Solidaritat de baixa intensitat

Tres exemples que ens retraten. Tres exemples que he viscut en primera persona, en dos dies, tres llocs diferents i tres ensenyances que m’han fet adonar que, com a societat, necessitem un punt d’inflexió, de reflexió.

El primer parla d’una família de quatre, la meva, anant a prendre tranquil·lament una orxata al passeig de Manresa. Era una tarda càlida i feixuga després d’un diumenge al matí amb parc de l’agulla i migdiada a casa. Una tarda normal. Vam baixar pel passeig sense cap mena d’incident. Vam arribar a la orxateria concreta i, ben asseguts els quatre a la taula, vam demanar tres orxates mitjanes, fresquetes i bones. Mmmm! El Jan es moria d’emoció. Li agrada molt la orxata, i anar a un bar, que no és una cosa que fem habitualment, és com una festa especial. Ens van portar les tres orxates en gots de vidre alts, amb les seves respectives canyes. És clar, hi ha un problema amb els nens petits, que són petits. I el Jan, assegut a la cadira no arribava al got, i la canya no era d’aquestes flexibles, per tant no podia beure amb la canya, flexionant-la cap a avall. Que va fer, pobre? Va recolzar-se a la taula per aixecar-se prou per arribar a la punta, i la taula, d’aquestes quadrades d’alumini i amb potes de tres peus, va cedir cap a ell. L’ensurt no va passar d’aquí perquè tant l’Ester com jo vam reaccionar immediatament, i vam agafar els tres gots just quan semblava que tot cauria. Només vam fer un bon bassal d’orxata a la taula, sobre els meus peus, sobre la pobre Ivet que estava tranquil·lament asseguda a la falda de sa mare... Nosaltres vam riure, perquè l’acte va tenir gràcia. Però la Ivet es va posar a plorar de l’ensurt i el Jan es va quedar descol·locat. Ningú va moure un dit, i tothom del voltant ens mirava com si ja hagués arribar la família escàndol al poble, aquells que cal ignorar. Bé, no passa res. Calmats, amb la taula bruta –el cambrer no va passar a netejar la mullena- i els gots, per sort, plens, vam continuar com vam poder l’estada a la terrassa. La Ivet, pobreta, no parava de plorar i només amb un bibi es va calmar un xic, però ja des de llavors va estar estranya tota la tarda. Però l’anècdota no acaba aquí. Perquè després de beure’ns l’orxata i retrobar la pau perduda durant una estona, vam decidir aixecar-nos. L’Ester va aixecar-se amb la Ivet i jo m’estava incorporant per ajudar el Jan a sortir de la cadira quan, ell, sense cap mena d’intenció ni mal, va intentar separa la taula d’ell per fer-ho a la seva manera. Ell és un nen que aprèn a fer cada cop més coses. Autònom i dinàmic, va posar les dues manetes a la vora i va empènyer endavant. És clar, la taula no llisca com a casa o a l’escola. El terra no és de rajola i aquell nyigui nyogui de llauna va cedir endavant i es va tombar, enviant els tres malaurats gots, finalment i buits, al terra. Evidentment va trencar-se tot, i el Jan es va quedar espantat i descol·locat per segon cop. Jo vaig intentar reconfortar el meu pobre fill i recollir la trencadissa, mentre la meva dona acaronava l’Ivet, que passava d’un espant a un altre. Tothom ens mirava, ningú es va moure. De tota la terrassa de persones, joves, nens, famílies, solters, estrangers i veïns de casa, ningú es va moure. Només, quan estàvem intentant recomposar la família vermells de la vergonya que ens feien passar ells per quelcom que tampoc, en el fons, era res més que un incident sense importància en una tarda de males casualitats, es va acostar una senyora gran, molt gran i amb bastó, xeruga i somrient que em va preguntar si podia ajudar agafant alguna criatura mentre jo recollia els vidres. Aquella senyora va ser la única persona de les, potser un centenar que hi havia allà, que es va decidir a intervenir i ajudar. Imagineu-vos el merder, imagineu-vos-hi vosaltres, i mireu la cara dels vostres conciutadans, com us miren i no mouen un dit. Res.

El segon fet, ens va passar al Zoo de Barcelona, el dia següent. Un fet separat d’un dia ple d’emocions, cap a la tarda ja, amb el cansament normal després d’estar cinc hores al zoològic amb la canalla. Estàvem a la granja infantil, allà on es poden tocar animals i jugar amb unes construccions infantils que hi ha al mig del recinte tancat. El Jan jugava en un castellet que hi ha amb un tobogan i una xarxa d’aquelles vermelles per pujar-hi. Jo no hi era, estava amb el meu cunyat i un nebot mirant els lleons mentre els altres acabaven les piles. La meva dona estava amb l’Ivet en braços i xerrant amb la meva germana. El Jan jugava. Llavors, el pobre nen, que encara no te els tres anys, quan està a punt de baixar pel tobogan, xoca amb aquella ditxosa barra que hi posen ara, horitzontal, suposo que per que els nens actuals no saben baixar per un tobogan si no és amb el màxim de seguretat possibles –no com abans que érem uns eixelebrats i ens matàvem tots amb aquelles construccions de ferros rovellades-, i es queda assegut al tobogan, plorant per haver-se donat un cop al cap. Entre el cansament que duia a sobre, l’espant i possiblement una mica el mal del cop, el nen plorava desconsolat. Un nen de tres anys, no un noi de quinze ple de grans i amb mala pinta. Un nen petit, que en qualsevol circumstància hauria d’haver entendrit algú altre que no fos sa mare. Tampoc es va moure ningú. De tot un parc infantil ple de pares i fills, cap va ser capaç d’acostar-s’hi i interessar-se pel xicotet. Res.

El tercer fet ens va passar el mateix dia, ja a la tarda, passejant per la vila olímpica fent temps per tornar a casa. Estàvem sortint del centre comercial d’Icaria que havíem travessat per aprofitar l’aire condicionat, quan ens vam trobar amb una d’aquestes instal·lacions infantils fixes, amb un cotxe, una moto i una mena de cavallets de tres figures; tot a un euro, un viatge. Nosaltres no som gaire amics dels trastos aquests, que et treuen un euro i durant un minut la criatura te un engany de llibertat i moviment; bé, això és una qüestió menor. Tampoc li fem cap lleig a que el Jan, que és com tots els nens, hi pugi. Ell hi puja i fa veure que es mou, i gira els volants i cavalca les figures...

Una família de francesos passava per allà també. Van muntar les dues nenes a una de les tres figures dels cavallets i els anaven fen fotos. El Jan s’ho mirava i reia, i es va acostar als cavallets. Tant el pare com la mare de les criatures van tenir una actitud immediata, somrient i lloable. Ale, ale! Deien. Nosaltres, tímids vam dir que no, que no calia, però ells van insistir, i el Jan, que entenia els gestos em va mirar com dient, papa, m’ajudes? Us podeu imaginar, que van ser dos minuts de glòria –dos perquè evidentment nosaltres en vam posar un de més per que fessin tots plegats una altra volta-, rialles sinceres i els quatre pares feliços de veure la canalla feliç, per uns instants. Es va acabar, vam dir gràcies, ells també, arrevoire, adéu, adéu... Senzill. Bonic. Generós.

Una setmana abans jo mateix vaig protagonitzar uns fets als que no vaig donar més importància. Avui hi veig la transcendència més que mai. Un client, relativament habitual del meu bar, va venir a berenar amb el fill i quan va ser l’hora de pagar, no trobava un bitllet de deu que suposava ell, portava a la cartera. Va pagar amb un de vint i va marxar amb presses. Jo vaig sortir a netejar les taules i vaig veure, sota el tamboret on seia ell, el bitllet tot aplanat; li havia caigut a terra. Vaig sortir a cercar-lo però ja ho hi era. Ell no m’havia dit: si trobes el bitllet... o quina merda, tenia un bitllet de deu aquí... no m’havia comentat res a mi. Ho havia sentit que ell li deia al seu fill. No em va passar pel cap ni posar-lo a la caixa ni a la butxaca. El vaig posar al calaix de les claus. Quan torni li dono. Una setmana després va tornar i el primer que vaig fer va ser donar-li el bitllet de deu dient-li que l’havia sentit que deia que en duia un, i que l’havia trobat a terra i l’hi havia guardat. La seva cara es va il·luminar. No em va fer un petó perquè hi havia la barra pel mig! Potser només era un bitllet de deu, ni ell ni jo seriem més rics o pobres sense o amb ell, però per a ell va ser el gest, el que valia la pena. Em va acabar dient que això em tornaria, que era el principi d’una cadena de bons favors que havia començat sense saber-ho, perquè allò era una acció molt maca.

Jo no soc un sant, ni pretenc ser-ho. La meva intenció no era arribar al cel dels herois ni fer-me bona propaganda. He crescut pensant que la generositat, que la solidaritat es fa dia a dia, amb petits gestos com aquest, com els del matrimoni francès, com el de la senyora de l’orxata... La solidaritat d’alta volada, de les grans cites, de les grans recaptes que acumulen de cop milers d’euros o de tones de menjar, estan bé per saciar-nos l’ego i descarregar la motxilla de l’anonimat i la manca de visibilitat diària, però el que importa dia a dia, és que siguem generosos amb els petits somriures, amb una acció desinteressada encara que no porti a enlloc, encara que només sigui l’oferiment d’una ma en un tobogan o en una taula plena de vidres on dues criatures ploren per un accident inesperat.

Em fa por que, la nostra societat evolucioni cada cop més cap a un model de vida deslligat dels sentiments dels altres que ens envolten, nens, vells, adults amb problemes. Em fa por, que independents o lligats eternament a Espanya, ens aïllem perennement de la vida, de les bones accions, de l’ajuda al necessitat, entenent que no només és necessitat aquell que està en el límit, i que per ser solidari o generós no cal posar-se la ma a la butxaca.

Si algú cau, ajuda’l a aixecar-se. Els sots a la vida estan allà per a tothom, i el proper podries ser tu.