“Aquell color és blau”. Tots els
nens i nenes de P5 han de saber llegir això, quan acaben el curs...
L’escola. L’indret on els nostres
fills i filles passen almenys, 12 anys aprenent conceptes i tècniques per
esdevenir al final, persones útils a la societat.
Així ho definiria jo, de manera
planera i sense entrar en molt detall, i de fet, així és per a la gran majoria
de la gent. També pot ser un espai on “aparcar” els nens i a sobre els formen! (I
si és de caràcter públic, quasi gratis!!). Fantàstic. Per a una minoria, l’escola
és un lloc que si poden passar ràpid, millor, perquè no ofereix res útil per a
la seva canalla, destinada a treballar de joves i aportar diners a casa. I per
a una altra minoria és un lloc caduc que cal replantejar. Jo, reconec que molt
influenciat per les xerrades amb la meva dona, en soc un d’aquests.
L’escola, ha estat durant molts i
molts anys un espai ideal per a tenir la canalla segrestada i adoctrinada
(religiosa o políticament); on s’ha impartit disciplina dura, “la letra, con
sangre entra”; una fàbrica de clons intel·lectuals. Des que va ser concebuda i
apadrinada per l’església, l’escola és i ha estat el temple de la cultura dogmàtica.
Un criteri comú, fites comunes i pla d’estudis inamovible, sigui quin sigui l’alumne,
estatus social, capacitats mentals i/o físiques i, més actualment, tingui o no malalties
mentals de diversa consideració.
Tenim el debat obert en si, l’escola
actual ha d’ensenyar o formar. Si ha de ser disciplinar o creativa, si ha de
treballar amb llibres o amb fitxes, si ha de formar ments o acompanyar el
desenvolupament lliure, i un llarg etcètera de petits desacords en el fons i
forma del com i què ha de ser, física, ideològica i socialment. L’escola és,
doncs, un munt de confusió, i això només fa que la realitat avui en dia sigui
un sense fi de tendències i possibilitats a l’hora de triar un centre educatiu.
Ah! Sí, me n’oblidava, centre educatiu, en diuen. Educa també. Educar a l’escola
o a casa? És cosa de pares, o de mestres. Estan preparats els mestres d’avui en
dia per educar, quan l’educació de molts docents deixa molt que desitjar? I els
pares, són conscients que ells són els responsables màxims de l’educació dels
seus fills?
Massa dubtes i massa debats, i en
canvi, coses pràctiques i demostrables queden aparcades i sense aplicació,
perquè potser ni tant sols ens les hem plantejat seriosament.
L’altre dia a la televisió, va
parlar el economista Xavier Sala i Martín sobre una dada curiosa en el món del
futbol (i no és per canviar de tema): la majoria de cracs i figures futbolístiques
del temps actual, és nascuda en els primers mesos de l’any. A priori sembla una
dada ximple o desconnectada de l’educació escolar. Si expliquem perquè es dona
aquest fenomen potser m’entendreu millor. Resumint, els clubs de futbol base,
els que treballen amb nens petits –suposo que aquesta dada era relativa al món
del futbol masculí bàsicament-, ho fan amb anys naturals per grup. És a dir, un
nen nascut a l’u de gener està al mateix equip que un nen nascut el 31 de
desembre del mateix any. No és difícil imaginar que passarà, durant l’etapa
formativa d’aquests dos extrems: el primer sempre tindrà un avantatge físic
sobre el segon, que farà que, en benefici de l’equip i dels resultats, jugui més.
Això passarà en partits d’entrenament, partits oficials, pretemporades, i any
rere any. El primer arribarà a les categories superiors sempre amb un avantatge
formatiu puig que, haurà acumulat moltes més hores d’experiència al camp. Tret
d’algun cas especial o casual, en els primers equips dels millors equips del
moment, la majoria dels seus jugadors són aquests nois que en el transcurs de
la seva carrera formativa han estat els “escollits” per uns entrenadors que, al
final, hauran actuat de manera instintiva i natural.
Això, també passa a l’escola. A
la nostra escola igualitària que, marca a la canalla amb les mateixes
capacitats en funció d’uns cursos i una planificació curricular, els mateixos
dos casos anteriors es repetiran, curs rere curs, amb diferències importants a
nivell cognitiu, evolutiu, de desenvolupament físic o mental. El primer que cal
canviar a l’escola nostra, és per tant, l’organigrama estructural de la
mateixa.
Sembla mentida, que amb tots els
psicòlegs que hi ha treballant per a les escoles i amb tots els estudis que s’han
fet sobre el desenvolupament diferenciat de cada etapa evolutiva dels infants,
ningú encara s’hagi plantejat seriosament començar per separar els cursos en
grups d’edat més semblant, amb menys diferència evolutiva.
Els petits canvis són a vegades
els més significatius. Tant difícil és buscar grups de cursos separats, per
exemple, només per sis mesos màxim? Menys alumnes per aula, diferències menys
importants en la seva maduració i comprensió de tot allò que se’ls pugui
ensenyar.
A partir d’aquí, obrim un debat
seriós sobre un model que sigui, real i probadament útil per a l’ensenyament. No
podem seguir testant als nostres infants amb invents i lleis educatives pre-cuinades
per polítics o aprenents de bruixot. De ben segur que, partint d’una base més sòlida
i equilibrada –i amb menys desigualtats envers els més petits, que sempre són
els que “pringuen”-, sigui amb llibres o amb fitxes, per projectes
participatius o classes magistrals, amb mestres motivadors o adoctrinadors, en
entorns rurals i oberts o cimentades escoles urbanites, l’escola ja començarà
amb més bon peu. I si aquest debat no es vol fer, perquè interessa a algú que
la meitat dels alumnes d’una escola estigui destinada a ser carn de canó perquè
l’altra meitat pugui assumir els lideratges pertinents, assumim que no volem
una escola obligatòria per a tothom igual. Deixem de pagar-la amb diners públics
i que cada u faci i porti, si vol, els nens on li vingui de gust, en funció de
la infinitat d’ofertes que puguin sortir. Llibertat total i a fer punyetes!
De veritat, potser sembla una rucada,
potser podeu pensar que desvario, però després de veure moltes coses entre les bambolines
de les escoles per on m’he mogut, i entendre els problemes pels que passen
molts professionals de l’ensenyament, no veig que sigui, per començar, la
bajanada més grossa.
Una vegada, un bon home que tenia
per cap a l’empresa on treballava, em va dir que si una cosa no funcionava,
primer s’havia de mirar si estava ben endollada...
A vegades, les coses més
senzilles són les que costen més de veure.
Aquell color és blau, encara?...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada