Cançons de temps pretèrits: "Borratxo"

Borratxo, embriagat de la inquietant sensació d’estar donant tombs amunt i avall, a dreta i esquerra, per un espai de parets toves, rebotant-hi, tot enfundat en un globus a alta pressió; les orelles fan mal, el cap va rebent fiblades i l’estómac, el ventre i la gola es confonen, ara amunt i ara al revés, fent-se tots tres un, notant aire a baix de tot, prement per sortir i l’àcid a les parets de la gargamella.

Abans però, unes hores només, acariciava la dolça fruita de la alegria desbordada, i palpitava amb les acceleracions del meu cos, tot estant de festa amb la gent jove a la que em dedico a “guiar”, educativament parlant.

La llum de la festa, la foscor de la nit borrosa, els carrers molls i la pudor de vòmit; jo fet un munt de confusió i conflictes. I és quan estic en aquest estat, que no penso, divago sobre la meva essència i, sento que no puc estar pitjor, i que tot això, aquest feeling de la festa i les copes, son falses sensacions que taponen i oprimeixen els veritables sentiments... l’alegria no és sincera i la pena, és tant gran que m’aclapara. I tant sols és la meva vida, la que visc cada matí i la que adormo cada vespre, amb la son, el cansament i les drogues. La meva consciència d’estar viu és despertar-me i adormir-me, tot un fenomen que si no el fas del tot conscient, et porta a viure en un estat “somnolent”, i distret a les teves pròpies necessitats.

Això és aproximadament el que m’ha estat passant des de fa un cert temps. Depressió? Que és la depressió sinó una confusió continguda del que vull, és a dir, desitjo... i el que faig. Massa temps somniant no és pas bo, ni per als bons somniadors ni per als dolents. Vius, al final, dins una hipòtesi dels teus somnis i l’estona que passa entre un i altre estat vegetatiu, ja no és la vida en si mateixa, és un instant que cal passar el més de pressa possible, sense prendre-hi massa partit, ni donar-li masses atencions.

Abans, caminava conscient per la vida, fins i tot quan tenia la ment emboirada i les idees roncant... caminava amb els ulls oberts i la pell sensible a les variacions de les persones. La meva incapacitat de despertar els sentits, m’aterra, em desconcerta, i em fa pensar. Ara, borratxo, acabat i trist per ser l’ombra del que una vegada vaig ser, penso i reacciono...

Trobar una resposta és el que busco. Una sola resposta que em satisfaci, i em faci capgirar la mala estrugança que m’acompanya. Agafar la ruleta de la fortuna fortament per les nanses i llençar-la amb un esgarip de ràbia, por i tendresa. No aspiro a recuperar aquell noiet que cantava... aquell noiet que enamorava... aquell noiet que escrivia... Vull recuperar aquella ment, aquella que era capaç de viure per ella mateixa. Aquella que era capaç de sentir i somniar... i després despertava i seguia vivint! La força de la vida rau en la força amb que la sorprens i sorprens als demés, cada dia. He perdut la capacitat de sorprendre... de sorprendre’m. L’espurna de la joventut ha mort, ara queda el nen.

Soc gran? No... soc jove? No... soc madur? No... que soc?

Soc una persona, un ésser humà. Vaig néixer un dia de les entranyes d’una dona que amb els anys anomenaria mare... i vaig ser nen. Aquella època de felicitat absoluta i d’alegria desfermada; de descoberta i de sorpreses; de terrors als armaris i sota llits; aquell voler tastar-ho tot, veure-ho tot, saber-ho tot... la recordo perfectament. Després em vaig confondre moltes vegades. Sí. Va arribar un dia en que la confusió era a l’ordre del dia. Confonia aquell amor que sentia per la meva mare, amb un odi que no sabia d’on caram provenia... però els barrejava. I al meu pare, volia impressionar-lo constantment i només aconseguia que em pegues un parell de mastegots. Però seguia essent feliç! Tenia la meva ment, funcionant a tot drap, amb l’espurna de la creativitat a flor de pell, i l’empenta de les locomotores! Això sí, jo tenia raó, i la resta del món, no!

I varen seguir passant els anys. I vaig créixer; les cames se’m van estirar, vull dir. La meva ment, durant molts i molts anys ha estat treballant per imaginar. Imaginant em vaig fer cap, imaginant més del compte em va fer deixar-ho. Sentint plaer per imaginar, he conegut moltes noies, i imaginant que eren perfectes, les he anat perdent... i ara, jove o gran, no puc deixar d’imaginar que la meva vida, no és com l’havia concebuda. Hi ha un detall que no encaixa, només un... jo.

Tot el demés, és tal i com volia que fos. La meva vida, les meves obligacions, els meus hobbies, la meva dona, els meus amics... fins i tot, quan menys m’ho esperava, del passat va retornar una persona important per el meu equilibri, el meu cosí, germà, amic... He madurat alguns aspectes de la meva vida, i d’altres han quedat allà on eren, segueixo sent, en essència, un nen. Ara però soc un nen desemparat  que no troba el camí de casa. O potser no el vol trobar?

No el vull trobar, perquè vull canviar de casa?

La casa soc jo mateix, el què no encaixa dins de la meva vida. I per què no encaixo en el model de vida que he estat preparant amb tanta dedicació, durant els anys en que creixia i madurava totes aquelles idees? Què m’han fet ser qui soc?

Potser per esdevenir el que soc, i encaixar dins el món que he creat al meu voltant, he hagut de canviar algunes coses de mi mateix, que no haurien d’haver estat tocades. O potser no he canviat res del que hauria d’haver canviat, i a canvi tinc totes les mancances exercint de senyores de la meva vida.

Darrerament, he pensat molt. Fins i tot ara, que tinc nàusees de mi mateix i vull treure els budells per la boca, penso en mi com en un projecte mal portat, que arriba a la seva fase d’estudi, anàlisi i crítica, per continuar endavant corregint els mals processos i rectificant algunes trajectòries. La primera etapa de la meva feina m’ha portat a l’estudi intens de la meva persona en tots els àmbits possibles. Repasso constantment els meus actes, les meves respostes, els meus sentiments i els fruits que he anat traient de tot plegat. Analitzo meticulosament paraules, gestos, sensacions... M’esforço per ser obert de ment, sincerar-me, escoltar-me, escoltar als altres que em coneixen i ser sincers amb ells també. Evidentment també observo la vida de parella que tenia i ara tinc; els mals moments son fàcils de recordar, m’exalten la pell i em desperten fantasmes, són recents; per tant, procuro vessar esforços en rememorar les bones estones, recordant els més petits detalls que van fer-me sentir molt feliç llavors. Quan les penso, somric... és bo. I són aquests petits detalls els que van donant pistes de la realitat que s’amaga sota les aparences. Estudiar-se a un mateix ofereix la possibilitat de plorar per tu, quan t’adones del que tens, o del que et manca, o del que has perdut, o del que has guanyat! Ningú més que tu és testimoni del que saps, si tens valor de dir-ho en veu alta, només pel goig de les teves orelles. Es produeix una situació un pel estranya, reconfortant diria jo, quan hom s’escolta dir-se quatre coses ven dites, i acte seguit la vergonya t’engega el plor, descontroladament, desconsoladament...

Quan estudies, memoritzes coses, detalls de la història de qualsevol cosa, que guardaràs a la teva ment, fins que altres coses ocupin un espai més important, i es vagin oblidant poc a poc. Estudiar-se la vida, és repassar les edats, un exercici interessant de relació d’objectes, persones, indrets i vibracions. No son pas noves les “coses” que hem de posar a estudi, son el resum mental i personal que tenim de la nostra vida. Un compendi de veritats i mentides que hem construït, i que malauradament, no totes coincideixen amb la realitat. Els fets bons que ens succeeixen a la vida ocupen un lloc molt important al nostre jo, i s’encarreguen de donar-nos alegria i joia en el seu moment, i mentre els recordem, però la memòria juga males passades tot sovint. Les coses dolentes ens afecten igualment, i ens fan mal, i el mal és més fàcil de recordar, i ocupa llocs, potser massa importants per la feina que van fer... i ens fan caure en l’oblit d’allò que teníem, guardat com un tresor. I la vida no és precisament un cau de bones coses, i tant de mal ens va ofegant la respiració... i vivim mig anestesiats pel dolor, i oblidem les coses més importants del nostre caminar.

Oblidar... Oblidar les coses bones i curar les ferides, esborrar les cicatrius. Canviar. Canviar i començar de nou. A vegades, ser lluny ajuda a tapar el soroll de la veueta que t’atabala i et recorda tot el que fas malament. Ser lluny, agafar distància per observar millor el problema o senzillament, agafar distància, i prou.

Fugir... enterrar... oblidar...

Arribo a casa, miro de no fer soroll. És tard i el mirall del lavabo m’acull sota els llums que m’empetiteixen dolorosament les pupil·les. Aquests ulls m’escruten i em delaten. He arribat a la casa on no vull ser. Borratxo. Demà, tindré ressaca, però el mal de cap que em punxarà l’ànima no m’ha de deixar oblidar aquesta sensació.

S’ha acabat.

2004

Nota: Aquesta profunda, trista i dolorosa reflexió escrita el dia següent d'una nit de "juerga" fa molts anys -deu, concretament-, va ser el desencadenant del canvi més important de la meva vida, llavors. Poc després de fer el pas i reconèixer que no era feliç amb la meva vida de parella, vaig deixar la ciutat de Barcelona i vaig començar el periple que em portaria a Santpedor, el meu poble adoptiu. A vegades és bo com dic a l'escrit, prendre distància i mirar-se des de fora; no canviaria gaires coses del meu passat, perquè totes elles m'han portat d'una manera o una altra, al lloc i l'estat on soc ara, amb la meva família i la millor vida que podria haver somiat mai. Amb tot lo bo i tot lo dolent. Us estimo amb tot el cor, Ester, Jan i Ivet!