Problemes, primera part.

La teoria del mètode científic diu que per saber o trobar la solució a un problema se l’ha d’observar sistemàticament, mesurar-lo, experimentar la formulació del mateix, analitzar-ne els resultats i modificar les hipòtesis inicials. Nosaltres tenim, com a societat, molts problemes que, com que no són o formen part de l’estudi científic, no els sotmetem a un estudi seriós, sistemàtic i analític. Com que no toca repassar tots els problemes que tenim, em centraré en alguns dels entrebancs que ens trobem en el món educatiu, en el món escolar, en el món familiar. Analitzaré algunes de les possibles causes i proposaré algunes de les possibles solucions que ja hi ha.

I perquè no, si hi ha alguna qüestió que generi debat, endavant. I si hi ha alguna petició particular per que analitzi, doncs també, aquí estaré.

Jo miro la vida de manera senzilla, encara que a vegades vesteixi els meus escrits amb recargolades frases. I molt sovint, la senzillesa ens dona respostes evidents a problemes que a priori, tenen solucions molt complexes. No tot és tant complicat com sembla, ens ho fan semblar. Potser els interessa?

Problema número u: Conciliació familiar.

És un dels més greus problemes que tenim a la nostra vida. Qui no ha fet servir la frase: passo massa poques hores amb els meus fills o, els meus pares no tenien temps per jugar amb mi, o ajudar-me a fer els deures. La cita es pot revertir i, si no és que estàs a l’atur, el més normal és que no tinguis prou temps per estar per la família. I estar per la família no és, no ens equivoquem, rentar la roba, deixar la cuina neta i mantenir un ordre a casa. Estar per la família és tenir cura dels fills, estar amb ells, veure’ls créixer, ajudar-los, sentir-los i estimar-los prou estona perquè ells se sentin estimats i no tinguin aquella coneguda angoixa de no voler anar a dormir, senzillament perquè saben que tu arribes a tal hora, entrat el vespre. Conciliar els horaris no només s’ha de fer perquè les empreses estiguin satisfetes, s’ha de fer perquè la nostra canalla sigui més feliç, i nosaltres no haguem de dividir el poc temps que tenim entre ells i les “coses” que s’han de fer a casa. Arriba a un punt, que prefereixo sacrificar la netedat a l’estona bona amb els meus fills... i l’energia no arriba per a tot!

La conciliació familiar ha de ser per a tots els membres de la família. Fa més feliços als fills, als pares, als avis –que tenen més temps lliure si han de fer massa de cangurs-, i a la gent que ens envolta. Trobar temps per a treballar, i gaudir de la família sense treure temps de les obligacions de la llar, és un repte que només s’assoleix essent valents.

És necessari un canvi de paradigma: canvi d’horari, adequació a l’horari europeu. La pregunta que m’aflora ràpidament és: per què els europeus del nord treballen fins les cinc, tenen horaris comercials fins les set, màxim, sopen a aquesta hora i llavors, a les deu son a casa, tranquil·lament a punt d’anar a dormir? L’excusa habitual és que, a Espanya tenim un clima i un sol tant bonic que és inevitable fer vida durant aquestes hores. I a l’hivern? Tardor? Primavera? Només a l’estiu el sol es pon a les nou. I durant la resta de l’any estem treballant de sol a sol perquè sembla que haguem de fer una cursa contra el temps. Improductivament. La meitat de la jornada sobra. Per què la fem doncs? Acabem tant esgotats que la darrera part, encara que potser no sobra, no la fem amb prou energia, i sovint la fem malament. Per què la fem doncs fins tant tard?

Antigament hi havia persones de primera i persones de segona classe. No només era pels diners que es tenia, també per la zona on es neixia. Avui en dia, els espanyols som persones de segona i estem al servei de les persones de primera. Els primers interessats en mantenir-nos treballant de sol a sol i improductivament, són els milions de turistes que sí tenen una vida digne, amb horaris conciliats i jornades normals. Ells, a casa seva sopen a les set i a les deu són tots als llit. Quan venen aquí, de vacances, volen allargar tant com poden, i per això estem nosaltres, tot l’any.

Conciliació i jornades laborals a l’alçada dels europeus? Ja em direu perquè no es pot fer, sinó...

I si nosaltres treballem tant, que fan els nostres fills? Anar a l’escola tantes hores com és possible, perquè està demostrat científicament que, si passes sis hores a l’escola aprens més que si en passes cinc, i si en passes vuit, més que si n’estàs set, oi? Tot el que he dit de les jornades massa llargues, improductives i esgotadores, és aplicable a l’horari escolar. Per tant, pares esgotats, canalla esgotada. Quina mena de societat tenim? L’esgotament porta la irritació. Estem més irritables si no tenim forces per tractar els temes delicats amb la atenció i cura necessàries. I la irritació porta a les discussions, als càstigs, als penediments i als actes sense sentit que, en una família, es donen sovint quan el xiulet del cul ens obliga a fer les coses sense parar ni un moment per descansar.

Si no conciliem els horaris laborals, estudiantils i d’oci, la nostra societat no serà mai prou madura per dir amb orgull i el cap ven alt, som ciutadans de primera, respecteu-nos. I la imatge de gitanos vivint en barraques, seguirà precedint les nostres aparicions fora del nostre marc constitucional...