Dol a Santpedor

Ja he escrit abans sobre la mort d'algun conegut, o algun ésser estimat. És dur afrontar-la vingui com vingui, previnguda o sobtadament. És dur per les persones que queden darrera, pels parents, amics, companys de feina. 

Avui, escric un record curt per una parella que no conec, un pare i una mare que van morir ahir, tràgicament a la carretera. Pares d'un noiet de set anys, que va a l'escola del meu fill gran. Un noiet que, per desgràcia, va marxar al col·legi al matí i a la tarda ja no va tornar a veure els seus pares. No intento ni posar-me a la seva pell. No tinc paraules.

Hi ha consol per això?

Suposo que no és ni el primer ni l'últim cop que passarà, aquí o a l'altra punta del món. I pensar que és més comú del que sembla no ho fa més fàcil. Jo no se ben bé qui són. No se si els he vist algun dia, si han entrat mai a fer un cafè al bar algun cop, si me'ls he creuat mai pel carrer o si conec el noiet de vista o de fer-lo riure alguna vegada venent-li xuxes. Ara mateix, em preparo per anar a l'escola per retre un homenatge a la família i un últim adéu a dues persones que no se qui són, encara. Però la desgràcia és la mateixa, i només penso en un nen a qui la vida, li ha donat un cop duríssim. Un cop sense raó ni gràcia. 

Quina merda. 

Espero que en Jordi i l'Adriana descansin en pau. 

Em sap tant greu pel pobre infant. Ànims? Tira endavant? No sabria pas que dir-li si me'l trobés. 

Que dura és la vida, a vegades.

Bona tarda. 

La Bíblia espanyola

El portaveu del PP de Madrid diu que Podemos és un perill per la democràcia. Que viuen més còmodes en la transició que en els temps actuals, i que volen estripar la constitució, que és el que ha fet possible l’Espanya actual i ha permès superar les diferències entre comunitats enfrontades.

Bé, no se com començar a desmuntar aquesta frase, sentència sumària sobre Podemos per part d’un senyor que pertany al partit que pertany. Intentaré ser objectiu i fugiré de lectures catalanistes o independentistes que sabeu que tinc. Només m’ho miraré per la perversió que te la declaració en sí mateixa.

Podemos és un perill per la democràcia. Tot partit polític (demòcrata) que viu de governar o ser l’oposició dominant de sempre i pensant que serà per sempre, veurà un perill en tot allò que l’amenaci, això és de calaix. Per tant, quan diu que és un perill ho diu per si mateix, no per el país. El país pot tornar a votar i decidir que Podemos no agrada i s’ha acabat la pel·lícula. Però i si no? Si Podemos agrada, i l’oposició ja no és el PP o el PSOE sinó Ciudadanos o uns altres, el seu món, el del PP concretament, s’enfonsa? Se’ls acaba el pastís. I potser no han vist mai tant a prop el color del plat de sota, per dir-ho suaument.

Viuen més còmodes en la transició, és com dir que estan atrapats en el temps. La transició és un espai temporal molt curt, entre una cosa i una altra. La nostra, que sempre s’ha posat d’exemple per civilitzada i pacífica, potser resultarà ser com el sistema financer espanyol, i en comptes d’exemple en positiu serà un fiasco de proporcions catastròfiques. Viure en la transició és viure en una època pre-constitucional i post-franquista en que en un costat començaven a fer les maletes i enterrar expedients mentre a l’altre començaven a veure la possibilitat real de agafar les regnes del país. Llavors es va escriure la “Sagrada Bíblia”, ai, vull dir la Constitució. Que és un seguit de lleis, normes i acotacions que segons el portaveu han permès arribar on som i portar a Espanya als temps moderns i avançats d’ara. Torno a dir: bé, parlem-ne. La constitució ha permès d’entrada, que els implicats en tortures, governs foscos, repressió ciutadana, assassinats polítics i demés bestieses, quedessin impunes, i es filtressin entre la població, amb les maletes plenes i les pensions assegurades. També va permetre no parlar de res i tirar endavant apedaçant un país trencat per quaranta anys de dictadura. Dictadura que, gràcies a la constitució no va ser mai denunciada y condemnada, i segueix el senyor Franco descansant en una tomba envoltat dels cossos dels esclaus que la van construïr. Per tant, la cosntitució sí que ha estat bona, per maquillar i tirar endavant sense mirar enrere, sí. Com si en una família, després d’un fet greu entre pares i fills, en comptes de tractar-ho, parlar-ne, buscar detonants i conseqüències, decideixen anar a dormir, no parlar més del tema i seguir endavant. Segur que amb els anys, sortiran les butllofes del dolor que s’ha amagat sota l’estora. La constitució ha estat una bona eina? Suposo que de tireta per amagar el tall sí, però la ferida era profunda i no es va suturar mai. La constitució va ser escrita per gent gran que havia viscut la dictadura des de diversos punts de vista, cert, però gran i acomodada. Sobre aquesta base, s’ha construït un país que en quasi quaranta anys més no ha variat i ha seguit governada per hereus directes de persones que van governar durant el Franquisme, i que van ser oposició en el mateix període. Per tant, podem dir que sumant els temps, durant quasi vuitanta anys in-interrompudament, en aquest país ens governin els mateixos dos colors, bipolaritzant i monopolitzant tant el poder com la oposició.

Resumint, la constitució no és la Bíblia. Ni tant sols la Bíblia és la Bíblia. I faríem santament en aquest país, començar per estripar-la i redactar-la de nou i reeditar les negociacions serioses i realistes de les comunitats/països/nacions que conformen l’estat. Tot això, se que és difícil, difícil des del punt de vista del senyor de la primera opinió. Però com he sentit darrerament a resultes de les eleccions, les noves generacions estan bastant fartes de sentir històries estranyes i viure sota unes normes que es van començar a assentar fa vuitanta anys i es van refermar en fa quaranta.

Finalment, recordem que no només hi ha un procés català en marxa. Hi ha un procés que s’ha silenciat al País Basc, hi ha un atac a les llengües que no són la castellana, hi ha un atac a la cultura que no és la dels Toros i tot plegat només demostra que, en aquest país hi ha molts, molts i molts caps solts.

La ferida supura encara, la tireta està humida i cal, treure-la, netejar, suturar i deixar que s’eixugui amb el sol, que és el que més bé va per les ferides obertes. Llum i desinfecció, si us plau.  

Cívics i demòcrates

Bé, ja està. Hem passat el ditxós diumenge de votacions i ja està fet un pas més cap a la catàstrofe total i definitiva del 27S o quan s'escaiguin les autonòmiques de Catalunya. I que ha passat?

Jo no seré el que faci una valoració global, per això hi ha la televisió, les ràdios, els diaris i tot plegat que es passaran dies, setmanes traient resultats, lectures, dobles lectures, missatges, comandes, etc.

Jo faré una lectura personal, com és lògic, i buscaré les puces a la realitat petita que m'envolta. Visc a Manresa, però la meva vida es desenvolupa bàsicament a Santpedor. Allà hi treballa l'Ester, hi van els nens a escola, hi vaig a córrer, a comprar, a passejar. M'agrada el poble des del primer dia que hi vaig arribar, i m'hi quedaria a viure, si pogués i es donessin les circumstàncies. El que m'agrada també és l'orientació política del poble. Faig un parèntesi aquí, recordant les paraules d'un Santpedorenc de cinquanta llargs anys que em va dir: Santpedor és de centre dretes, de sempre! –aquesta afirmació és d’aquelles coses que sembla que no han de canviar mai, oi?-. A mi potser, el sempre se'm fa curt, o soc nou -cosa evident i que salta a la vista-, però el que veig és que Santpedor és d'esquerres, és republicà i ho és de nou, amb majoria absoluta i ho és des d'almenys tot el temps que fa que hi soc. I m'agrada. M'agrada que la segona força sigui CIU, a distància, una candidatura que ha anat mutant com els seus líders de centre dreta a centre independentista en un molt breu espai temporal, i que està lluitant per entendre's, en el fons i la forma. I m'agrada que la tercera força sigui un partit que es diu PM, i no és ni militar ni policia. I m'agrada veure com el PP no hi és representat tot i presentar-s'hi sorprenentment, ni el C's treu el nas, ni PxC agafa gaire aire malgrat els noranta i escaig vots que va tenir.

M'agrada encara més que en un petit acte desafiant i alhora estèril, l'estelada segueixi a l'ajuntament fins ben entrat el dia de votacions i que, essent el poble bressol d'acció cívica ciutadana, alguns dels seus fundadors hagin de veure com triomfa la seva particular guerra contra el català un dia, un trist i solitari dia a l'any. Suposo que arribarà també el dia de les generals i de les autonòmiques que també sortiran al carrer aquests personatges tant cívics, reclamant altra vegada les baixades de banderes pertinents. Suposo que també, algú intentarà que es retirin els símbols franquistes que encara pengen arreu, sense èxit. Suposo que alguna família emboscada se sentirà orgullosa ben endins de si mateixos, honorant les ensenyances paternes i fermes. Suposo que tot això passarà. I fins i tot, i essent realistes, gràcies a molts ciutadans de ple dret, catalans i residents a Catalunya, de parla, pensament, cultura i actes clarament espanyolistes, el procés constituent pot acabar en un bonic intent de fer un país nou que topa amb la realitat, una immigració planejada temps enrere, anys grisos en la memòria de cada u.

Tot pot ser.

Però jo dic: què collons! Si s'ha tombat el Tries, s'ha fet caure el PP com un arbre podrit, s'ha doblat el nombre de vots republicans, i els temuts "anti sistema" han accedit a la tecla "intro", tot és possible. Ciudadanos s'ha desemmascarat i ha mostrat les seves ganes d'estat espanyol, i si ha de substituir algú serà al PP, que mor agònicament. El PSC ha de revisar la seva estratègia des que van deixar de manar, i repensar-se a qui representen, al poble català o al PSOE. CIU té un problema, bicefàlia, herència burgesa i votants rics, potser tenen el poder econòmic, però són minoria. 

Que la política, com les persones, canvien. Que hi ha un canvi perquè bàsicament, els que han construït aquest país per acomodar les idees de tots els colors que hi havia el dia que va morir el franquisme, tenen 70 o 80 anys, o crien malves directament. Que els que en tenim trenta, quaranta o cinquanta, hem viscut un món que s'estructurava i ho feia aparentment bé, però estem decebuts. I els que venen darrera, els joves, els nous votants, tenen una realitat i unes idees i un món totalment diferents al que nosaltres teníem. Tot el que ens fa gràcia quan mirem enrere, allò de tenir un sol canal i veure'l en blanc i negre, els telèfons de baquelita, els discos de vinil del Parchís o dels Beattles, tot això és part d'una història que ja no existeix, i nosaltres o ens agafem al tren que va endavant, o ens quedarem a l'andana, amb un pam de nas.

El poble s'alça, costa perquè el poble és gran i pesat; és dièsel. Una gran maquinària que s'engega a poc a poc, però s'engega, i sembla que no té aturador.

Visca la democràcia, cívica, ciutadana i lliure! 

La doctrina del JB

Em dic Francesc Badia i estava enganxat al JB.

Quan ara fa aproximadament nou anys vaig treure el cap per Santpedor per primera vegada, vaig venir de la ma del JB. Ho reconec, amb ell vam fer el camí junts per canviar de comarca i de província, i també reconec que m'agradava.

Quan estava sota els efectes del JB tot semblava més bonic. Tot estava pintat d'un color que m'apassionava. Però és evident que m'enganyava a mi mateix. Jo no el coneixia prou, no sabia el mal que m'estava fent. Sota els seus efectes, em distanciava de la realitat i m'endinsava cada cop més en un món de fantasies creades expressament per a mi, perquè em sentís feliç i a gust, perquè aportés les meves capacitats a canvi d'un fals benestar. Van ser moltes les decepcions que em va dur a través de la seva influència. Van ser molts els errors que vaig cometre per culpa del seu mal gust i el seu efecte desconcertant.

Per sort, he deixat el JB. Ja no en prenc. Estic totalment deslliurat dels seus efectes, i gràcies a això, ara puc veure amb claredat la quantitat de mentides que han emboirat la meva vida durant el seu regnat del terror. Es dolent ser esclau d'una beguda, però més dolent és ser esclau d'un producte de segona camuflat en un dels grans.

Abans feia taules rodones amb altres addictes al JB. Els recordo bé, queixant-se d'ell, de la seva falta de sinceritat, de les coses que havien de fer a causa d'ell. Alguns no han pogut superar-lo malgrat que sembli que ja no en beuen. El JB segueix allà, esperant temptar-los a la mínima, xiuxiuejant a l'orella de qui l'escolti les seves acostumades mentidetes de safareig, empudegant l'aire de la seva bilis roïna i lasciva. Jo des de fora, els segueixo veient enganxats, i suposo que segueixen despotricant-ne, encara que ho facin en la intimitat de les seves llars.

Els compadeixo. Compadeixo algú que tenint la capacitat de triar, tria seguir enganxat al JB. Es trist.

Por

He estat molts dies sense escriure res. Massa temps sense publicar, més ben dit. I sabeu perquè? Doncs molt senzill, escric, ho faig sovint. Tinc quasi tants articles publicats com articles en borrador, però no els publico per por.

Por al que pensaran de mi? No. No m’espanta gens que la gent pensi el que vulgui. Jo assumeixo els meus pecats, com he assumit tots els de la meva vida. Jo soc molt imperfecte. A la vida he fet moltes coses de les que no em penedeixo però que reprovo. No em penedeixo perquè aquests errors m’han ensenyat a ser, a fer i a mirar la vida amb un prisma peculiar, el meu. Per sort, o per desgràcia, em considero una persona oberta i capaç de veure les coses des de diferents punts de vista.

Però hi ha temes que...

Hi ha persones dolentes en aquest món. Hi ha persones que posen al davant de la moral, la justícia, les creences i els valors, l’egoisme –personal o de grup-, els interessos i els calers. Aquestes persones, que es mouen bé entre l’ambigüitat d’un discurs que no diu res i deixa als altres els judicis i les paraules per després fer-se les víctimes, crear mites i llegendes del no res, embrutar el bon nom de famílies, professionals, persones bones que tenen por; aquestes persones embruten a base de fer neteja.

Les persones dolentes no només estan al govern, o a la màfia, o a l’Afganistan. N’hi ha en ciutats grans i pobles petits. Persones que busquen fins amagats per sota una màscara de bondat, de germanor, de comunitat i llibertat. Persones que tenen una capacitat de lideradge tant gran com el seu ego i que responen només a un de més egocèntric que ells, i que amb aquest lideratge corrompen, sedueixen, exclouen, enganyen, menteixen.

Jo no publico gran part dels escrits que tinc fets per por. Por de persones dolentes que, no m’amenacen a mi, amenacen a persones innocents que treballen i fan les coses bé, i responen a la seva pròpia consciència. Persones amb defectes i virtuts, però no males persones.

Agredir-les a elles pel que jo penso o deixo de pensar és vil, malvat. I tant malvat i vil és fer-ho, com consentir-ho, com callar i mirar cap a una altra banda.

Avorreixo aquesta gent. Els avorreixo profunda i conscientment. I espero, sincerament, que un dia, arribi ben aviat, la mateixa mentida que us va col·locar on sou se us emporti a tots com una riuada, una riuada de gent que reconegui en vosaltres i la vostra llibertat coaccionada, la mala gent que sou en realitat.

No tot si val.

I jo ja estic fart de tenir-vos por. 

Subnormals!

Quan jo era petit, sempre havia sentit i usat l'expressió: aquest és un subnormal, ets un subnormal, vaya subnormal; tant en castellà, que era en l'idioma que parlava a classe, al pati, al carrer, com en català a casa, entre la família i al cau. Ser un subnormal era llavors un insult que es referia amb molt mala llet, a que una persona recordava en grau d'estupidesa o de capacitats motrius a una persona amb síndrome de down.

Bé, els temps han canviat, les coses es miren des de molts punts de vista i, sobretot les malalties, diferències i discapacitats genètiques s'han normalitzat bastant. Prou almenys per diferenciar un subnormal d'un discapacitat físic o psíquic.

Subnormal és aquell que, tenint la capacitat de pensar correctament, accedir a coneixement, no tenir cap impediment físic i ser considerat per la societat civil, "normal", usa el coneixement per difamar i no per informar, capgirar la realitat per dir mentides constantment fins que la realitat és una gran mentida, aprofitar-se de la sensibilitat de la minoria per fer mal, expressament, intencionadament. En resum, ser un estúpid integral, demostra ser un imbècil sense escrúpols, un pirata dels temps moderns, robant i violant els drets de les persones, les llengües, les cultures i la memòria històrica, per fer-ne un ús partidista i fer demagògia política, com per exemple:

- Comparar la repressió franquista, (persecució, denúncia, afusellaments, desaparicions, tortures, silencis imposats i quasi aniquilació de la llengua catalana de la vida pública), amb el que fa la immersió lingüística de Catalunya; una llei aprovada per tots els partits polítics catalans del seu moment, llei lloada a reu d'Europa, llei que integra i ajuda a que els fills d'immigrants, fills de famílies castellano-parlants i als seus parents directes, aprenguin una llengua més, que les que ja parlen. Que aconsegueix sense cap dubte, mireu i pregunteu i moveu-vos pel món real, que el català sigui conegut, parlat i respectat, a la vegada que el castellà existeix de manera completament normal i fins i tot hegemònica malgrat tot, al territori català.

-Dir que no es donarà una subvenció o es reduirà al màxim possible la mateixa a una institució com la de l'Acadèmia de la Llengua Valenciana, perquè assegura que el català és la llengua que es parla a València, tant senzill com això.

Aquests dos exemples pèssims, de mandataris espanyols, espanyolistes, nacionalistes i membres tots dos, del partit popular, impregnat de l'herència més rància de la vella espanya -la que els agrada, la del Franquisme-, s'han sentit avui a ràdios i televisions. Jo ja se, no soc ruc, que ens acostem a temps d'eleccions i en aquestes dates és bo per a ells i els fa guanyar vots arreu demostrar que tenen els collons d'un toro i s'enfronten als catalans sense por, atiant el foc tant com els és possible, però hi ha coses, perdoneu, que no tenen perdó, valgui la redundància. Pots estar o no d'acord amb què el català i Catalunya és o no una nació històrica que te o no dret a ser un país. Pots estar o no estar d'acord amb la llei d'immersió catalana. Pots preferir sentir-te espanyol i viure a València, o a l'Aragó, o a Catalunya, o a les Balears i acceptar que el català és el nexe d'unió d'aquests pobles, tot i que no t'agradi. Això és la realitat, això és el que es respira aquí i allà. El castellà és l'idioma més parlat als patis escolars, gràcies sobretot a que la immigració és preferentment espanyola i llatinoamericana, i fins fa només quaranta anys tots, el parlàvem sense excepció. El castellà és la llengua del cinema en majoria, la llengua de la novel·la en majoria, la llengua del carrer, de les botigues, dels Mercadones i dels Carrefours, la llengua de la poli i la llengua dels jutjats. El castellà és la llengua que mana i el català segueix i seguirà essent la llengua minoritària i en perill, malgrat tot.

Senyor Fabra, senyor Wert, jo els diré una cosa, una de sola, tant en castellà, com en català, com en valencià com en Balear i espero que m'entenguin bé:

Són vostès uns SUBNORMALS! No es mereixen més que això, un insult a l'alçada de la seva capacitat intel·lectual.

Tot el meu respecte per els discapacitats físics o psíquics. Gràcies. Ho havia de dir.