Després de la tempesta ve la calma, diuen, i en aquella ocasió tenien raó. Havia estat un dia esgotador, camins escarpats, ports inabastables, i per acabar, una llarga xerrada nocturna que va esgotar del tot les piles a tothom. Però a la fi, vam poder estirar-nos a les tendes, i el silenci es va apoderar dels companys, era arribada l'hora dels somnis.
Aquella nit però, jo no vaig poder aclucar l'ull. Escoltava el soroll dels arbres, insistent, inesgotable, produït per un intens brunzit; era el vent, l'únic que es mantenia despert i que ho seguiria fent moltes hores després, fred i invisible. La tímida claror que podia travessar les parets de la tenda, il·luminava una mica el silenci, i podia veure les cares endormiscades i plenes de plaer dels meus companys d'habitació. Qui sap quines històries deurien estar recorrent el petit espai on reposàvem, mentre jo, absort en els meus pensaments, em deixava transportar més enllà de la nit.
De sobte, vaig aixecar-me sense fer fressa i vaig sortir de la tenda. Quin espectacle meravellós es representava fora. Es podien veure milers i milers d'estels fent pampallugues i jugant amb una gran bola blanca. Una lluna plena que mostrava una vegada més el seu rostre somrient i afable. Era càlida aquella nit; l'immens paratge que m'envoltava i aquella calma, em cridaven. Semblava que amb uns grans braços em volgués abraçar i emportar-se'm cap a un lloc de bellesa in-igualable, de pau i de tranquil·litat absoluta, però no va passar res.
Jo era allà, de peu dret i nu sobre la verda estora, observant la universal immensitat, com si en volgués prendre les formes misterioses, per quedar-me-les, per dibuixar-les en el blanc tapís de la meva imaginació, però, no calia. Aquella nit ja era dins del meu jo, allà, perduda dins un mar de pensaments, perduda dins una nit de color negre…
5-2-90
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada