La mare tecnologia

Tenim un problema. El nostre fill és un nen actiu, inesgotable i imaginatiu! No para en tot el sant dia de jugar, imaginar, inventar, remenar i fer-nos participar dels seus jocs i paranoies mentals, i és clar, és esgotador. Ja intentem posar-li la tele, enxufar-lo perquè s’entretingui: una peli, un capítol de vila mandra, el xai xoun... No hi ha manera. I els nostres mòbils no els usa més que per fer veure que truca a l’àvia...

L’altre dia vam intentar que es distragués amb la Wii, imagineu! Vam posar la consola –que normalment tenim guardada- i després de preparar el panorama durant uns deu minuts, ja s’havia cansat d’esperar, aix! Que hi farem...

Tenim un dolç problema, i és que el nostre fill Jan no estima la tecnologia, no és un boig de la tele ni de les consoles. No ens agafa el mòbil per jugar al Candy Crush ni a cap altra aplicació, i no va boig per cap col·lecció de cromos de les series de moda o de la peli de Disney de torn. I aquest problema l’hem causat nosaltres, amb un gran esforç i una gran tenacitat, ha estat esgotador, ha estat difícil, però hem aconseguit que el nostre fill hagi fet una primera infància –els famosos zero a tres anys- lluny de la tecnologia i de la dependència multimèdia d’avui en dia.

Ens poso una medalla! Caram, una cosa que fem bé!... només faltaria.

I és que a vegades et preguntes si val la pena haver passat els darrers tres anys sense sortir, tancant-nos a casa a les set de la tarda per sopar, banyar i dormir. Jugar amb el nen, compartir estones, passejar pel bosc, viure sense tele pràcticament, eliminar les estones de consola –que a mi tant m’agradaven-, sacrificar la vida social, eliminar el cinema de la dieta, els restaurants, les terrasses nocturnes; vigilar l’ús del mòbil, evitar la dependència de la tecnologia a casa, apagar la wifi... tantes i tantes coses que durant els darrers tres anys han convertit la nostra vida en un parèntesi estrany a trobar en aquest món actual. Però al final, bé, ara que el nano ja passa dels tres i ja va a l’escola, t’adones que no has fet tant malament les coses. Que has aconseguit mantenir el tipus allunyant-te de la tecnologia, i les temptacions per adults, sense conseqüències terribles, i amb un benefici molt gran per la salut mental del nostre petit.

Ara és clar, no és fàcil fer això, cansa! No hi ha gaires estones mortes a casa, i el cangur de la tele no funciona ni quan el necessitaries de veritat; és el preu que s’ha de pagar, suposo.

Estic orgullós. Orgullós de la meva dona i de la feina que estem fent. Perquè és una feinada: consensuar actituds, debatre postures, llegir opinions, descartar ofertes, contraposar visions, superar costums, adquirir gestos. Vaja, convertir-se en un mirall positiu és molt cansat, és una feina diària, constant i feixuga, però al cap de vall gratificant.

Ara ve la segona part, seguir creixent i incorporar la realitat poc a poc, perquè accepti que el món és tecnològic, però que la vida segueix sent natural per definició.

Ja em canso només de pensar-hi!

Je je je! Bon dia tingueu!