"cançons de temps pretèrits": Guerres inútils

La batalla ja ha acabat, i ara és l'hora dels difunts. El camp és mut, i desconeixedor de vencedor o vençut s'emporta les ànimes dels nou vinguts, que no han trobat auxili a les seves febles súpliques. Demà arribaran les dones sense esperança, car el lloc és lluny de casa, i de nit, ja és massa fosc per a reconèixer els que han perdut per sempre. Algun crit, algun gemec de dolor, algun sospir creuarà l'espai inútilment, doncs ningú estarà allà per a sentir-lo, i tot seguit, el silenci s'empassarà els somnis de glòria de tots aquells que creien poder desafiar el destí, i dels que, mirant al seu voltant, després de la lluita, han trobat als seus amics morts, als seus enemics morts, i als seus desconeguts, morts.

Un o dos, intentaran desesperadament treure's del damunt aquell cos tan feixuc; sagnant i ple de ràbia descobrirà que el dolor que sentia no era tan sols del per que suportava, i potser llavors es buscarà l'estómac o les cames, tocant a les palpentes aquell pal llarg i estret que, de sobte, s'ha trobat al mig del pit…

A trenc d'alba, la boira s'ha fet senyora de tots ells, barrejats, mig tombats o del revés, dibuixant un llòbrec escenari d'horrors i barbaritats humanes. Per l'horitzó, poderosos bous arrosseguen pesats carros que carreguen els cossos de qui algú en dona fe, mentre algun nen o alguna mare llencen un emocionat plany per un ésser estimat. Finalment, el sol comença a obrir-se camí entre l'horrible espectacle, desvetllant els ulls dels incansables buscadors, que queden garratibats de l'espant.

Pregàries per una gran batalla. Milers d'homes hi varen lluitar i morir. Tan sols una cinquantena en van sobreviure, i de tots ells, cap no en va trobar la victòria que cercava. Potser llavors, algun d'ells es preguntarà a que ha tret cap la història. Si lluitar per guanyar, vol dir perdre tot el que es posseeix, on és la recompensa per tanta destrucció?
15-11-95