Desperta Ferro!

Avui és un dia de reflexió. Reflexionem els que tant hem lluitat i ara ens sentim estranys. Que podem fer per lluitar contra la legalitat de l’estat español i el recolzament absolut de les democràcies occidentals? Ben bé, gran cosa no. Només podem ser Catalans.

Que vol dir ser Català? Viure i treballar a Catalunya com va dir en Pujol? Potser. Però jo penso que vol dir quelcom més. D’entrada conèixer el significat de la paraulota “quelcom” i d’altres paraulotes que corren en aquest idioma. I de sortida, crec que ser Català és sentir-ho, estimar la terra, estimar la gent, la cultura, les peculiaritats, les diferències. Ser Català entenc que és estimar la diferència amb aquell que se sent Espanyol. Som nacions diferents per més que vulguin negar-ho. Les persones intel·ligents saben apreciar aquestes diferències. Catalans, Vascos, Espanyols, Gallecs… Som diferents. 

Però ser Català i sentir-se’n també inclou un deix de caràcter que ens fa forts, no l’oblidem. Sabem resistir. Com no pot ser d’una altra manera, oprimits com hem estat com a poble, tenim un caràcter que no sap perdre, que no li agrada. En qualsevol altre lloc del món potser ja seriem residuals, extingits… Jo penso que l’Espanyol fa el Català i el Català fa l’Espanyol. 

Igual que ETA feia al PP i al PSOE en el seu moment, i sense ells ETA no tenia sentit. 

Som un poble acollidor i de pau (tret de quan hem tret les forques i les espases, només cal repassar l’història). 

I resistim. Resistim perquè no ens ha quedat altre remei, gràcies als pactes successius que han obrat els nostres governants, condemnant-nos a ser una regió en un país mal fet, estructurat sobre guerres que no es tanquen des de fa segles. 

Però resistim.

I seguirem resistint, jo ho veig així. Jo defenso el punt de vista, i ho he fet en altres escrits i sempre ho remarco, que l’estat veí no s’aturarà davant de res, i farà servir tot el que estigui al seu abast per intentar aniquilar-nos. Aniquilar-nos com a adversari polític. Volen que tornem a ser tant residuals com quan a les manis de l’onze erem quatre gats i llençàvem ampolles tot cremant contenidors. Volen que desapareixem com a grup. I sabeu perquè tenen tant interès? Perquè tenen por! Por de la força que tenim. I de lo sorprenentment resistents que som.

Ningú posa tant interès en resoldre a la força quelcom que no molesta, que no fa por. Uses la força quan no et queden eines racionals. 

Per això seguirem resistint, perquè tenim eines i temps i paciància. No passa res, només el temps.

La seva llei ens posa els presidents a la presó i ens insulten posant la persona non grata més odiosa que han pogut trobar com a encarregada de la província? Passiència. 

La seva llei vol eleccions en les que aixecaran ells el crit de Vull Votar i tornaran a haver-hi urnes legals i a tots els pobles, i no hi haurà pressió policial ni abusos de poder, tortures i altres perversions policials? Passiència.

Jo no se si em fa ràbia o em fa riure la Soraya presidenta. Jo segueixo sentint-me independent. Segueixo sense rei. I evidentment no sento gens meva les persones que ens han tractat com animals, que ens han obviat com a problema sistemàticament, que ens han insultat, violentat, menyspreat i atonyinat. 

Resistim i no oblidem. Seguirem sumant gent a la causa, perquè la força de la raó és amb nosaltres, però no hem de defallir.  

El problema Espanyol és que pensen que tancant els ulls desapareixerem. 

Jo segueixo sent aquí. 

I vosaltres? 

Doncs seguim endavant! Amb pas ferm. Si aquesta oportunitat que semblava tant clara, no era la bona, en tindrem més. Jo estic orgullós del nostre govern i la gent que ha fet possible això, perquè ho hem intentat tot de la manera més cívica possible i sense violència. Seguim així. 

Decebut? Gens ni mica. Desanimat? Mai. 

Resisteixo, sento, estimo i visc. Visca Catalunya! 

PD: Vosaltres heu sentit als dirigents de PSOE, C's i PP com han encarat aquesta baixada de bandera per les eleccions del 21D? Parlen de tornar a la legalitat, de guanyar-les!!! Discursos de cara a la galeria Espanyola, són discursos per a la seva parròquia. O algú dubta que si hi ha eleccions i els Catalans votem, el PP seguirà essent residual, el PSC a la cua i C's potser, aconseguirà ser el partit de l'oposició?? Clar, potser pensen que no anirem a votar, i deixarem que governi la Generalitat la Inés o l'albiol. L'Iceta ja no el compto. Viu als mons de Iupi i encara no s'ha enterat que tothom li diu Cacauet. 

Odiar el Català

He mirat moltes imatges d’abans i de després de la senyora aquesta que surt per la televisió, la Soraya. D’abans, d’abans que fós la segona del govern central, d’abans que fos la persona que mana tant, que te tant de poder, aquesta que destila tanta mala baba. 

Perquè abans, reia, era cordial, fins I tot era afí a certes idees nacionals, vaja, com tots. En Rajoy demanava referèndums, la Soraya feia bromes, i l’Aznar parlava català en la intimitat.

Jo ara m’imagino la Soraya parlant en veu baixa, abans d’anar a dormir, amb les mans juntes així de genolls, mirant al cel i dient, “Rajoy, carinyo! lo hemos logrado! Lo que perseguían nuestros ancestros con todo el peso del régimen lo hemos logrado ahora con quatro jueces y quatro leyes en nombre de la constitución!! Nos estamos cargando a los Catalanes!!”

Me la imagino. El somni humit de tot falangista. 

Quan parla, quan es dirigeix als catalans o es refereix a qualsevol tema que es refereix a Catalunya se li marca una mirada, una expressió que és pura ira, odi, embestida. Tota ella es tensa i no hi ha ni un bri de perdó, acertivitat, empatia, humilitat, amor, tendresa, cordialitat… Bé, no entraré a valorar si és més papista que el papa, però està clar que és la viva imatge de la Catalanofòbia que tant prediquen que no existeix. Que tot és a fi de bé dels españols i de la majoria de Catalans que pateixen. 

Amb polítics així, carregats d’ideologia negativa és impossible fer res, im-possible dialogar, im-possible asseure-s’hi i fer un cafè tranquil·lament. 

Jo, quan era jove i actiu en el món de l’escoltisme sempre tenia aquell eslògan al cap, aquell que venia dibuixat en el llibre de l’escoltisme per a nois, un Im-possible amb el nen xutant l’im per convertir-ho tot en possible. No, amb aquesta gent no hi ha res possible. Res positiu.

Nosaltres ens hem enrocat en la nostra línia, és cert. Però és que quan d’agredeixen, acostumes a arraconar-te. Quan no paren d’agredir-te, t’arracones, t’enroques. 

No es pot entendre des d’una perspectiva no catalana o no nacional catalana. Evidentment no puc entendre la agressió si crec que el castellà és el dogma i la raó de tot. Que Espanya és la Nació, el principi i la fi de tot. Però jo sempre ho poso en exemples pràctics que es poden entendre: vaig a l’abacus a buscar llibres i no tots els que m’agraden són en català, i a mi m’agrada llegir en Català, però m’he de fotre. I no em fa res: se parlar, llegir i escriure perfectament en castellà, i hi he viscut mitja vida a Barcelona (que és com dir que tot és en castellà), i ho vaig estudiar tot en castellà gràcies a la meva escola no immersiva, La caixa, graciós el nom. Però m’agrada llegir i imaginar en el meu idioma. I vull veure una peli i, cony! no la fan en català. I vaig a una botiga i collons, no m’entenen ni m’atenen en català. I vaig a les oficines de l’Inem i collons, res de català… Bé, viure a Catalunya i sentir constantment parlar castellà a tot arreu i intentar fer una vida catalana és difícil; a vegades només demanem això, poder viure en l’idioma que estimem, que pensem, que somiem… sort que ens hem menjat el castellà. 

Però ja ho dic, no s’enten si tu penses que això son nimietats. Però si aquesta Soraya o el Rajoy o qualsevol altre que pensa així, els passés això mateix a ells, que volguéssin senzillament viure en castellà i no poguèssin, potser ho entendríen. Però no poden concebre-ho perquè són fills del gran regne d’espanya, una grande y libre; perquè vagin on vagin poden treure pit i dir que el seu és el tercer idioma més parlat al món i que són una gran nación. No conceben que al costat de les seves fronteres hi ha diferències; que dins les seves fronteres hi ha diferències. Perquè la història que neguen parla de països diferents que s’uneixen per casaments reials i absorcions doloroses, però això no importa perquè son uno de los paises democràticos más ejemplares que existe. No mostren cap empatia perquè no els cal i a més, no fer-ho els dona vots, molts. I és segurament el que més llàstima em fa de tot. 

Odiar lo Català dona vots. 

Està tot previst. Segueixen un patró, un patró que ve de lluny. Jo recordo que quan l’Aznar va treure majoria absoluta, vaig dir: ai, que patirem! Llavors vam començar a patir i hem anat veient com llei rera llei, actuació rera actuació, aquesta empatia que abans notàvem en altres governs, s’ha anat esvaint i només queda odi. Odi i rancúnia. 

Jo no els odio, no encara. Però em fan por. Por perquè detecto que són capaços de molt, i tenen molts factors a favor per fer molt. Collons si poden fer! Ara, tenir por té un costat positiu. Et fa estar atent, alerta. Els accidents venen quan no tens por. 

Som més de dos milions de persones, molts més, els que volem democràcia. En aquest país està en joc la democràcia, no la independència. Hem de demostrar que som més de dos milions, perquè dos milions són molta gent. Molta força. No cal sortir al carrer sempre, no cal fer-ho tots alhora. Només cal no defallir. L’objectiu és aturar-los. Aturar la barbàrie. 

Ells venen a bombardejar Barcelona (ara de manera política i judicial) per tornar-nos a tenir al terra Durant quaranta anys més, i nosaltres no ho permetrem. Hem de tenir al cap que ells, els polítics españols del govern central, tenen les idees clares i no s’aturaran a no ser que es trobin davant els dos milions de catalans amb les idees també ben clares. 

No aquest cop. 

Aquest cop no!

Aquest cop no!

No passaran.

Mai més.

Rajoy, que haces hijo!

Rajoy!! Cógete fuerte que vienen curvas!!

Estás haciendo todo lo que te han dicho que no hagas. Tu mismo!

Preparate para conocer la capacidad de resistencia de la gente de este pueblo que menosprecias. Aquellos que hacen cosas, no pararemos hasta verte desde lejos, no pararemos!

Y no es una amenaza, es una realidad. 

Agárrate! 

Catalunya se pone en pié y serás recordado como aquel que la levantó! 

Saludos desde un país independiente. 

Adeu Espanya

No estic indignat, no estic molest, no estic enfadat. Estic de colònies.

M’agafa lluny de casa acompanyant al meu fill en uns dies de joc i convivència, de pau i de concòrdia, lluny de la política, lluny de la violència verbal que ens acompanya darrerament.

Però estar de colònies i lluny de tot no vol dir no assabentar-se de res, sobretot en aquest món global. Evidentment, les noticies de la resposta del president i la rèplica del senyor del país veí i les detencions dels responsables de l’ANC i d’Omnium ens han arribat. 

I no estic indignat, no estic molest i no estic enfadat. Estic a l’espera.

Espero l’inevitable. Espero que passi el temps, que sortim al carrer, que paralitzem el país, que parem màquines, que demostrem que som un poble capaç de tot. Capaç d’acceptar que hem passat de pantalla. Jo he passat de pantalla. 

Fa uns dies escribia que preferia esperar, esperar la resposta dels europeus, dels españols conscients, de la gent de bé que havia vist el que havia passat a Catalunya. Fa uns dies estava dubtós de la resposta del país veí. Pensava que s’ho rumiarien però no. Veig que prefereixen desenmascarar-se totalment i demostrar l’estil i la calanya de gent que són. 

Jo ja no espero això. Em sembla bé la independència a la brava. Pel dret.

Ja no crec en política de pactes, s’ha acabat el temps de la treba. 

Som un poble cansat de rebre. Ara ens toca a nosaltres. 

No amb violència com fan ells. Si envien tancs, rebran flors. Si envien homes de negre, rebran mans enlaire. Si paralitzen comptes… rebran boicot. Tenim el poder i la força de paralitzar mig país almenys, ja que no som tants com voldríem ni tant pocs com ells volen fer creure. 

Parem-lo. 

Ajudem-nos. Perquè això no pot seguir així. No vull que els meus fills a qui no he menjat mai la bola perquè pensin de cap manera sobre res referent a la politica, visquin ni un minut més del necessari en un país com el veí, amb tant d’odi, amb tanta brutalitat i violència en el seu sí. Fart de veure com gent que conec justifica aquest odi i aquesta violència amb la bandera o amb l’idioma, ignorant totalment que això no és una qüestió només de banderes. 

Això és un tema de dignitat. A mi no m’hi veuran mai més per les espanyes, no m’hi trobaran als foros hispans, ni a les teles, ni a les ràdios, ni per curiositat de sentir que diuen. No m’interessa. Ja fa temps que no practico el zapping, però ara encara menys. 

Estic esperant que caigui la fruita madura, pel seu propi pes.

I no trigarà gaire. 

Preparem-nos. 

Els ous ja s’han trencat, i ara s’han de batre per fer la truita. 

I si hem d'anar a menjar a l'espai exterior, doncs abriguem-nos, ja trobarem un altre planeta més amable, cívic i acollidor.

Adeu Espanya. A mi ja no em recupereu. Espero que sigui un més d'una llarga, llarguíssima llista.

Pues bueno, pues vale, pues adiós!

Jodidos Catalanes

Vamos a explicarlo fácilmente a ver si lo entendemos. 

Los independentistas Catalanes son unos Nazis.

Bien, situémonos: Nazis fueron los alemanes de la segunda guerra mundial que perpetraron un genocidio sin precedentes en Europa, en el pasado siglo 20, hace menos de 100 añitos. Los Nazis accedieron al poder de Alemania democráticamente y se convirtieron en el partido mayoritario de una Alemania hegemónica para intentar con su potencia militar dominar Europa y pasar por la piedra a todo aquel que fuera, negro, judío, musulmán, gitano… 

Bien, Los Nazis tuvieron muchos aliados potenciales en Europa que le brindaron apoyos de unas u otras maneras y con los que hicieron tratos de favor de todo tipo. Tu me prestas unos aviones para bombardear tal pueblo, yo te cedo mi espacio para controlar las fronteras; vaya, tratos de favor entre Nazis y otros países Europeos (Japón y países no europeos al margen), la Francia de Vichí o la Itália de Musolini. La dictadura de Franco no era aliada pese a sus muchos parecidos y se mantuvo neutral en la gran guerra Europea. Yo no te molesto, tu no me molestas, pero nos hacemos foticos, nos ponemos al día con los prisioneros, te cedo algunos soldaditos azules, etcétera.  

Los Nazis y los Fascistas tuvieron su momento. Los Nazis perdieron la guerra, perdieron sus líderes, y el mundo los juzgó. Los Fascistas Italianos perdieron la guerra y el mundo les juzgó. Los Japoneses, bueno, ya sabéis la que les cayó del cielo a los Japoneses. Los Falangistas españoles, listos como anguilas sobrevivieron por neutrales, se toleró su dictadura, se protegió el régimen ya entonces por una Europa destrozada y vivió otros treinta años más hasta que murió su gran líder. 

Luego, lo que ya sabemos, todo cambió de la noche a la mañana y no había nadie en este país que fuese Falangista, Franquista o anti demócrata. Viva el Rey, viva España y aquí no ha pasado nada. Constitución y a vivir.

Durante la dictadura del señor Franco contemplada y protegida por Europa y Estados Unidos, se intentó aniquilar lo diferente, y lo diferente eran las nacionalidades no Castellanas: Catalunya, País Vasco, Galicia, Baleares, Valencia… Vaya, todo lo que no hablara Castellano, no animara a la roja y no fuera a los toros. Con todo mi respeto a la Roja o a los Toros -que aburro y creo personalmente que no tiene lugar en este siglo- pero el régimen Falangista no protegía precisamente la cultura, y aún menos la pluri culturalidad. Durante esa época, ya pocos la recuerdan, se perseguía el Catalán, que tenia que ser hablado y escrito en la intimidad y a escondidas. Se torturaba, se encarcelaba, se callaba al personal, se separaban familias… Se fomentó, como se hace ahora a la inversa con las empresas, que los trabajadores fueran a Catalunya a trabajar, entre otras cosas porque la población Catalana estaba muy mermada y había sufrido mucho durante la guerra civil y los años siguientes. Castellanizar Catalunya no era solo un hecho casual: si se llena de gentes de Andalucía y Extremadura, poco a poco no va a quedar nada, el Catalan morirá, se extinguirá. Eso pasó y no se estudia mucho, me temo. La famosa memoria histórica, o la desmemoria histórica. 

Pero ese plan no funcionó, no del todo. Hay un pósito muy grande de gentes que no se han “catalanizado”, nunca ni lo harán. Pero debe dar mucha rabia que aun con un plan tan bien tramado y tanta jodienda, los putos catalanes sigan tocando los cojones con su cultura de mierda, su idioma de mierda y sus demandas de mierda. 

Jode. Y jode que encima sean trabajadores y soporten la economía, y sean un motor. Como debe joder que lo hagan en Catalan, para muchos de esos hijos del camuflado Falangismo liberal. 

Joder como jode. 

Y los Nazis són los catalanes, claro. 

Porque en España no hay hegemonía política y de pensamiento. No. 

Claro. 

Que va…

Ja estan institucionalitzant-se!

Avui he baixat amb els meus bonics fills al cole, com cada matí, però dues setmanes després de començar el meu horari nou de feina i, constatant que l'Ester, la meva estimada dona i la seva mare, passa més hores fora que a dins, m'he adonat que aquest any hem entrat en una nova dimensió. 

Vivíem molt bé, suposo. Érem uns privilegiats sense saber-ho, però ara hem baixat a la terra. 

Des que han nascut els nens, sis anys i mig del Jan i tots els gairebé quatre de l'Ivet, han viscut amb un o l'altre pare per ells en les hores de lleure, moltes hores de dinars, caps de setmana complerts per ells i amb ells. 

Però això s'ha acabat. El papa no hi és mai els capsde, i la mama desapareix durant la setmana. Es tornem en les tasques d'atenció primària delsn nostres fills, però de moment, se'ns han acabat durant una bona temporada les sortides de cap de setmana, les visites a casa els avis a Barcelona, els mini viatges per descobrir el món tots junts...

És complicat. No em queixo, bé, una mica. A causa de la capacitat de diversió d'alguns, hi ha un sector de gent que no gaudeix del mateix, i no te n'adones d'això fins que tens fills i veus lo importants que són aquests moments, sobretot si els has tingut, i els has perdut.

Se que no serà per sempre, però també se que, tot el temps que no dedico ara a ells, és temps perdut. Aprofitat per guanyar diners i aprendre i perfeccionar en el meu ofici, però perdut al final. 

Perquè no hi ha res més important, que la família. Res.

És curiós que per fer-la feliç, hagis de fer-la infeliç a la vegada. 

La humanitat és complexa i dual, és ben cert.

Bon dia. 

Els collons de William Wallace

Si alguna vegada heu vist la pel·lícula Bravehard, recordareu l'escena final, on en William Wallace està al patíbul essent torturat i mutilat pel seu botxí. En aquest moment Wallas mor desmembrat per haver tingut la gosadia d’aixecar-se en armes contra l’imperi Britànic, però no per no haver tingut opcions reals de guanyar al terreny de batalla, sinó per haver estat abandonat pels nobles i els poderosos escossesos que li havien jurat suport. És una peli, però ja reflecteix bé el que passava i passa en alguns casos: els rics, els poderosos, homes i dones que rendeixen tribut només a una cosa, els diners, juguen sempre sobre segur i no arrisquen res que puguin perdre, si veuen que ho poden perdre. No s’arriba a ric regalant els diners, tampoc s’hi arriba de la ma d’un projecte d’estat que lluita a pedrades contra les espases de l’imperi. 

Això és Bravehart, això és Escòcia. Un altre món en una altra època més violenta i sanguinària. 

Bé, altres sangs I altres violències corren aquests dies en un procés que s’accelera i a molts ens agafa vertígen. 

Uns, els del poble que hi estem a favor i poca cosa podem perdre, tenim vertígen perquè no sabem si fer-ho pel dret, pactant, debatent o cantant. Altres, els “rics” i  els “nobles” de la causa, comencen a moure fitxa, comencen a decidir cap a on volen jugar-se els quartos. El poder espanyol clama des de Madrid i alguns comencen a tremolar, i les conviccions s’afebleixen davant les amenaces subtils o les temptacions pràctiques. Cada u sap el que fa. 

Parlem d’empreses, de bancs, de famílies amb empreses, de famílies amb bancs. 

Catalunya és terra d’empreses. Ja en temps de Franco i la dictadura es va veure com les empreses i empresaris tiraven endavant de la ma del règim. Alguns malgrat, altres gràcies a. Els de les gràcies, continuen tenint-les totes, les gràcies, vull dir. Els del malgrat… bé, algun encara deu quedar, suposo.

Jo no dic pas quí és o no és seguidor d’una causa o d’una altra. Només exposo que això passa, ha passat i passarà. I pels collons de William Wallace que serà així, molts dels que ara són dalt del baixell independent saltaran a l’aigua. A l’aigua no, a la xarxa que ha llençat un estat molt atent a la pesca de capitals.

Nosaltres ja ho sabem que només ens volen pels diners que generem. No cal remoure més el tema. No són banderes, no són idiomes, no són folclores. Són diners. I els diners els generem nosaltres, treballant. Ens els paguen per treballar. Empreses grans per les que traballem o empreses petites que gestionem nosaltres mateixos. I els tenim en bancs grans que mouen molts diners arreu, i en bancs petits que ho fan amb menys capital i més concret. I televisions d’aquí que no ens agraden però parlen el nostre idioma o televisions d’allà que xerren castellà i ens agraden menys, o no. 

La llibertat la tenim a la ma, accedir-hi no sembla tant difícil. Canviar de banc, canviar d’empresa on anar a comprar, canviar de canal. Hi ha qui canvia l’oficina de lloc, i hi ha qui canvia d’oficina, no se si m’enteneu.

En Wallace ho va aprendre tard, això de confiar en aquells que tenen els diners. Aquestes 400 famílies d’aquí, que són parentes llunyanes o properes de les altres tantes d’allà. Aquestes persones bones, que senzillament miren per la seva butxaca i els seus interessos, molt més que no pas la bandera ni l’imne que sona al seu ajuntament. 

Jo ho tinc clar. No vull que em desmembrin per idiota, per confiar la sort del meu futur en els diners. No en tinc gaires, però si puc contribuir a fer-los disminuir d’allà on no vull que siguin, doncs, perquè no?

De fet, de teles de fora ja fa temps que no me les escolto, d’empreses on anar a comprar ja fa temps també que les procuro triar de la vora, i per guardar els diners, ja que els he de guardar per collons (i no els dels Wallace) en un banc, miraré ben aviat de triar un lloc que me’ls guardi sense tanta estrella. Qui diu estrella diu mala pell. 

Tot queda a casa.

Salut.

Esgotador

Ostres, estic fet pols. Em fan mal tots els ossos i els múscles del cos, i no se ben bé perquè deu ser. A mi no em van picar els polis, tot i així, dec tenir mal per simpatia. 

Tinc el cap fet un bombo i el cos magullat. Com deia avui l’Andreu, cansa molt construir un país. I és el que volem fer, construir un país. No volem dinamitar-ne cap, no volem carregar-nos res. Volem que se’ns reconegui com el poble peculiar que som, ni millors ni pitjors, senzillament diferents.

Un poble capaç d’anar a votar malgrat la obstinació del gran estat Espanyol per impedir-ho amb tota la seva força i mala llet. 

Un poble capaç d’imaginar mil estratègies diferents per vurlar simpàticament l’esforç policial i de control absolut per fer arribar urnes, papers i llistes als llocs prohibits. 

Un poble que es manifesta en pau, que viu en pau, que vol la pau, i peculiarment, surt a les notícies del seu propi estat com un poble vèlic, perillós, violent i antisemita. Ens manifestem amb les mans enlaire i en silenci i ens foten cops, amenaces i fins i tot els volen tancar l’aixeta de la seva democràcia perquè som el que no hi ha.

Som el dimoni, no trigaran a dir-ho: laics i lliberals, plens de gays i lesbianes entre els nostres polítics (fins i tot d’entre els que fan la gara gara a l’estat), amb una joventut implicada i amb opinió pròpia, amb un teixit social envejable i exportable… som perillosos. Un país com Catalunya no trigaria massa temps a fer ombra a la petita i plorosa Espanya trencada i dividida. Que us penseu, que darrera nostre no saltarien els Bascos? Que no començarien a alçar-se veus entre els Gallegs o els Valencians? Els pobres Balears, perquè ja estan ben cardats i no poden ajuntar gaire autòctons en un mateix lloc, que si no…

Som gent de pau… però ells no. 

Estan el·laborant un teixit que contrarresta el nostre teixit social i pacífic. Un teixit de mentides i realitats paraleles que estan vestint un discurs que està calant entre els seus votants. I quan dic seus, vull dir els votants de dreta i esquerra que omplen Espanya de sud a nord, i que cada dia més creu necessari acabar amb aquests cessessionistes perillosos. Compten amb el suport explícit de la Unió Europea, aquell estat d’estats que vam ajudar tant a crear des d’aquí, els més euro fans de la fallida España. Goita, ja l’he escrit amb ñ. 

Em surt la bena castellana.

Estem perduts sinó som prou forts per aguantar el que vindrà, que serà dur. Amenaces, més encara. Cops d’efecte? tants com vulgueu. Discursos imperatius i ordres directes de la Soraya? Temeu-la. Europa mirant cap a una altra banda? Pujeu-hi de peus. 

Jo soc del parer de parar màquines i alentir el pas, per poder processar el que està passant.

Buscar aliats dins del país que acaben de veure coses que no els agraden abans d’intentar saltar del baixell sense bot, flotador ni corda. Si marxem ara, amb una declaració unilateral, els que s’han espantat amb el que han vist només tornaran al seu descans veient com els aixalebrats potser erem nosaltres, com sempre. Els que dubten ara, els que veuen que potser una mica de raó tenim, tornaran a canviar d’opinió quan vegin que tirem pel dret i els deixem tirats amb un estat opressor i dictatorial. 

I, en el millor dels casos, faran servir tot el que està al seu abast per impedir-ho, sense usar la violència. Paralitzaran comptes, tallaran serveis, deixaran moltes famílies sense suport… després de la crisi més crisi. 

I en el pitjor dels casos… bé, no m’ho vull ni imaginar, però tenint en compte el que han fet nomes 150 civils pels pobles, se m’ericen tots els pels del cos.

Poc a poc i bona lletra. Ara hem aconseguit aixecar la llebre, tenim una petita victòria i el món ens mira, fem que ens aguantin la mirada i acabem de desenmascarar l’estat opressor en el que vivim des de fa vuitanta anys, 40 amb un cap d’estat visible, i 40 amb molts invisibles caps a l’ombra.

Ull!