El divorci està de moda!

Avui han sortit unes dades sobre l’augment dels divorcis i separacions –en la majoria dels casos més amistoses que temps enrere- a tot el conjunt d’Espanya. Això inclou Catalunya, òbviament. Però justament ahir en parlàvem a casa, de les separacions i dels divorcis que hi ha al nostre voltant, i ja sense les dades a la ma, teníem la sensació que la cosa anava creixent. I és que, per resumir-ho ràpidament, no aguantem.

Se sol dir que els homes no donen la talla –almenys no tant sobre el que s’explica prèviament- al llit, no aguanten. Ja deu ser una qüestió genètica, no aguantem els esforços, físics o psicològics. Una lluita frenètica al llit per satisfer la gran capacitat de la parella d’allargar el seu plaer és comparable a la lluita moral, física i psicològica de pujar una família, col·laborar –que no ajudar- a casa en les feines diàries o retenir els impulsos efervescents de tot home davant una bellesa jove que se li posa a tir. Però evidentment no només els homes fallen, sinó seria fàcil la solució; també elles tenen relliscades, si són físiques, segur que en part deuen donar-se per la manca d’interès de la parella, un interès que en general decau amb la monotonia i el costum; si són d’una altra índole doncs, a veure, mmmm... bé, reconec que posar-me dins la mentalitat d’una dona i aventurar-me a dir els “per què” dels motius del distanciament de les seves parelles, és agosarat. Jo parlo pel que sé i dedueixo de la mentalitat masculina, bàsicament perquè soc un home. I amb això no vull pas dir que tots sense excepció, siguem iguals, no! Però ens assemblem en els patrons de conducta, a partir d’aquí, la experiència i la personalitat de cadascú fa que actuïn d’una o altra manera davant els mateixos processos interns.

Ja he parlat del sacrifici, de responsabilitat per no llençar la tovallola a la primera de canvi. Jo mateix potser ho he fet en un passat. Però hi ha quelcom que no tenia llavors i ara sí. Llavors no tenia ni l’experiència ni els fills que tinc ara. L’experiència que adquirim a la vida ha de servir de molt més que de taulell de fotos i pòstics del nostre passat. Ens hauria de fer més savis, i la saviesa implica recapacitació i visió de futur. Per un polvo no llences per la borda un matrimoni, una família o uns fills. Ells són els que quedaran més tocats! És evident que, la llibertat de separar-se si les coses no van bé, hi ha de ser, només faltaria. Però aquest no és el grau de divorci de la majoria. La majoria es divorcia perquè hi ha un o una tercera. Una persona que influencia a un membre de la parella, física o mentalment. La majoria de separacions, pacífiques o no, deixen enrere un passat comú i molt sovint, fills! I això no són mobles de casa o moneda de canvi. Perquè tots sabem què passa quan una parella se separa i tenen cura dels fills ara l'un ara l'altre. Tots sabem que la millor manera de créixer és en un lloc estable, dinàmic i motivador, però estable. En una separació, l’estabilitat brilla per la seva absència. I no crec que en siguem conscients, vistes les dades i la realitat.

Un munt de gent està tirant pel dret, ja sigui per caprici o per poca paciència. D’acord que hi ha un grau de cansament, que la vida és molt llarga i que la gent no estem per hòsties, però és que la gent trenca els lligams amb fills de dos, i tres anys; canalla acabada de néixer que no coneixerà estabilitat emocional en sa vida perquè els seus pares ja no s’estimen, i ells no ho hauran vist mai!

I és perillós entrar en una dinàmica de pensar que els nens s’adapten a tot, que són uns supervivents. Els nens s’adapten, i també s’endureixen, i també aprenen a jugar a aquest joc. I aprenen els valors que els seus pares els transmeten: esforç?, tenacitat?, implicació?, responsabilitat?, educació?, amor?... els nois i les noies d’avui estan aprenent a viure en famílies de tres, quatre, cinc i sis pares, per no parlar de més, que m’espanto. Ja no és estrany veure homes que van deixant un llegat de fills a qui passar part de la pensió. Ja no és estrany veure cada cop més una canalla un dia amb una parella, un altre amb la mare sola o el pare sol, l’altre amb una altra parella. Això són danys col·laterals, gravíssims. Ells, a vegades fins i tot són els protagonistes del trencament, perquè no deixen de ser una pedra a la sabata del costum de la parella. Tenir fills és la responsabilitat més gran que hi pot haver, es digui com es digui. Si no et sents responsable, si no et sents capaç, no en tinguis! Em fa molta llàstima que encara avui en dia es prodigui el fet de tenir fills com un imperatiu de les parelles o de les famílies, ja siguin creients o no, per realitzar-se. Una dona necessita ser mare per realitzar-se? Pot ser sí, no dic que no. Un home necessita ser pare per realitzar-se? Tinc els meus dubtes.

És senzill, avui en dia, en la nostra civilització i manera de fer, pensar i actuar, ser pare implica ser-ho les 24 hores del dia, no només els deu o quinze minuts del que dura el coit o una estona d’esport paterno filial cada dia. Implica una relació directa, empàtica i emocional amb els fills, mascles o femelles; respecte per la parella i respecte per un mateix; esforç per tirar endavant i sacrifici del que t’agrada pel que ells necessiten; implica canvis d’horaris, d’hàbits i amistats, si cal. A vegades donem per fet que ser mare és bufar i fer ampolles perquè respon a un instint innat, però tampoc és cert. Moltes de les mares d’avui en dia, desconnectades de les seves mares i àvies a un nivell que mai abans hi ha hagut, van perdudes i no saben encaixar la seva vida –laboral, emocional, social- amb la maternitat. Molta gent està perduda.

I la pèrdua porta la desesperació. I la desesperació pot dur a decisions equivocades, que es desencadenen per banyes, infidelitats emocionals i pèrdua del respecte cap a l’altre.

Separar-se avui, sembla que estigui de moda, però és una de les pitjors modes que podem tenir a la vida, perquè no ens fa ser més atractius o fashions. Ens fa perdre de vista la perspectiva de la família tal i com la coneixem. I d’alternatives vàlides i complertes, no n’hi ha masses.