L'elefant i l'estaca

Nascuts en la democràcia, no hem conegut res més. Si haguéssim tingut la sort o la dissort de néixer en una altra època, altra moment o lloc, potser seriem fills d’una dictadura, una monarquia medieval o d’una tribu indígena a l’Amazona. En les últimes opcions, al no viure a les nostres democràcies cristianes occidentals, formaríem part d’unes cultures i societats estrictament estratificades i organitzades de manera piramidal, on es respecta sobre manera la paraula de l’ancià, del cabdill, del rei o del cap religiós. No hi ha manera de sortir-ne, a no ser que facis la revolució. Una revolució en aquells temps, o indrets diferents equival a mort, destrucció i sang, molta sang.

Aquí no hi estem acostumats a la sang. És un element llunyà. Preferim els vots. Tombar el règim existent per un altre a través d’unes sanguinàries votacions que cada cert temps, remouen el fons de la política per què, al poc temps, es sedimenti tot altre cop al seu lloc.

Canviar-ho tot perquè no canviï res. Aquesta frase està de moda, ara aquí, amb tot això que ha passat del canvi de reis, i prínceps i infantes i demés.

Però no només passa amb els reis.

I ens han inculcat des del néixer, que el canvi és dolorós. El canvi no va bé, enderrocar és polsós i obre ferides. És millor perdonar i si de cas, portar als tribunals als dolents i als que s’aprofiten del càrrec per fer justícia. Una justícia que està feta a mida d’ells, per tant, que tampoc els castiga gaire.

Senyors. Ens enganyen, dia sí, dia també. Ens prenen el pèl i ens el deixem prendre. Ens està bé. Preferim creure’ns el conte de la democràcia i seguir vivint amb l’estat del benestar, que està fet a mida per ser, per una banda l’excusa perfecte on agafar-se en cas de necessitat, i per l’altra, sostenir el sistema des de la base i afavorir la minoria, que no el sosté, és sostinguda.

L’excusa de que tot va malament i, compte, que ve el llop i si arriba, s’emportarà tots els serveis que fins ara esteu tenint, a banda de ser falsa, és repetitiva i ja cansa. Per què no es retalla, mirant la necessitat de la població, en els serveis que no són necessaris, com ara exèrcit, gruix de la diplomàcia o propaganda nacional? Perquè sempre es comença retallant per els serveis que més necessiten la població, tenint en compte que són els diners de la població, i si els deixessin opinar, segur que no se’ls traurien?

Aquest és bàsicament el problema. Deleguem les decisions en polítics i legisladors i ens oblidem que se suposa que ho fan per a nosaltres, i nosaltres som els darrers micos del sistema. Els primers, són els que més tenen i menys aporten. Els segons, són els amics dels primers, empresaris i banquers que treballen per garantir l’estat del benestar dels primers. I els altres, per ordre d’importància, títols i sou, començant per els polítics, els senadors, els ex polítics, els regidors, els funcionaris d’alt rang, alguns esportistes consentits i toooota la resta. Els sistema està fet perquè sigui tant difícil de canviar com sigui possible, i tot segueixi igual.

Els que ens manen són els hereus dels que ens manaven, i així successivament.

Els que tenen els diners, són els hereus dels que tenien els diners, i així successivament.

Els pobres, el tant per cent més gran i “decisiu” de la població, som els mateixos de sempre, i sempre ho serem, successivament, a no ser...

A no ser que no ens creguem més el que ens diuen i comencem a veure les coses d’una altra manera. Si tot el que ens venen és fum, i els serveix a ells, no hem d’acceptar res del que ens venguin. Hem de començar per creure que ens enganyen des del principi, des de la primera paraula de retret que es llencen a l’hemicicle parlamentari quan tenen les televisions a la vora, per què en el fons, tots van junts de copes. Siguin de la ideologia que siguin, són tots uns lladres.

Els que comercien amb les paraules, s’apropien de les idees i les venen com els peixaters venen el seu peix, i no tenen escrúpols en vendre conceptes que després no portaran a terme. Les paraules se les endú el vent i els nostres governants ho saben prou bé.  

Ara tenim vents nous que sembla que volen fer volar coses. Esperem que aquests vents que diuen venir frescos no s’escalfin al entrar a la península, i acabin fent pinya al voltant dels ja coneguts i vells temporals de sempre. Perquè és el que passa, sol passar, vaja. El poder corromp, i ho fa molt més de pressa del que s’ha trigat a arribar a dalt. I és que, el poder porta una cartera molt grossa sota el braç, i una característica comuna en tots els nous polítics i partits joves és, la falta de recursos.

El mal sap perfectament com temptar, i el poder, és el mal. Hereditari, corrupte, pervers i sense ànima.

Ara," l’estàtus quo" s’està veient una mica, una miqueta acorralat, i la seva tàctica és agafar-se a les lleis, als ordres establerts. Unes lleis i un ordre establert –cossos policials, exèrcit...- que és la seva cuirassa, la seva closca protectora, i s’amagaran com les tortugues si es veuen amenaçats de veritat, i en nom de la sagrada constitució i l’estat del benestar (un altre cop l’eterna excusa) trauran els carros al carrer i redactaran noves lleis, i retiraran drets del poble i... vaja, que tot allò que tant costa d’aconseguir i que hauria de ser legítim i exclusiu del poble, resulta que és més fràgil que un got de vidre a la vora de la taula. No diguem segons que, encara que ho pensem. No pensem segons què, encara que ho sentim. No sentim segons què, encara que arrenqui des de dins mateix de l’estómac i ens faci venir nàusees.

Com els tres micos savis, no escoltem, no parlem, no veiem...

Això volen que fem. Callar i pagar.

Vols seguir callant i seguir pagant? Vols seguir essent l’esclau que volen que siguis?

Recordeu sinó, la paràbola de l’elefant del circ. Quan és xic, el lliguen a una estaca, prou forta per que ni ell ni la seva petita força sigui capaç d’arrencar-la de terra. L’elefant, grandiós i poderós, segueix creixent sabent, que no pot arrencar l’estaca. I quan és gran i fort i res l’atura, aquella petita estaca segueix essent una barrera infranquejable. L’han estacat. Ha crescut estacat i estacat morirà sense saber que, només tibant un xic, arrencaria aquell petit tros de fusta.

Som elefants de circ. Som una societat engabiada i retinguda amb els toros, el futbol, les sevillanes i les banderes. Som presoners dels nostres fantasmes i esclaus de les nostres “obligacions”.

Som patètics...