí pel simple fet de no ser del tot igual. Una vida que no oprimeixi la pròpia vida amb consignes majoritaries i embusteres de treball esclavitzador. Una vida que ompli de vida, que es nodreixi de vida, que inspiri vida. Quan serem capaços de crear quelcom semblant al paradís que tantes vegades imaginem, però que queda tant lluny com la nostra pròpia imaginació…

Des del principi dels temps hem creat un món de destrucció, d'enveges, de penúries i de cobdícies, però ara ja hem arribat al límit de l'egoisme i de la falsa preocupació. El tercer món, que és pràcticament, en números reals, la majoria de la nostra realitat, mor poc a poc sota la nostra atenta i preocupada mirada. Que fem per evitar-ho? Els plorem, ens avergonyim uns minuts de nosaltres mateixos, declarem que n'estem farts i dipositem, una gran fortuna (un 0'7 %, quina despesa!) a les seves mans, per que s'arreglin. Ni tan sols sabem, si arriben o no aquestes ajudes, però aquesta no és la gran pena de l'assumpte. El que és greu de debò és que continuem queixant-nos de la seva desgràcia mentre prenem el cafè amb llet al bar, avanç d'entrar al cinema per a veure una pel·lícula que amb la meitat del seu pressupost salvaria mitja Àfrica sencera durant molt de temps… però nosaltres continuem bevent els nostres refrescos quan tenim set, per que en el nostre país hi fa tanta calor…

Quanta hipocresia deixem anar en les nostres converses. Quantes mentides diem durant el transcurs d'un sol dia… Reconeixem-ho d'un cop. Diem ven alt que ens refot la no-vida de tota aquesta gent i dediquem-nos a seguir vivint sense tantes històries. Fem els ulls grossos a tanta barbàrie que no podrem solucionar mai, i així serem, si més no, coherents amb les nostres creences més íntimes. som el que som, i ho disfressem amb la tecnologia i amb la modernitat, però seguim essent el que no podem evitar de ser… uns éssers barroers que amaguen els seus instints més reals sota una falsa preocupació, sota una patètica solidaritat molt ben estructurada…

Ens hauria de fer vergonya quan se'ns omplen els ulls de llàgrimes tot veient les desgràcies veïnes… si en el fons ja ens està be, per que no podem evitar ser el que som, uns animals amb pell de ferro i cervell informatitzat i programat per a viure al marge de la realitat que ens envolta. 

Seguim malvivint, que ho fem de meravella. Continuem creient en els miracles, que segur que faran el que nosaltres no serem mai capaços de fer: ajudar a un altre, a molts, a tothom. 

Seguim somiant, que ja ens va be, que si ens despertéssim i ens trobéssim de debò amb els "seus" problemes, la por no ens deixaria reaccionar i cercaríem ràpidament l'espatlla d'algú proper, per plorar, per eixugar-nos les llàgrimes, i continuar somiant, que en realitat, és l'única cosa que ens importa, els nostres somnis, tot el que no hi forma part, no ens importa. La pobresa no entra en els somnis de ningú, o potser sí, però son tant poquets, que tampoc ens importa…

11-5-98

Nota (2014): Quan vaig escriure això, que no recordo el desencadenant, encara no es parlava com ara obertament del canvi climàtic, de l'escassetat de recursos naturals, dels complots internacionals per dominar els recursos agrícoles. Encara, escassament, no hi havia gaire telefons mòbils i menys tàctils i tablets i connexió global a través de les xarxes. No hi havia hagut les primaveres àrabs ni alguna les dues darreres grans guerres a Irac i Afganistan. Si llavors estava cabrejat amb la natura humana, imagineu-vos ara, que es destapen totes les corrupcions i maldats que despleguen els nostres governants (tots) nacionals i internacionals. El món canvia però l'ésser humà no. Aquesta és la meva humil conclusió, i és molt trist.