Problema número dos: l’adolescent precoç

Visualitzeu un serial americà –per ser més coneguts aquí que d’altres països-. Un serial on els joves tinguin un cert protagonisme. Un serial de teenagers, un 90210 o Smallville. De fet, qualsevol imatge que ens arriba d’allà, allà on hi ha joves i adolescents pel mig, trobarem l’exemple que vull tocar. L’escola model americana. Fixeu-vos, com a curiositat, que de l’escola anterior al high school no se’n parla gaire. Els problemes dels nens i nenes no venen. Ven la vida a l’escola on es barregen els que acaben de sortir de l’ou amb el món de les animadores, els capitans de l’equip de futbol (futbol americà per a nosaltres, el nostre allà és el soccer, un esport de dones i nens), els set ciències, els fans, els de la revista i els marginats. Més o menys, seria el dibuix. Si vols triomfar amb una sèrie televisiva, posa-ho tot en un bol i sacseja-ho.

Els nens i nenes deixen de ser-ho en ficar-se de cop en un món carregat d’hormones.

Això, és el que hem clonat aquí, quan aquí teníem un model d’escola que protegia els nens d’aquest xoc. Els protegia i els deixava més temps per ser innocents, casos extrems al marge. Per què ho hem canviat? Per què els models educatius nostres, com sempre, no eren vàlids i hem agafat uns models que venen de fora? Tant dolent era que, per exemple, els nostres nanos anéssin a una escola fins als catorze anys, i llavors passéssin a l’institut a fer els altres quatre anys de formació obligatòria?

Podriem mirar les coses des d’un punt de vista pedagògic. No quadra. Agafes nens i nenes a diferent ritme de creixement, a punt de convertir-se en adolescents però encara prou tendres per seguir sent canalla, i els poses en un espai on els més grans ja fumen, es lien entre ells, tenen relacions sexuals, es passen droga, estudien –sí, quasi me n’oblido-, s’enganxen amb força a les xarxes socials... no quadra. Quin és el benefici intel·lectual? Quina voluntat hi ha al darrera d’això?

Jo, que soc malpensat de mena, tinc una teoria rebuscada. Però que si la combines amb coses que ja sabem que sí que passen d’una determinada manera, si que quadra més.

Sou conscients que, darrera cada joguina, llibre, video joc, disseny de botigues i fins i tot olors als comerços, hi ha una colla de professionals de la psicologia i neurologia que estudien fins a l’últim detall les repercussions dels seus productes, oi? Que cada llumeta de la joguina que li posem al nadó davant, està pensada per activar una neurona concreta per generar una o altra addicció, que farà que amb allò sigui feliç, i fora d’allò sigui el desert. Que tot està maquinat per que ens enganxem de ben joves a qualsevol cosa que comprem o fem, sense adonar-nos-en. I aquí entra la meva idea absurda i senzilla.

El mercat amb més potencial econòmic, són els joves? No. Els joves compren i gasten poc, perquè la majoria depen dels pares però ja no emocionalment, i per tant, no disposen de gaire diners ni en demanen gaires. El potencial economic d’avui en dia són els adolescents i pre-adolescents. Canalla que, quan veu alguna cosa que li agrada va a per ell i fa que el pare o la mare, que li consenteixen tot, pagui. I si el adolescent i el pre-adolescent s’amplia un parell d’anys avall, la demanda serà infinitament superior! I la oferta es fregarà les mans amb les possibilitats. Si els, abans nens i nenes innocents, estudiants de primer d’eso es barregen amb tota la resta dels joves que hi ha en un institut on s’arriba a segon de batxillerat amb 18 anys, de quatre anys d’adolsecència/joventut ho has ampliat, sense fer res, a sis. Sis anys d’hormones per gastar i un ventall de nous mercats que es retro alimenten els uns dels altres. Concerts per a les grupies, jocs de consola , moda, tendències, revistes, vicis...

El que va tenir la pensada d’ajuntar els nens de 12 amb els de 18, havia de saber que no s’entendririen els més grans. Es curtiran els joves, i això és de calaix.

Tornar enrere? Si està demostrat, perquè hi coincideixen pares, mares, tutors, educadors i especialistes, que és dolent i era millor el model antic, perquè no es fa?

No cal tornar als anys del regle i l’ensenyança separada per sexes, però entre poc i massa, no?

Jo, simplificant al màxim, només veig que els nens i nenes hi perden. Els pares perden els nens i nenes i guanyen adolescents tremendament influenciables, més temps i amb més perills i menys criteri per defensar-se. Els mestres perden control i guanyen inestabilitat. Els centres han d’invertir en material i docents més diversificats, i això augmenta la despesa. La societat es debilita, perquè els nens i nenes són les dones i els homes del futur, i si van perduts massa temps, el seu futur és més incert. Fixeu-vos que aquí, només hi guanyen els que venen coses, els que trafiquen amb coses, els que maquinen coses. Com sempre. Hi ha un benefici econòmic que explota una edat que fins fa uns anys, encara mirava el club súper 3 i volia anar de vacances amb els pares per sobre de tot.

Els nens són adults massa d’hora, els adults som adolescents massa temps. Em fa pensar que algú te la intenció que siguem rucs, dominables i poc capàços, per sempre més...