Acabava de néixer i ja estava predestinat a morir aviat. La seva vida era marcada com les línies d'un pentagrama, naixent del silenci, després la melodia i finalment la calma altre cop. Nosaltres érem conscients que duraria poc, i l'escalfor que va portar a les nostres vides, mantenia l'esperança viva. El sentiment de joia era evident, i l'esforç d'haver creat quelcom tan agradable ens omplia de satisfacció.
Amb l'estona que portàvem allà, al seu voltant, de nit sota els estels, havíem explicat inversemblants històries de por, d'intriga i de tendresa. Algun crit d'esglai, alguna mirada a l'infinit, alguna cançó de muntanya per fer passar l'agradable estona. Tots escoltàvem amb atenció les narracions que se'ns acudien, mentre els gemecs del nostre convidat d'honor feien parar, per donar-li atencions.
L'estona anava passant però, i l'aliment que el mantenia viu s'esgotava, irremissiblement. L'escalfor s'escapava del seu abast. Lentament, amb el senyal inequívoc de la seva fi, vam anar aplegant les coses, vam desitjar-nos bona nit, i vam anar desapareixent dins les tendes.
Algú però, va quedar-se una estona més, contemplant pensatiu i amb els ulls plorosos i espurnejants com, el que abans era llum i escalfor s'esvaïa, deixant només, un fosc i fred record de la seva existència…
7-11-93
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada