La mare tecnologia

Tenim un problema. El nostre fill és un nen actiu, inesgotable i imaginatiu! No para en tot el sant dia de jugar, imaginar, inventar, remenar i fer-nos participar dels seus jocs i paranoies mentals, i és clar, és esgotador. Ja intentem posar-li la tele, enxufar-lo perquè s’entretingui: una peli, un capítol de vila mandra, el xai xoun... No hi ha manera. I els nostres mòbils no els usa més que per fer veure que truca a l’àvia...

L’altre dia vam intentar que es distragués amb la Wii, imagineu! Vam posar la consola –que normalment tenim guardada- i després de preparar el panorama durant uns deu minuts, ja s’havia cansat d’esperar, aix! Que hi farem...

Tenim un dolç problema, i és que el nostre fill Jan no estima la tecnologia, no és un boig de la tele ni de les consoles. No ens agafa el mòbil per jugar al Candy Crush ni a cap altra aplicació, i no va boig per cap col·lecció de cromos de les series de moda o de la peli de Disney de torn. I aquest problema l’hem causat nosaltres, amb un gran esforç i una gran tenacitat, ha estat esgotador, ha estat difícil, però hem aconseguit que el nostre fill hagi fet una primera infància –els famosos zero a tres anys- lluny de la tecnologia i de la dependència multimèdia d’avui en dia.

Ens poso una medalla! Caram, una cosa que fem bé!... només faltaria.

I és que a vegades et preguntes si val la pena haver passat els darrers tres anys sense sortir, tancant-nos a casa a les set de la tarda per sopar, banyar i dormir. Jugar amb el nen, compartir estones, passejar pel bosc, viure sense tele pràcticament, eliminar les estones de consola –que a mi tant m’agradaven-, sacrificar la vida social, eliminar el cinema de la dieta, els restaurants, les terrasses nocturnes; vigilar l’ús del mòbil, evitar la dependència de la tecnologia a casa, apagar la wifi... tantes i tantes coses que durant els darrers tres anys han convertit la nostra vida en un parèntesi estrany a trobar en aquest món actual. Però al final, bé, ara que el nano ja passa dels tres i ja va a l’escola, t’adones que no has fet tant malament les coses. Que has aconseguit mantenir el tipus allunyant-te de la tecnologia, i les temptacions per adults, sense conseqüències terribles, i amb un benefici molt gran per la salut mental del nostre petit.

Ara és clar, no és fàcil fer això, cansa! No hi ha gaires estones mortes a casa, i el cangur de la tele no funciona ni quan el necessitaries de veritat; és el preu que s’ha de pagar, suposo.

Estic orgullós. Orgullós de la meva dona i de la feina que estem fent. Perquè és una feinada: consensuar actituds, debatre postures, llegir opinions, descartar ofertes, contraposar visions, superar costums, adquirir gestos. Vaja, convertir-se en un mirall positiu és molt cansat, és una feina diària, constant i feixuga, però al cap de vall gratificant.

Ara ve la segona part, seguir creixent i incorporar la realitat poc a poc, perquè accepti que el món és tecnològic, però que la vida segueix sent natural per definició.

Ja em canso només de pensar-hi!

Je je je! Bon dia tingueu!  

estàs castigat!

Nosaltres, a casa, no creiem en els càstigs. Després de parlar-ne mil set-centes vegades, girar-ho del dret i del revés, buscar al calaix de les pedagogies modernes i antigues hagudes i per haver, hem arribat a la conclusió que, castigar és negatiu; genera sovint l’efecte contrari. I això amb nens capaços d’entendre que se’ls castigui; no parlem de canalla incapaç d’entendre encara, que hi ha coses que no s’han de fer, i que hi ha coses que estan malament.

Els adults sovint, quasi sempre vaja, pensem que tothom pensa i fa com nosaltres. Grans i petits han de fer el que nosaltres pensem. Ideològicament, el que no està amb nosaltres, està contra nosaltres. Moralment, el que no fa el que fem, és immoral i no fa el que és correcte. Intel·lectualment, el que no és tant llest com nosaltres, no és menys llest, és un ruc! Exagero, llicències literàries, perquè això no és així, oi?

El càstig és la conseqüència més negativa d’anar a la contra de qualsevol cosa. Es castiga a un delinqüent quan comet un crim contra la llei, la llei dels homes o la llei de Déu. Es castiga a un treballador quan atempta contra l’empresa o la fa anar malament; es castiga a un jugador professional quan no juga com ha de jugar, a la banqueta. Castiguem als adults quan, no tenim altres eines pedagògiques per fer que entrin en raó, o quan senzillament la raó ja no hi cap.

Aquí està el quid de la qüestió, la paraula i el concepte raó. Jo tinc raó, tu no. Els adults sovint estem en desacord en aquest petit i senzill concepte, imagineu els infants. La raó és relativa molt sovint, i el que està bé i està malament depen de molts factors, però sobretot del factor enteniment. Un infant, un nen, una nena, no te la base ni el coneixement ni la experiència per entendre el concepte i totes les variables que intervenen en la seva vida, i per tant, no pot de cap manera entendre un càstig com nosaltres pretenem que l’entengui. És materialment impossible. Per entendre el significat d’un càstig s’ha de ser adult, s’ha d’haver madurat i viscut prou per tenir clar que un càstig és la conseqüència d’un acte negatiu, dolent, immoral i il·legal. Un infant, no en te ni idea de tot això...

Al meu fill el castiguen. Des de petit, al racó de pensar! Ara, a la taula sol a dinar! No se quantes coses més haurà de patir a la vida de manera injusta fins que no sigui adult i competent per entendre el complicat món dels adults, però segur que moltes. Els grans, quan no en sabem més, castiguem. Però amb els petits... només cal mirar-los a la cara quan ploren a conseqüència de la nostra acció determinant per entendre que no actuem bé. Que hauríem de ser nosaltres els castigats per no saber-ne més! Em castigo perquè no se com arribar a tu! Això seria el més correcte. Paciència, amor, comprensió i simplicitat; els infants necessiten aprendre-ho tot, amb aquestes dosis necessàries. A vegades ens treuen de polleguera, però si contem fins a deu, segur que és perquè no tenim el temps necessari per fer les coses millor. La majoria dels “errors” que cometen els infants són a causa de petites negligències nostres; si entra en un lloc que no pot entrar, perquè ens hem deixat la porta oberta; si toca quelcom que no ha de tocar, per què ho te a l’abast?; si trenca un gerro de vidre de l’àvia, com és que el tens exposat a la seva alçada?; si menja el que no ha de menjar, perquè no li dones una alternativa que creus que serà millor?; si no dorm quan ho ha de fer, no serà perquè tenim uns horaris terribles que van en contra de la seva necessitat d’expandir-se?...

Els adults hem construït un món a la nostra mida, que sovint no ens agrada ni a nosaltres mateixos i pretenem que els infants, que viuen una vida nova i amb tot per davant, l’acceptin ràpidament i sense fissures, sense equívocs, sense errors.

Castigar és propi del sistema penal, no hauria ni d’existir en el vocabulari educatiu...

Jo lamento cada vegada que he usat aquesta paraula, i vosaltres?

Bon dia tingueu.

Fart de ser emprenedor

Estic esgotat. Se m'estan acabant les ganes d'emprendre, de tirar el país endavant a base de deixar-me la salut a canvi de res, de deutes, de trucades i correus intimidants que t'apressen a pagar o tallar, denunciar, investigar, jutjar.

En aquest país de merda, Catalunya sota les ordres de l'altre gran país d'estafadors, Espanya, treballar honradament i intentar guanyar la crisi econòmica no és possible. Ho has de fer enganyant, estafant, oprimint i saltant-te les normes.

Que tens un bar? no entris la majoria de cobraments a caixa, la facturació en negre, si pot ser. Que poses el plus? Pirata, no val la pena pagar el "paston" que et cobra cada mes la plataforma per cobrir tot just les despeses i no guanyar més que soroll, hores i mal de caps. Que necessites ajuda en hores punta? contracte algú, ja veuràs com t’arruïnes; molt millor tenir una amistat a hores i pagar-li en b, opacament. Que no guanyes prou amb els cafès? Compra el més barat al Carrefour i augmenta el marge, ningú ho notarà. I fes el mateix amb el pernil, les croquetes i els calamars, ningú ho notarà. 

PER QUE EN AQUEST PAÍS DE MERDA, SER HONRAT NO ESTÀ DE MODA, I SI HO ETS, ETS EL PRIMO QUE PAGA PER TOTS!

Estic cansat de fregar el terra a primera hora i tenir els lavabos nets. Estic tip de fer servir el cafè de gamma mitja per satisfer el paladar i tenir-lo a bon preu per no malbaratar les butxaques dels clients. Cansat de comprar bon embotit i fugir de les grans distribuïdores i les marques establertes; de vendre un suc fet al país i no un d'italià o australià; tip de coure el pa al dia, cada certes hores perquè tothom el trobi a punt a cada franja horària; fins als ous de fer la salsa brava a ma, innovant amb una recepta per tenir les patates braves diferents a la resta; cansat de ser honrat i veure com, al meu voltant, la honradesa s'acaba quan s'han de guanyar diners. 

En aquest putu país, el que tenim (i per això vull que canviï), treballar per tu, pagar els teus autònoms, afrontar la clientela amb un somriure i respectar la legislació vigent, és una ruïna, és una constant butxaca foradada. Aquí només s'enriqueixen les elèctriques que no tenen pietat de tu, les gasístiques que fan el mateix, hisenda (que no som tots, ni de bon tros), la seguretat social (que et fum uns recàrrecs de la hòstia si et deixes una quota en mal moment), els ajuntaments, que ajudar, ajudar, és la última cosa que fan, si poden...

En aquest país el millor és treballar per un altre, a sou, amb horari i sense responsabilitats. Vull ser caixer. Vull ser administratiu. Vull ser escombriaire o netejador de llars. M'és igual, però no vull ser autònom, perquè lluny de reflectir el significat de la paraula (que tu sol et vals), tenir el teu propi negoci avui és, no dormir, innovar constantment, fer més hores que un rellotge, oblidar-te de la família i... no badis ni un segon, perquè tant ràpid com has començat, s'acaba. 

I et quedes amb una ma al davant i una ma al darrera. 

És com estic jo, esperant que tot s'enfonsi per tirar la tovallola.

Mentrestant, segueixo treballant honradament, encara...

Un futur paradoxal

Avui m'he llevat càustic.

He mirat al mirall i he vist un ésser caduc que s'encamina cap a la mort (espero que tard) com tots els seus congèneres, i que poc a poc s'extingirà.

Parlo de l'ésser humà. L'ésser més arrogant de tot l'ecosistema global, aquell que es creu de si mateix fruit d'una creació divina perquè sinó no te sentit la seva existència.

Tinc un conegut que, creu que és un extra terrestre, que va arribar aquí d'un altre planeta, i no encaixa.

Abans acostumava pensar que estava ben guillat, ara penso que tampoc està tant allunyat del pensament de la majoria, i no se qui està pitjor. Almenys ell pensa que ve d'un altre lloc, encara per demostrar, mentre que la resta pensen que segur, són les creacions divines d'un ésser superior.

bé, això em porta a pensar que, la humanitat està condemnada, per la seva arrogància, a extingir-se. I tots els somnis de futur, volant per l'espai i fent coneixences amb altres civilitzacions (potser els pares del meu conegut) seran una quimera, una utopia que mai veurà la realitat.

La evolució de les espècies ens ha dut fins aquí en un llarguíssim camí que, ara molts posen en dubte en nom de teories noves. La evolució de les espècies ens ha fet el que som i, nosaltres hem sortit voluntàriament d'aquesta selecció, emportant-nos en el trajecte les malalties i els defectes genètics i de fàbrica que els que ja no han estat seleccionats portaven amb ells. En el fons hem seleccionat nosaltres, voluntàriament els que passen els gens, i això se'n diu selecció no natural. 

Això, per a mi, avui, és una evidència. I com més tecnologia tenim per estalviar patiment i allargar la vida, paradoxalment, el que estem fent és escurçar la vida de la humanitat en general. Allargar per escurçar, donar més qualitat per extingir l'espècie.

Totes les conseqüències que es deriven del fet que, tinguem una vida més sana, pura, civilitzada, "humana" i tecnològica seran determinants, A la llarga, el planeta començarà a fer-nos fora mentre que l'herència genètica s'anirà debilitant, i les malalties "inexplicables" i letals s’aniran escampant...

No ens enganyem, el gran pecat de l'home no ha estat mai no creure en Déus, ha estat precisament, creure-hi massa...

Encreuats

Vivim el moment, el dia a dia, sense pensar mai gaire en les coses que hem fet o farem, tot i que hi pensem. És inevitable rumiar que faràs demà, l’altre i potser el de més enllà. És important pensar que seràs quan seràs gran i que voldràs aconseguir a la feina, a la vida, amb la dona i els fills. És clar que mirem endavant, però amb els peus en el present, perquè el temps que va des de l’alba fins la posta és sovint tant accelerat i abassegador que, en el fons, tens poc temps per avaluar si el que fas, tindrà una incidència positiva o negativa –o cap incidència- en el futur.

Els dies ens consumeixen, i qui dies passa anys empeny i el temps passa que se les pela, i un dia, de tant en tant, t’atures i agafes un glop d’aire, respires profund i mires al teu voltant. És llavors quan veus coses que se t’escapen amb la fressa habitual. Analitzes actes, fets, persones, moments; estudies el passat per recordar que vas fer bé i malament, per no repetir-ho –o per recordar-ho senzillament-. Agafes el llarga vistes del teu calaix d’experiències i guaites endavant per veure si vas bé, o si t’estàs desviant del camí.

I mirant, mirant, vas veient unes línies imaginàries que van sorgint a la vida, unes línies que entrecreuen persones, les teves persones amb tu mateix.

Amics de la infància que retrobes al facebook i amb les que de cop recuperes converses pendents, oblidades i totalment insignificants (o transcendentals, depèn!). Un dia t’insereixen en un grup de whatsapp i, oh! Sorpresa! Trobes allà a Déu i sa mare comentant la jugada com si acabés de passar, i veus cares i recordes moments i revius experiències...

No se si es pot comparar amb abans, perquè abans, el món de la gent era més limitat. El que és inevitable és que trobes persones que tenies al teló de fons, com un record, com una boira; i quan hi tens quatre paraules, sorprenentment somrius –no sempre, no ens enganyem-, però et sents cofoi de tornar a fer aquella broma que tenies a la recambra esperant. Passen pel teu cap fotografies del passat que es barregen amb JPGs del present; veus les fotos dels fills que tots tenen i els hi veus la cara d’ells mateixos, quan perdien el cul per una peli, un concert, una excursió al cim més alt de la zona...

La vida dona moltes voltes, i no totes passen pel mateix indret. Però amb els temps que corren, tenim la possibilitat de retrobar petits i efímers espais temporals on, tots els fils del nostre teixit s’encreuen amb els dels altres i el punt que sorgeix és màgic, és místic. I a la vida, la màgia i la mística és escassa.

No se si faré més sopars amb els companys d’EGB o si al final farem la sortida amb tota la colla del cau, o si tornaré a quedar amb un company per pujar al cim de torn, això, no ho se. Però se que, la pel·lícula que em ve al cap és plaent, és bonica. I només per aquests moments, petits de plaer sa, val la pena aturar-se, mirar enrere i endavant i respirar.

Agafar aire i tornar-hi, que no ha estat res!

Assegurats!

Avui em mirava el compte corrent. No ho faig gaire, sobretot en els darrers temps, perquè tal com van les coses, els diners millor no mirar-los massa. Però bé, el fet és que, he pecat de curiós.

A casa, estem assegurats! 

Estem assegurats contra tot! Bé, contra tot segur que no, però contra moltes coses, la majoria, imprevistos de l'esdevenidor que, malgrat poden passar i tant de bo que no passin mai, no acostumen a fer-ho. De fet, segur que si mirem les estadístiques de tots aquests mals que passen tant sovint (segons els asseguradors) són fets aïllats que, no ens enganyem, asseguren el seu negoci, no la nostra sort o dissort.

Partim d'aquesta base, les assegurances són un negoci, i segur que no és un mal negoci. Tenint en compte aquesta dada, senzilla, és comprensible que, persegueixin al personal per assegurar l'entrada d'efectiu. Et persegueixen per tot: asseguren les dents, la llar, la vida, la casa, els cotxes, les motos, els negocis, els objectes (qualsevol), les marques, els drets d'imatge... Qualsevol cosa pot ser assegurada, és lògic! No volem perdre el valor econòmic de les coses que tenim, no volem haver de pagar les destrosses que causin les nostres negligències, accidents, ensurts, desastres naturals... Paguem per avançat, esperant cobrir-nos les esquenes. 

Està bé. Jo ho comparo amb el tema dels bancs. Negocis que funcionen a base de recollir els diners dels altres, i guardar-los. Els bancs directament, t'agafen els sous (com ja he dit algun cop, per llei i de manera obligada) i juguen amb ells per fer-se rics, més rics i més rics... i les asseguradores no fan res que no sigui similar, en menor mesura: t'agafen els imports del "seguro" i juguen amb ells, per fer-se rics, més rics i més rics. Els dipòsits asseguren el pagament d'altres "accidents", si és que reuneixen tots els requisits necessaris per ser coberts (tots coneixem persones que, davant la seva sorpresa, el seguro no l'ha cobert quan ha succeït quelcom). 

Bé, parlo per parlar, soc un ignorant i no tinc les dades. Qualsevol em dirà, tu no saps la d'accidents que passen i la de cobertures que donen les asseguradores! No, és evident, parlo sense coneixement. Només veig que, per exemple, porto pagant pel seguro del meu cotxe tots els anys que fa que condueixo, i jo encara no he tingut cap accident, picada o sorpresa. Pago per les assegurances dels meus pisos (no en tinc més d'un, però en tots els que he viscut n'he pagat un) i només un cop hi ha hagut danys a tercers per una fuita d'aigua (curiosament, en aquell cas, pels motius que fos, vam arribar a un acord i es van pagar les despeses sense avisar els respectius). 

Jo no dic que no passin coses. Jo no dic que no estigui bé això que, si passen coses, tinguis el cul cobert. Però normalment el que cobreixes són els desperfectes als altres, i els teus te'ls has de pagar tu. Normalment paguem més en assegurar que en el que hem de cobrir en cas d'accident. 

I si en la majoria dels casos, normalment és així, deu ser perquè les assegurances estan pensades per fer diners, no per regalar-ne. 

Jo faig un exercici mental senzill: De tota la gent que conec, en el meu cercle d'àmbit privat diguem, quantes persones se que tenen assegurat el vehicle? Totes. (posem que algun va sense seguro, però que ningú ho sap) Cent persones? En conec més, però em quedaré amb cent persones. Cent assegurats, a una mitjana de 400 eurets (tiro baix), 40.000 euros més o menys, cada any a diferents companyies. Em creieu si us dic que una, o dues persones potser han tingut un accident en aquest any? Multipliqueu per la població que te cotxe i que per obligació n'ha de pagar un, sumeu-li plus per vehicle potent i altres extres que posem a les clàusules. Feu la operació senzilla i calculeu, quants milions s'embutxaquen i quants en tornen. D'acord que aquestes companyies tenen empleats, i seus i oficines. Clar que si, i despeses corrents i de tot tipus. Però no és una manera de vendre fum, una mica? L'estadística em torna a donar la raó, i per tots els accidents que cobreix una assegurança, milers i milers de persones pagaran tota la vida per, perdoneu, cobrir-se les esquenes amb una gruixuda i flamant manta d'aire calent.  

Sí, vivim assegurats. Assegurats que hi hagi empreses i negocis que creixen per decret, per si de cas, perquè, a vegades passa...

Ivet

Els ulls castanys i la mirada oberta a la vida, a descobrir. El somriure quasi permanent, només trencat pel plany abatidor de la gana, la son o el dolor. M’atraus; m’enamores. M’enamora veure en tu la felicitat de ta mare; la originalitat de la barreja, un full en blanc reciclat de teles ja pintades. Ets germana d’un déu, deessa de cabells curts i mans inquietes; tots els teus plecs de pell suau i tendre s’acaronen en el joc dels teus moviments, ara limitats encara. Ets la filla de dos mortals que han trobat en tu i el teu germà la immortalitat que tants s’encaparren en trobar, mirant al cel.

A vegades em despertes a la nit i em giro i ets allà, plorant de matinada i ta mare, desquiciada per la son i el cansament intenta amb el cor, les mans i la desesperació nocturna, portar-te la pau i el descans, que retorni als teus ulls preciosos la nit, el silenci. Et miro, et toco, t’intento calmar; no en soc capaç, només ta mare, adolorida per la son i l’amor immens que et devociona n’és portadora; de pau.

Les dues us endormisqueu, us contagieu mútuament. Ara només emprenya, només rebenta la nit i el cansament que s’acumula; demà, enyorarem tenir-te tant sumisa, tant dedicada als nostres braços, tant dèbil, tant sublim... 

A la meva petita, xica, bonica i preciosa Ivet. 

L'Artur Mas no és un màrtir, és un instrument.

Al final, ens faran creure que un bon dia l'Artur Mas va sortir al carrer amb una estelada i els demés ens hi vam anar apuntant!! El 9N és una data que representa un sentiment, el sentiment d'un poble que està viu, que respira i que, encara que a molts no els agradi, és hereu d'una terra, una cultura i una manera de fer que poc encaixa amb la resta de l'estat al que pertany. Ras i curt. 

Perdona President. Però les coses són així. No és manca de respecte ni deslleialtat al govern de Catalunya. És la realitat. tu ens fas la feina bruta, que se t'agraeix, però ens fas la feina. Nosaltres sortim al carrer, treballem, tirem el país endavant, tornem a sortir al carrer, paguem, ens hi deixem la pell treballant. 

I tu, ets el nostre instrument polític per donar-nos veu "legal" en tot aquest assumpte, però el poble va per davant. El poble és sobirà, encara que a les Espanyes no ho entenguin. I encara que li faci mal a molts que viuen aquí, i creuen amb tot el dret que Catalunya no és un estat, ni ho hauria de ser, jo, i mil vegades jo diem el contrari, ho diem cridant i amb sentiment, però no volem fer mal, només volem un país millor.

Senyor Mas, no es posi davant, camini amb nosaltres. Perquè quan arribem a Ítaca, possiblement pel desgast, o per les noves il·lusions, tu no la veuràs des d'on ets. Però et donarem les gràcies.

Aquest procés no l'aturarà un tribunal, perquè voler votar, voler expressar-se i voler ser un poble lliure no és cap delicte.